El coll de la Creueta (1.921 m) connecta les comarques del Berguedà i la Cerdanya. A banda i banda de la carretera, la línia de carena, condescendent, suau, lliga una successió de cims que superen els 2.000 metres d’altitud. Les vistes des de la Pleta Roja (2.033 m), la Creueta (2.067 m) o el Pla Baguet (2.036 m) s’obren al nord sobre la plana cerdana. Cap al sud, del paisatge agrest del Berguedà afloren els pendents severs de la serra del Catllaràs i dels contraforts del Cadí. Si allarguem la mirada, sempre cap al sud, emergeix un territori rural de cota baixa, travessat per una artèria fluvial, el Llobregat, que naix als nostres peus.
Castellar de n’Hug concentra 159 ànimes, entre el nucli de població i un grapat de masies disseminades. El poble viuria la sort de tants altres pirinencs, si no fora perquè disposa d’alguns elements seductors: destaca el naixement del riu que protagonitza aquestes pàgines, les anomenades fonts del Llobregat, concentra famílies, excursionistes, ciclistes, motoristes i turistes en general, animats per l’irreprimible interès d’assistir als primers passos de la principal artèria fluvial de les comarques barcelonines. El bondadós cabal es tradueix en una cascada de dimensions generoses. Ampla, espontània. L’espai ha estat ordenat, per tal de facilitar-hi l’accés del visitant.
A Castellar de n’Hug comença, doncs, el viatge del Llobregat, que també és el nostre, cap al mar. No hauríem de marxar del poble sense algunes visites de rigor. La sobrietat romànica, estesa per les valls pirinenques, s’hi manifesta a l’església parroquial de Santa Maria, epicentre del poble, la qual posseeix el campanar reglamentari, amb quatre plantes i amb finestres d’arc de mig punt. El conjunt, que data del segle XII, ha patit intervencions posteriors d’estil neoclàssic. Aïllada i més antiga —segle XI—, és l’església de Sant Vicenç de Rus, que destaca per l’estructura esquemàtica, excel·lentment sòbria, del seu romànic primitiu.
Encara dins el terme de Castellar de n’Hug, la fàbrica de ciment Asland, al paratge del Clot del Moro, és un referent de la industrialització catalana. El conjunt, de dimensions hiperbòliques i d’estil modernista, vessa pels pendents escarpats de la muntanya, i restà en funcionament des del 1904 fins al 1975. Aquesta primera planta dedicada a la producció de ciment pòrtland a la Península fou, també, l’oportunitat per a la plasmació del modernisme a l’àmbit industrial. El constructor valencià Rafael Guastavino —exportador, per cert, de la volta catalana als Estats Units— hi combinaria ciment, volta catalana i estructura de ferro. La solució es resoldria en un conjunt esglaonat, des de la pedrera fins a la base, en què un tren —inaugurat el 1914— havia de transportar el material a la Pobla de Lillet.
L’impulsor de tot plegat, Eusebi Güell, primer comte de Güell, fou una peça clau en la industrialització a Catalunya, no només al Clot del Moro sinó amb altres projectes, com la colònia Güell, per a la qual s’encomanà a la genialitat gaudiniana. La fàbrica pirinenca, convertida avui en Museu del Ciment i referent del turisme industrial, fa reviure al visitant el procés de fabricació del ciment i les condicions de vida i laborals dels seus treballadors. El tren, per la seua banda, ha canviat de càrrega, i ha passat a ser atracció turística amb un trajecte breu, lent, plaent, de poc més de 3,5 quilòmetres.
Arribem a la Pobla de Lillet. El poble es troba estratègicament ubicat a la confluència del riu Aritja amb el Llobregat i té massa punts d’interès com per a passar-hi de llarg. A peu de carretera, una successió de bars i terrasses testimonien l’afluència de visitants. Comencem l’exploració d’aquesta vila d’intensa activitat agrícola, ramadera i comercial des de l’edat mitjana fins a l’inici del segle XX: a banda dels productes de la terra, hi abundà la producció farinera, drapera, l’elaboració de llana, la figura del comerciant, el traginer i el paraire, l’obscur traficant i el contrabandista esmunyedís. De molins, n’hi hagué poc menys d’una desena, dispersos, el principal i més cèntric dels quals fou el de la Vila.
Arran d’aigua, dels sis ponts sobre el Llobregat, el Pont Vell —segle XIV— n’ha esdevingut l’emblema: posseeix un sol arc, amb volta de pedra treballada. La caixa de la construcció es concreta en dos pendents asimètrics: mentre que l’un és pronunciat i compensa el desnivell per mitjà de graons, l’oposat manté una projecció més suau.
