La pandèmia del coronavirus no té gaires beneficiaris, però n’hi ha un que, sens dubte, ja ho és: l’euro. Des que al febrer l’epidèmia va començar a propagar-se, la moneda comuna europea ha augmentat considerablement de valor. El seu tipus de canvi s’ha incrementat, segons càlculs de la Comissió Europea (CE), una mitjana d’un 7,5% respecte a tot un seguit de divises: el dòlar nord-americà, el ien japonès, la lliura esterlina i també en relació amb monedes de països emergents.
En aquesta crisi, Europa ha fet moltes coses bé, i això es fa palès en la fortalesa de la seva moneda. En comparació amb els EUA, de moment la UE se n’ha sortit bé de la pandèmia. Si els darrers anys els europeus sovint es presentaven com un cúmul de països barallats sense remei, aquesta vegada han acordat a una velocitat rècord un paquet de rescat de 750.000 milions d’euros per fer front a la crisi. I això ha deixat petja als mercats financers.
Però la fortalesa de l’euro també té un costat fosc que preocupa cada vegada més les empreses europees. La revalorització de l’euro podria ser una càrrega per a la delicada recuperació que ha de venir després de la crisi del coronavirus. Els productes europeus són cada vegada més cars als mercats internacionals i la competitivitat de les empreses es va reduint. Això afecta sobretot Alemanya, ja que la seva economia depèn més de l’exportació que la de la majoria dels seus països veïns.
Mentrestant, a la CE també va creixent el temor que Europa acabi sent víctima del propi èxit. La revalorització creixent de l’euro, en vista de “la fràgil recuperació, comportaria riscos considerables per al creixement i l’evolució dels preus”, s’afirma en un document intern de la CE. Els experts temen que un augment més sostingut del tipus de canvi de l’entorn d’un 5% podria costar a l’eurozona fins a un 1,1% del creixement el primer any i un 0,5% l’any següent.
Aquesta anàlisi forma part de les converses que estan mantenint els alts funcionaris de Finances dels països de l’eurozona. Aquesta setmana preparen una trobada dels seus ministres, els quals dilluns intercanviaran parers virtualment en la reunió de eurogrup.
A la primavera, la por de la pandèmia va animar els inversors a buscar un lloc segur per als seus diners. Així, molts van fugir de les divises de països emergents i van apostar pel dòlar i l’euro. Des del juny, però, sobretot la creixent “confiança en la recuperació de l’eurozona” va portant els inversors cap a l’euro, com diu el document de la CE.
És sobretot per la relació amb el dòlar que els beneficis disminueixen clarament. Des del febrer fins a final d’agost, el valor de l’euro va augmentar d’1,10 dòlars a 1,19, una pujada de més d’un 8%. Actualment, el canvi ronda els 1,17 dòlars per euro.
Durant la crisi financera del 2008 l’eurozona es considerava de tot menys un refugi d’estabilitat. Aleshores la moneda comuna europea es veia com un element tan fràgil que la inestabilitat va provocar una forta crisi de l’euro i va posar en perill l’existència mateixa de la unió monetària. Els Estats membres en van aprendre la lliçó i van aprovar reformes importants, en bona mesura van posar ordre als pressupostos i van crear un mecanisme comú de rescat, el Mecanisme Europeu d’Estabilitat MEE.
La gestió de la crisi del coronavirus ha fet augmentar la reputació d’Europa davant la resta del món. Certament, la UE ha registrat moltes menys infeccions que els EUA. I els enèrgics programes de rescat dels Estats membres i de la CE han ajudat a suavitzar la davallada de l’economia.
Aquests programes, de milers de milions d’euros, es financen majoritàriament amb nous crèdits. I precisament aquesta onada de deute reforça la moneda europea. Per primera vegada, la UE emetrà deute a gran escala: una mena d’eurobons. Gràcies a la garantia creditícia aportada pel conjunt dels països membres, aquests bons gaudeixen d’una solvència òptima.
