Conegut pel gran públic com l’autor d’Airbag, una de les pel·lícules més vistes a l’estat espanyol, i de reconegut prestigi gràcies a films com La madre muerta o Frágil, Juanma Bajo Ulloa (Vitoria, 1967) fa una proposta radical amb el seu darrer film, Baby, un dels reclams de la 53a edició del Sitges – Festival Internacional de Cinema Fantàstic de Catalunya. Onírica i simbòlica, tan cruel com atrevida, pura essència cinematogràfica.
-La pel·lícula no té ni una línia de diàleg.
-Al rodatge n’hi havia algun, però ho vam anar eliminant tot, com també hem eliminat la figuració. Al final, a Baby surten els elements necessaris per explicar la història que volia. Això és un conte i va a l’essència, que és la clau que explica perquè els contes perduren i són tan interessants. Van directes a l’ànima de l’ésser humà. Amb aquesta intenció d’anar a l’essència, en cada versió del guió anava prescindint de més i més elements: decorats, textos, personatges… de la mateixa manera que es fa un perfum on, al final, et quedes amb una sola gota que conté l’imprescindible.
-Tampoc hi ha homes: només surten dones.
-L’univers del film parla de la creació —no confondre amb la creativitat—, que és un univers femení. Evidentment, una dona no està obligada a crear vida: pot fer-ho o no, però en té la capacitat. Les dones tenen aquest enorme potencial de l’univers, de crear vida. Això és el que preteníem posar de manifest de manera metafòrica amb la pel·lícula. És simbòlica, està plena de metàfores que caldrà interpretar. I confiem en la intel·ligència de l’espectador i la capacitat de descobrir-ho per ell mateix.
-La simbologia és constant, hi ha missatges ocults que l’espectador haurà d’anar desxifrant per si mateix. La idea era que cadascú es fes la seva pròpia història?
-Sí, de fet la pel·lícula està exempta d’un judici de valor. No dic en cap cas si els personatges són malvats o no. Tenen les seves raons i fan accions. I tu decideixes. Volia fugir d’aquest cinema on t’ho expliquen tot,: om has de pensar, sentir, com has de jutjar. No puc més amb aquesta manipulació de sentiments, on tot està polaritzat. Hi ha una mica de rebel·lió davant d’això. Volia dir-li al públic que és totalment sobirà per comprendre i decidir.
-Una faula que potencia els elements essencialment cinematogràfics.
-El cinema té elements que no són del teatre ni de la literatura. Veig pel·lícules que semblen un llibre filmat, o que semblen teatre filmat. Aquesta pel·lícula no pot ser un llibre, ni una obra de teatre. És una cosa connectada purament amb els elements del cinema: decorats, silenci, música, mirades. Tot això és el que a mi m’ha convertit en cineasta.
"El creador no pot ser covard, ni pot estar encabit dins del sistema"
-Compta amb un repartiment internacional (Rosie Day, Harriet Sansom Harris, Natalia Tena). Com han treballat aquesta gestualitat, acció i la subtilesa que calia transmetre?
-No hi va haver assaigs, per exemple. No trobava què podíem assajar. Jo buscava més el moment, l’adrenalina de com rodar allò, ja amb el decorat, que per mi era fonamental. I l’important era la composició dels personatges, cosa que totes elles han treballat molt bé: amb el maquillatge, amb el vestuari, amb la perruqueria, amb el propi decorat. Quan la Rosie Day entra al seu pis, tan degradat, com a ionqui i politoxicòmana, amb el nen plorant… connecta amb el seu trànsit personal.
-Un tema de màxima confiança amb el director, imagino.
-I en l’equip i la il·luminació. A totes les actrius els he demanat molta confiança, perquè sabessin que allò era una faula i que tindria sentit quan tot estigués a punt, amb el muntatge i la música. Aquesta ha estat la clau: hi ha hagut un acte de fe. Algunes actrius ni em coneixien! Però van confiar en mi i jo en elles.
-El simbolisme té una connexió eminentment animal: insectes, cérvols, cavalls, ocells, voltors, aranyes… Tot un món de possibles interpretacions.