S’imposa una passejada pels carrers estrets i costeruts del nucli històric, que s’enfilen per l’anomenat turó de Pujolet, lloc fundacional del poble a càrrec dels Mataplana. Seguiu els senyals degudament instal·lats i us guiaran, en aquest recorregut, fins a la joia de la corona: els jardins Artigas, signats per Antoni Gaudí. La cosa va anar així: l’artista s’instal·là durant un temps a la residència dels Artigas, mentre construïa el xalet del Catllaràs, promogut també pel comte Güell i enclavat en la serra del mateix nom, amb l’objectiu d’allotjar enginyers a peu d’extracció d’àrids per a la fàbrica de ciment. Com a agraïment, Gaudí va obsequiar la nissaga amfitriona amb el disseny dels jardins privats. I és així com s’opera en aquesta zona una singular fusió entre natura i arquitectura, un modernisme de caire industrial, europeïtzant i radicalment urbà, integrat en un espai natural d’alt voltatge: la fàbrica del Clot del Moro, el xalet del Catllaràs i els jardins Artigas en conformen una tríada de factura impecable.
Caldrà descobrir, sempre dins el terme de la Pobla de Lillet, el santuari de Falgars, situat a set quilòmetres del poble i a gairebé 1.300 metres d’altitud. Una data —1049—, a la porta del temple, n’indica l’antiguitat. Des d’ací, en sis quilòmetres tot pujant per una pista de terra, arribareu al citat xalet de Catllaràs.
I finalment, el monestir de Santa Maria de Lillet, fora del nucli urbà, el qual ja és citat en documents el 819. A dos passos d’aquest, la rotonda de Sant Miquel de Lillet, l’única església romànica de planta circular del Berguedà.
Aigua avall del Llobregat, la carretera desemboca en l’eix principal que comunica aquesta comarca amb la Cerdanya, a través del túnel del Cadí. Passarem de llarg Guardiola de Berguedà. El riu discorre per una estretor on només tenen cabuda l’aigua i la carretera. A l’aiguabarreig del Llobregat amb la riera de Saldes, carregada encara amb la remor del Pedraforca, el castell de Guardiola, enlairat i estratègicament situat, controla el pas. En queda ben poca cosa. En aquest indret, ja degué existir una torre de guaita cap al segle X, una guardiola, o lloc de vigilància. Als seus peus, un pont de petites dimensions, de dos ulls, permeté el camí Ral de travessar el riu. Sembla que l’original fou construït entre els segles XI i XII, i es trobava en la ruta de Berga a la Cerdanya. Allà mateix, al marge esquerre, la central hidroelèctrica del Collet abastí d’energia elèctrica les mines de l’enginyer basc José Enrique Olano, a principis del segle XX, qui convertí la conca del Llobregat en una autèntica regió minera moderna. Un cop adquirides les concessions mineres de la zona, la d’Olano esdevingué la primera empresa carbonera de Catalunya, que acabaria constituint Carbones de Berga SA, controlada per la família basca fins al 1965.
El 1881, la Sociedad del Tranvía o Ferrocarril Económico de Manresa a Berga (TFEMBF) aconseguia la concessió per a la construcció de la línia de via estreta que havia d’enllaçar Manresa, Berga i Guardiola de Berguedà. El projecte havia de solucionar els problemes del transport de primeres matèries —cotó—, producte manufacturat —teixit— de les colònies tèxtils i, des de principis del segle XX, del carbó extret de les mines de la conca, del ciment de la fàbrica del Clot del Moro i de la fusta provinent dels boscos berguedans, a més de fer funcions de línia regular de passatgers. El decliu de la infraestructura, a causa de la millora de la mobilitat per carretera i de la construcció de l’embassament de la Baells que n’afectà de ple el traçat, va forçar el tancament de la línia. El 30 de juny de 1973 arribava a Manresa l’últim comboi provinent de Berga.
En l’actualitat, part del seu traçat ha quedat integrat en la Via Verda del Llobregat, que travessa un dels indrets paisatgísticament més interessants del curs alt del riu: el conjunt de l’església romànica de Sant Quirze de Pedret i l’estilitzat pont gòtic que hi dona accés (vegeu la fotografia de portada d’aquest fascicle). Atanseu-vos-hi: una carretereta davalla des de Berga fins aquest punt.
