La capital de la comarca queda sensiblement enretirada del riu, als peus de la serra de Queralt. Berga fa de frontissa entre la muntanya feréstega i un territori rural, de contorns suavitzats i de cota baixa que es dona aigua avall. A partir de Sant Quirze de Pedret, la vall del Llobregat es dilata, l’espai convida a aprofitar les aigües i a instal·lar-hi complexos fabrils. És el que succeí quan Catalunya va emprendre el camí de la industrialització: el Llobregat va encapçalar en nombre la quantitat de colònies tèxtils.
Cal Rosal es troba a pocs quilòmetres de Berga. De la colònia, tan sols el record arquitectònic. El lloc sobreviu gràcies a la filera de bars que s’arrengleren al marge de la carretera, parada obligatòria de passavolants i turistes. És ací on s’inicia la processó de complexos fabrils i la Ruta de les Colònies, un agradable itinerari senyalitzat que permet descobrir a peu o en bicicleta una vida dedicada al teler. En els 32 quilòmetres del recorregut que finalitza a Balsareny, el viatger descobrirà 16 colònies, el paisatge amb més concentració de colònies industrials d’Europa. La museïtzació d’alguns dels seus elements s’ha fet necessària perquè el visitant puga copsar la realitat del lloc a cavall dels segles XIX i XX.
El Llobregat s’estira, deixa enrere el poble de Gironella. Encara al seu terme, un discret meandre concentra dues colònies: Viladomiu Vell i Viladomiu Nou. La primera —el nom no en deixa cap dubte— va estrenar el lloc. Corrien les darreres dècades del segle XIX quan Tomàs Viladomiu, fill de Sallent, va trobar ací un espai idoni, pla i, sobretot, econòmic, on instal·lar-hi la primigènia. Va erigir-hi els elements reglamentaris d’aquest sistema de treball i vida, amb ressons d’estructura feudal: la fàbrica i els annexos, habitatges per als treballadors, botiga de queviures, escola, església i una imponent torre de l’amo, d’estètica historicista i tocs medievalitzants. La nissaga dels Viladomiu va estendre els tentacles per la zona, amb la construcció de noves colònies tèxtils: bastí Viladomiu Nou, comprà Cal Marçal i es féu amb el Guixaró. Al tancament de la fàbrica de Viladomiu Vell el 1971, la colònia comptava amb 347 treballadors.
Tan sols el municipi de Puig-reig concentra set colònies, d’entre les quals destaca Cal Pons. Es tracta d’un conjunt protegit com a Bé Cultural d’Interès Nacional. La singularitat del complex, més enllà de la coherència del conjunt arquitectònic —amb alguns elements d’estil modernista—, rau en la distribució en diferents espais, tot aprofitant el desnivell del terreny: pròxim al Llobregat, l’espai productiu —amb la fàbrica, el canal i la resclosa, a més dels tallers, magatzems i oficines—; en un nivell superior, l’espai residencial i els serveis associats —botiga, forn de pa, cafè, barberia... Simbòlicament i física, el capdamunt era ocupat per l’espai de l’amo i director. Així era, en poques paraules, el complex de Josep Pons i Enrich, fundador, per cert, de Caixa Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga.
Entre Cal Pons i el següent punt —la colònia Vidal—, Cal Marçal també té fàbrica, colònia i fa cinc anys aplegava 132 ànimes, a banda d’un concorregut restaurant i un forn. El tancament de la fàbrica el 1989, a causa de la crisi del sector tèxtil, banya el conjunt de la colònia, malgrat mantenir-se l’ocupació dels seus habitatges, d’un inevitable aire decadent. De fet, és l’ambient que el viatger podrà percebre en cadascun d’aquests espais industrials.
Continuem. Cal Vidal mereix una aturada, perquè s’hi han dedicat esforços per a convertir-la en museu. Des del 1995, s’hi explica com eren la vida i el treball en una colònia tèxtil als inicis del segle XX. Visites guiades i sessions teatralitzades transporten el visitant a la realitat pretèrita.