Les inversions exemptes de risc, anomenades tècnicament safe assets (‘actius segurs’), són cobejades arreu del món. Actualment, les institucions europees –la UE, el Banc Europeu d’Inversions i l’MEE– i els països amb la màxima qualificació creditícia (AAA) –com Alemanya– ofereixen actius segurs per valor de prop de 2.000 milions d’euros, una quantitat sense precedents. La demanda creixent d’aquests títols també fa pujar el valor de l’euro.
Així doncs, el dòlar té els dies comptats com la divisa més indiscutible del món? Stephen Roach, professor de la Universitat Yale i exdirectiu del banc d’inversió Morgan Stanley, creu que és probable que sí.
Uns seixanta anys després que l’aleshores ministre de Finances francès, Valéry Giscard d’Estaing, s’indignés per l’“exorbitant privilegi” dels nord-americans pel fet de poder endeutar-se desmesuradament i de manera assequible a l’estranger, “aquella època tendeix a acabar-se”, pronostica Roch. “Es produirà una caiguda del dòlar”.
L’estatus d’una moneda està determinat per dues forces, argumenta l’exbanquer: per les dades bàsiques de l’economia d’un país i per la percepció que es té des de fora dels seus punts forts i febles. Als EUA de Trump no els van bé les coses en cap d’aquests dos apartats.
Amb el seu proteccionisme, la confrontació amb la Xina i l’agressiu replegament de la globalització, el president està malbaratant el paper de lideratge dels EUA, mentre Europa, sota la batuta de la cancellera alemanya i del president francès, demostra capacitat d’actuació, sosté Roach.
Els sotracs de la crisi del coronavirus poden “convertir-se en la gota que faci vessar el vas”, alerta Roach: “La gent em diu que no hi ha cap alternativa al dòlar, però jo estic convençut que n’hi ha unes quantes; i la que a mi em sembla més bona és l’euro”. La “moneda més impopular del món” té clarament prou potencial de generar plusvàlua, diu Roach, que temps enrere havia estat un crític mordaç de l’euro.
És així, sobretot, perquè la pandèmia agreuja encara més un desequilibri que ja temps que tenalla l’economia nord-americana: durant el segon trimestre, la quota d’estalvi dels ciutadans dels EUA, crònicament baixa, es va desplomar fins a xifres negatives, i la gent va haver de manllevar diners per consumir i invertir als mercats financers internacionals. El dèficit de la balança per compte corrent es va disparar fins al punt més alt dels últims dotze anys. “Aquests factors generalment provoquen la decadència d’una moneda”, diu Roach.
Normalment, en una situació com aquesta el banc central estiraria les regnes de la política monetària. Però la Fed acaba de decidir el contrari: d’ara endavant vol adoptar taxes d’inflació més altes de manera que els tipus d’interès no pugin durant força temps. Tots dos elements frenen la cotització del dòlar, fet que estimula l’euro.
Al Banc Central Europeu (BCE) i a la seva presidenta, Christine Lagarde, els ha agafat per sorpresa l’ascens de la moneda comuna. Fa tres setmanes el dilema va aflorar públicament quan els presidents dels bancs centrals dels països europeus es van reunir per primera vegada després de la pausa estival amb motiu d’una sessió regular del consell del BCE. Van debatre llargament sobre la fortalesa de l’euro: un fet mitjanament excepcional, ja que habitualment els tipus de canvi monetari tenen una importància menor en les reunions del consell, si és que se’n parla.
El BCE no persegueix cap objectiu pel que fa als tipus de canvi monetari. El que voldria la institució, més que res, és que la inflació fos del voltant d’un 2%: un objectiu que fa anys que no s’aconsegueix. Malgrat tots els intents d’estimular els preus i l’economia amb diner barat, la inflació amb prou feines puja. I un euro fort agreuja el problema: fa que les importacions siguin més barates, amb la qual cosa els preus es mantenen baixos.
Però canviar d’estratègia i fer retrocedir la pròpia moneda, com fan els banquers centrals de Washington, els europeus no ho poden fer. Si bé el BCE està debatent intensament sobre nous objectius de política monetària, fins a la primera meitat del 2021 no vol presentar els resultats de l’anàlisi. Ara bé, la pressió ja ha augmentat tant que Lagarde ha insinuat un gir seguint l’exemple nord-americà. El BCE, segons va dir no fa gaire a Frankfurt, també pot tolerar perfectament que la inflació sobrepassi durant un temps l’objectiu del 2%. De moment, però, l’euro es manté alt, i això és un llast.