-Hi ha animals que estan relacionats amb l’inconscient, com l’aranya, que representen la intel·ligència i són molt importants al film. Una bona part de la població té aracnofòbia, un 40% de les dones. Jo mateix en tinc, si veiés una aranya ara, faria un bon salt! És una por reptiliana, molt bàsica. És una por que cal superar. Com ho ha de fer la protagonista.
-Malgrat les imatges tèrboles que es van succeint, sempre hi ha un element de bellesa.
-És fonamental. Bellesa de les aranyes, però també de tots els elements. La mort pot fer-nos por, però està tractada des de la bellesa. La casa està usupada per la natura, però és bonica. Tracto de dir-li a l’espectador que el judici de quins elements són lleigs o bonics és nostre. La natura no fa distincions.
-El personatges de Harriet Sansom Harris té fòbia a les rates. De fet, els espants de la pel·lícula són provocats pels crits de por dels propis personatges.
-Sí, tots tenim alguna fòbia. Estan molt connectades amb l’ànima i una cosa molt profunda. A la pel·lícula hi ha un món que és aquesta família de la mansió. Però sempre dic que si poses la lupa en qualsevol família, hi trobaràs alguna cosa terrorífica.
-Això és el que fa que la pel·lícula sigui a Sitges?
-No és de gènere de terror, però és un viatge, un recorregut del temor a l’amor. Comença amb una persona amb molt de temor que ha de fer un recorregut per arribar a l’amor. És un camí que qualsevol ésser humà ha de fer. I fixa-t’hi, són paraules molt semblats: "temor", "amor".
-També veiem la possibilitat —i com se’ns nega, sovint— la segona oportunitat.
-Aquí hi veig la diferència entre unes altres dues paraules: "usar" i "estimar". És la pregunta que s’ha de fer tothom en una relació: soc "estimat" o "usat"? I jo, "uso" o "estimo"? Per això dic que el cinema i la televisió no s’assemblen res. El cinema requereix d’una decisió personal de sortir de casa, de recórrer un espai, arribar a un cine, pagar uns diners, abstraure’s totalment, apagar les llums.
-Però això s’està acabant, també. El futur del cinema sembla que passa pel visionat domèstic.
-Per això hem d’agrair tant a l’espectador que encara vingui al cinema, perquè ens dona el més sagrat que tenen, que és el seu temps. A la televisió tenim una pel·lícula tallada en trossos, surten fragments d’altres coses, mires el mòbil… L’estès "usant", no pas "estimant". Per això ara, en una societat autodestructiva com la nostra, que va determinada cap a l’"ús", l’"amor" ha quedar relegat.
-La reacció a això és fer una obra gens convencional, més artística?
-Totalment. El creador no pot ser covard, no pot estar encabit dins del sistema, dins el consum bulímic. He anat a l’altre extrem. Jo voldria que algú fes això: que m’expliqués alguna cosa personal, que em deixés petja i pòsit. No una pel·lícula que has oblidat en una hora. Només he intentat ser coherent amb aquest sentiment.
-Una de les coses que més m’ha sorprès és que no hi ha gaire diferències entre la mansió i el pis: els dos estan igual de bruts i demacrats.
-La noia del pis és una persona autodestructiva, instal·lada en la por i la degradació. I la família està en una situació similar, devorat per la natura, també en una degradació personal i de valors terrible. Però, malgrat tot, sempre busco la bellesa, com et deia abans.
-La pel·lícula m’ha fet pensar molt en els nens robats, tot i que no és el tema.
-L’empatia que tens amb un bebè és absoluta. La natura, en la seva evolució, ha dissenyat els cadells com a elements sobre els quals sents una empatia enorme. El nostre major temor és que els nens estiguin sans i no els passi res. Veure’ls desaparèixer o passar a d’altres mans, ens produeix la pitjor sensació d’injustícia del món. I jo he jugat amb això, com bé dius. De fet, tinc un cas familiar proper de nen robat. A la pel·lícula no és robat, sinó venut, però al cap i a la fi és la mateixa societat la qui et dona la possibilitat de prendre’t el que és teu.
-La presència de la creu i el catolicisme és també fonamental, com a totes les seves pel·lícules.
-El catolicisme és una amenaça que, més que portar-nos a l’amor —que era l’origen d’aquesta religió— ens porta al temor. La religió té una presència puritana, repressora, censora. Per això hi apareixen diverses creus.