Malgrat el tancament de la fàbrica el 1980, les seues dues turbines, accionades per l’aigua del Llobregat, segueixen produint electricitat que es venuda a la xarxa de Fecsa-Endesa. El visitant podrà contemplar la resclosa pertinent i el canal de derivació de les aigües del riu.
L’Ametlla de Merola i Navàs se succeeixen. A Balsareny finalitza la Ruta de les Colònies i comença la séquia de Manresa. Al capdamunt d’un turó, la inconfusible silueta del castell domina el territori. L’edifici, sever, massís, fa mostra de l’estil gòtic civil. Si bé l’origen data del segle X, el palau fortificat ha patit intervencions al llarg del temps, la darrera de les quals al segle XIX. El lloc, enlairat, mereix l’ascensió: una cinglera sobre el Llobregat n’assegura una panoràmica excepcional. Tornem al riu, però.
Al segle XIV, es va construir el que fou la gran obra hidràulica del Bages: la séquia de Manresa havia de pal·liar els efectes de la forta sequera que patí la comarca o, si més no, evitar-ne estralls en episodis futurs. El canal que havia d’abastir les diverses poblacions, i en especial Manresa, trigaria mig segle, des que el rei Pere III donà l’autorització per a la seua construcció, a fer realitat els 26 quilòmetres de longitud. Encara avui, la séquia de Manresa continua proveint la ciutat, a més d’haver esdevingut element identitari de la zona. Al llarg d’aquesta, un camí permet recórrer-la sense dificultats, a peu o en bicicleta, i enllaçar agradablement Balsareny amb la capital del Bages.
La séquia arrenca a la resclosa dels Manresans. Des de Balsareny, davalla pel marge dret, supera dues obres setcentistes —el pont del Riu i la capella de Sant Roc— i enfila la zona d’hortes, inevitablement colonitzada per algun element industrial.
A Vilafruns, doble colònia: tèxtil i minera. El Llobregat és interceptat per una resclosa. El partidor descriu un passadís sinuós que conté l’acceleració de l’aigua. Paral·lelament la séquia va fent la seua: mitja dotzena de viaductes li permeten esquivar obstacles fins a assolir la seua fita, el parc de l’Agulla.
A Sallent, el riu s’estreta i el foraster que hi arribe podrà travessar el pont Vell, construcció datada del segle XIV. Alguns indicis de patrimoni industrial vora el Llobregat donen fe d’un passat atrafegat i productiu. La família Torres Amat, filla de la població, hi construí una fàbrica tèxtil on començà a funcionar el primer teler mecànic de Catalunya. Annexa, hi ha la luxosa mansió familiar, avui convertida en casa museu.
Més enllà de la seua relació amb el riu, Sallent excel·leix en matèria romànica: Sant Pere de Serraïma i Sant Martí de Serraïma, Sant Miquel de Serra-sanç, i Santa Maria de Cornet en poblen el terme municipal. Però caldrà enfilar-se fins al castell de Sallent per a contemplar la singularíssima església de Sant Sebastià, la rotonda romànica més gran de Catalunya. En matèria eclesiàstica encara, el visitant haurà de saber que Sallent és vila natal del bisbe Torres Amat i de Sant Antoni Maria Claret.
Abans de marxar, caldrà girar la mirada cap al Cogulló. El turó, que va ser origen de la població i on s’ubica un poblat ibèric de dimensions considerables —5.000 metres quadrats— és tristament eclipsat per la inconfusible blancor d’una muntanya de residus salins —clorur sòdic—, fruit dels abocaments de l’extracció minera per a l’obtenció de potassa. L’empresa Iberpotash explota aquesta mina i una segona a Súria, per a proveir els fabricants de fertilitzants d’un dels seus ingredients bàsics. El juny de 2019, aturava l’abocament de residus, però les conseqüències ecològiques i de salut per als veïns són evidents i s’estendran en el temps: salinització de les aigües subterrànies i superficials, com també la de consum humà.
