El segon comte de Güell

La família Güell ha estat una de les més influents i poderoses de la Catalunya contemporània, i a més dels seus negocis extremadament florents varen tenir una relació molt intensa amb les arts plàstiques. Ara acaba de sortir un llibre, Els Güell, d'Andreu Farràs (Edicions 62, Barcelona), que, si bé no pretén ser un treball acadèmic, és un bon producte periodístic sobre aquesta família, i se centra en cinc dels seus membres: Joan Güell i Ferrer, Eusebi Güell i Bacigalupi, Joan Antoni Güell i López, Juan Claudio Güell y Churruca i Carlos Güell de Sentmenat.

No cal recordar el gran paper que jugà Güell Bacigalupi, el primer comte de Güell, en l'esclat de l'obra arquitectònica d'Antoni Gaudí; tanmateix, Farràs, a qui dedicà més espai, de molt, és al seu fill, el segon comte i marquès de Comillas, Joan Antoni Güell i López (1874-1958), que de les tres-centes pàgines del cos del llibre en té dedicades prop de cent-trenta.

No m'estranya aquest desequilibri en favor de Joan Antoni, ja que, malgrat ser menys conegut pel gran públic que el seu pare o el seu avi, fou una figura extraordinària. Jo mateix vaig dedicar-li un parlament a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, amb motiu del cinquantenari de la seva mort, després publicat al butlletí de l'entitat corresponent al 2008, en el qual vaig poder constatar la seva insòlita i positiva personalitat.

Bé que actiu llicenciat en dret, com a personatge inquiet, gran col·leccionista i protector de les arts -era, per exemple, molt amic de Pau Casals i de molt jove va ser l'únic testimoni que presencià, amagat al Palau Moja, l'esbronc del bisbe Morgades a Verdaguer-, esdevingué membre de l'Acadèmia de Belles Arts de Barcelona i la presidí del 1928 al 1936. La seva presidència fou molt important, ja que aconseguí que l'Acadèmia deixés de ser "Provincial" i passés a ser "Catalana", en una època que Catalunya no tenia oficialment cap personalitat jurídica més que la suma de les quatre "províncies"; i això no era cap anècdota, ja que Güell, tot i ser un monàrquic, era també un catalanista -fins i tot obertament pancatalanista- molt clar. En esclatar la insurrecció militar, estava preparant, com a president de l'Acadèmia, un acte solemne en què havien de participar també les Acadèmies de València i de Mallorca, i que lògicament l'esclat de la guerra féu avortar. Poc abans de morir instituí la Fundació Güell, encara activa, per ajudar artistes i estudiosos de l'art joves dels Països Catalans.

Independent proper a la Lliga, fou també el darrer alcalde de Barcelona abans de la proclamació de la República, i en el seu mandat, tot i no ser gaire llarg -poc més d'un any (febrer 1930-abril 1931)-, inaugurà grups escolars iniciats en temps de la Mancomunitat que havien quedat aturats per la Dictadura, es portà l'actual MNAC al Palau Nacional de Montjuïc i l'Institut d'Estudis Catalans i la Biblioteca de Catalunya a l'antic Hospital de la Santa Creu i a la Casa de Convalescència, i forçà el ja declinant rei Alfons XIII a reconèixer el caràcter oficial de la bandera i la llengua catalanes, gests que els esdeveniments immediats -República, Generalitat- eclipsaren molt aviat de la memòria col·lectiva.

A l'inrevés que la immensa majoria de l'aristocràcia catalana, no s'adherí al franquisme, i s'expatrià a França, on publicaria un interessant i curiós Journal d'un expatrié catalan 1936-45 (Mònaco 1946), del qual Farràs extreu moltes cites ben significatives, així com d'un mecanoscrit inèdit que recull converses de Güell amb una persona de la seva confiança. Al final de la seva vida retornà, però s'establí a Mallorca, on morí.

Fou un representant d'un peculiar catalanisme sincer, pràcticament solitari entre els de la seva classe, que volia conjugar sense èxit una lleialtat a la monarquia -al final representada per a ell per Don Joan de Borbó- i un ferm convenciment en la nació catalana, que ell creia possible resoldre mitjançant una mena de confederalisme. Hauria estat un gran personatge per a Visconti.