A Sallent, el riu i la séquia es distancien l’un de l’altre: cap al sud, segueix, decidit, el Llobregat. L’històric canal gira cap a ponent; enfila, llavors, la seua recta final. Tot fregant Santpedor, el reg arriba al pantà de l’Agulla. La làmina d’aigua de 200.000 metres cúbics, capaç de subministrar aigua a la ciutat durant una setmana, va ser inaugurada el 1974. Ocupa el lloc on es partien les aigües de la séquia en diversos ramals que es distribuïen per la trama urbana. El llac és l’element central d’aquest espai de lleure, que els dies de festa és altament apreciat per la població indígena.
Si hem seguit el Llobregat, abans d’arribar a Manresa haurem passat pels aiguamolls de la Corbatera, al terme de Sallent. Es tracta d’una de les zones humides més importants de la Catalunya central: ocupa una plana al·luvial i la seua riquesa condensa una gran varietat d’hàbitats que es resolen en un mosaic: hi són representats el bosc de ribera autòcton, amb àlbers, freixes i salzes, la pineda de pi pinyoner, alguna mata de roures, sorrals i codolars. I no hi manca el canyissar. No ens hi estendrem, però caldria també enumerar algunes de les espècies de ploma més significatives, com la polla d’aigua, l’ànec collverd, el corriol petit o l’esparver.
Aigües avall, entre Sant Fruitós de Bages i Navarcles, un acusat meandre situa Sant Benet de Bages sobre el Llobregat. L’abadia benedictina va ser fundada a mitjan segle X i les diferents intervencions fa que concentre una gran varietat d’estils: romànic, barroc o modernista. La història va voler que, després de la desamortització i la decadència definitiva del complex, fóra adquirit per Elisa Carbó, mare del pintor Ramon Casas, com a residència d’estiu. A la mort d’aquesta, Casas reformà una part, que comptà amb l’assessorament del seu amic Josep Puig i Cadafalch.
Com a espais destacables, no podrem deixar de visitar el claustre medieval, ni el celler del segle XIV o la sala capitular. Però Sant Benet de Bages ha arribat fins als nostres dies com un complex que supera les dimensions estrictes de l’espiritualitat. Reconvertit en Món Sant Benet, pren la dimensió d’un projecte cultural, turístic i de lleure, on l’espai medieval es fusiona amb un centre internacional de recerca en cuina.
Prosseguim pel marge dret, i no triguem a arribar a la resclosa de la Mina. L’obra en qüestió va ser un projecte de tres industrials manresans: Magí Gallifa, Àngel Ferrer i Lluís Vila. Cal entendre-la conjuntament amb l’edifici annex de màquines i el canal que havia de portar l’aigua a la central hidroelèctrica de les Marcetes. Aquest tram, un dels millor conservats del curs mitjà del Llobregat, concentra una activitat productiva important: al segle XI aparegueren els primers molins fariners, al XVIII s’hi instal·laren alguns molins polvorers i un segle més tard, les primeres fàbriques tèxtils, com l’annexa al monestir de Sant Benet.
Aturem-nos als anomenats Tres Salts. L’aigua ha modelat la roca, hi ha excavat sinuosos passadissos. Tres Salts, pels tres obstacles que supera el riu, solcats de canalons que, en temps d’abundància, ejecten l’aigua de manera impetuosa.
Manresa queda a un tir de pedra; no ens hi atansarem. És, de fet, el cor d’aquesta plana interior, el pla de Bages. La geografia garanteix al visitant estius tòrrids i hiverns rigorosos: plaers del clima continental.
Si per la passera dels Tres Salts travessem el riu, en pocs minuts accedirem a la casa de les Set Tines, ja al terme de Talamanca. Les singulars construccions de pedra seca van servir durant el segle XIX per emmagatzemar el raïm i produir el vi a peu de vinya. Els paladars proclius al nèctar hauran de saber que som a la DO Bages. Tot i que la màxima concentració de tines es troba a la vall del Flequer —el Pont de Vilomara—, la riera de Mura posseeix alguns exemplars representatius, com les tines de les Solanes, un conjunt rehabilitat format per onze elements d’emmagatzematge, a més de barraques de pedra.
El Pont de Vilomara fa honor al pont medieval de 130 metres de llargària que travessa, encara avui, el riu en aquest punt. La passera donava servei al camí ral que unia Manresa amb Barcelona. Amb un total de nou arcades, aquesta estructura apareix en documents des del segle XII. La presència de l’escut de Manresa en el frontal del pont marca el límit termenal d’ambdues poblacions. Al pont en qüestió, la capital del Bages va gaudir del privilegi concedit per Ferran el Catòlic de cobrar un peatge a mercaderia i viatgers.
Després d’un accentuat meandre, vuit xemeneies s’eleven cap al cel. Les estilitzades eixides de fums corresponen a l’antiga Companyia Fabril de Carbons Elèctrics. Som a Castellgalí. Ni més ni menys, que el 1898 l’empresari Climent Asols va obrir les portes de la primera empresa dedicada a la producció d’elèctrodes de carbó, destinats a l’enllumenat públic elèctric. La seua producció va abastir els fanals de París, Berlín, Nova York, Boston, Chicago o Sidney, però també de l’enllumenat de l’Exposició Universal del 1929 a Barcelona. Desmantellada el 1992, la fàbrica s’ha esmicolat en naus amb finalitats i producció diversa, a mercè dels seus actuals propietaris.
Uns centenars de metres enllà, el Cardener s’uneix al Llobregat. Aquest riu prové de les muntanyes del Solsonès, banya Manresa i serà objecte d’un capítol ulterior d’aquesta sèrie. Allà mateix, hi ha la resclosa de l’Aiguabarreig, en honor a la confluència fluvial. A la riba oposada, perviu la torre del Breny, coneguda popularment com la torre dels Dimonis, una construcció funerària romana, datada del segle III, d’aspecte rotund, sord, imperial. Sembla —diuen— que es tracta d’un dels mausoleus més importants que es conserven de l’antiga Hispania romana. En qualsevol cas, avui és objecte decoratiu en una rotonda, que ordena el trànsit al bell mig de la urbanització homònima.
Sant Vicenç de Castellet acompanya el Llobregat al seu pas per la vila; el canal de Can Soler hi discorre paral·lel. La séquia s’inicia a la citada resclosa de l’Aiguabarreig i va ser construïda el 1867 per l’empresari manresà Miquel Cots per tal d’assistir les turbines d’un parell de fàbriques tèxtils de les diverses que van instal·lar-se al poble. La població, escassa —200 habitants el 1850— i agrícola, es transformaria en mig segle a societat proletària i industrial —amb 1.500 habitants—, gràcies a un important flux migratori provinent, en gran mesura, d’Aragó, de Castella i del País Basc.
Estem arribant a la fi del nostre viatge; un parell de meandres, a tot estirar. Al primer, l’accentuada proa és presidida per l’imponent castell gòtic de Castellbell i l’església de Sant Vicenç, l’origen de la qual remunta al segle XII. Vora riu, el pont vell manté l’estructura medieval primigènia —segle XIV—, malgrat les múltiples intervencions. Connecta les dues ribes: el Burés —la colònia tèxtil Burés— amb el camí de Marganell, als contraforts de la muntanya de Montserrat.
I finalment, Monistrol de Montserrat. El poble, concorregut per l’afluència turística que irradia Montserrat, conserva racons i carrers ombrívols, tímids, silenciosos, contrapunt de l’agitació forastera durant els caps de setmana. Monistrol també té pont. Gòtic. Iniciat a principi del segle XIV per voluntat del prior de Montserrat Bernat Escarrer, a fi de facilitar el pelegrinatge a la muntanya sagrada. Sembla que de la conca del Llobregat és el més gran de les seues característiques. Fins i tot, ostenta una xifra de rècord a Catalunya: la llum del seu arc central assoleix els gairebé quaranta metres. Després de la seua destrucció, el gener del 1939, el pont va ser reconstruït, i conservà l’arcada dreta i alguns basaments. Des de Monistrol de Montserrat, la visita al centre espiritual de Catalunya es fa obligada. Podreu accedir-hi en cotxe o, millor encara, emprar el cremallera des de l’estació ubicada a la mateixa vila. Dediqueu-hi una jornada: el monestir, la visita reglamentària a la Moreneta, el museu i la magistral meravella geològica de la muntanya, i les ermites aïllades en balmes i racons. En parlarem al següent capítol.