Alguns sectors de la indústria alemanya, beneficiats fins ara per les exportacions barates, estan fent sonar les alarmes. “L’ascens de l’euro arriba en un moment summament desfavorable”, avisa Ralph Wiechers, economista en cap de l’Associació Alemanya d’Enginyers Mecànics i Industrials (VDMA, en alemany). “Al sector, els encàrrecs són escassos a causa de la pandèmia. I qualsevol empitjorament de les condicions de competitivitat fa augmentar la pressió sobre les empreses”.
Això no val només per als negocis basats en l’exportació, “sinó també aquí, a l’interior del país, perquè les nostres empreses noten més la competència d’altres països”. Els competidors de la Xina o dels EUA poden oferir els productes més barats.
Des de fa mesos ja no és el coronavirus, sinó la lluita de preus internacional, la principal preocupació de molts fabricants de maquinària. “Durant molts anys ens hem beneficiat d’un euro barat en comparació amb altres monedes”, diu Wiechers. I això és un regal enverinat al qual molts exportadors s’han acostumat.
Les empreses automobilístiques també es ressenten de la revalorització de l’euro. Arndt Ellinghorst, analista expert en el sector automobilístic a Bernstein Research, calcula que l’any que ve BMW, Daimler i Volkswagen hauran de fer front a uns costos addicionals d’entre 500 i 1.000 milions a causa de l’augment de la moneda.
Evidentment, tots els fabricants de cotxes han buscat seguretat davant les oscil·lacions de les monedes, i ho han fet amb instruments com els futurs de divises, les anomenades cobertures. Amb aquests instrument, s’acorden valors límit de l’evolució dels tipus de canvi. Si els tipus en qüestió empitjoren, les empreses han de pagar de més. Poques devien haver comptat, però, que l’euro experimentaria un ascens continuat.
A la llarga, els fabricants de cotxes només poden evitar aquestes oscil·lacions produint més vehicles en grans mercats com el xinès o el nord-americà en comptes d’exportar-los des d’Alemanya, diu Ellinghorst: “La tendència a traslladar la producció a l’estranger s’intensificarà encara més”.
Grans proveïdors d’empreses automobilístiques com ZF Friedrichshafen ja fa anys que instal·len plantes sistemàticament a prop de grans clients estrangers –per exemple als EUA– per servir des d’allà els fabricants nord-americans. “Per tant, per a nosaltres el recent augment del tipus de canvi de l’euro no és motiu de preocupació”, diu Charbel Chamoun, responsable de les relacions amb els inversors i de la qualificació creditícia.
Schaeffler, empresa competidora de ZF, també ha construït fàbriques a l’estranger i s’ha protegit amb instruments de cobertura de divises. “Per a l’exercici en curs, estem assegurats en un 85% pel que fa al dòlar”, diu Klaus Patzak, director de finances.
A les petites i mitjanes empreses, en canvi, que ja ara tenen feina per sobreviure i que no es poden pagar instruments financers com les cobertures, l’augment de la fortalesa de l’euro podria deixar-les fora de combat.
Efectivament, la CE veu el perill que l’euro continuï a l’alça. L’evolució de la pandèmia els pròxims mesos “serà un paràmetre determinant per al moviment dels tipus de canvi”, escriuen els experts en el document de preparació de la reunió de l’eurogrup. Si els europeus continuen gestionant la crisi més bé que els EUA, l’euro augmentarà de valor amb més força.
A més, a tot això cal afegir-hi el risc de les eleccions nord-americanes. La possible negativa de Trump a abandonar la Casa Blanca en cas de derrota genera inseguretat als mercats de divises: un perill que també perceben des de Brussel·les. “L’esprint final fins a les eleccions nord-americanes podria comportar una volatilitat encara més alta del tipus de canvi dòlar-euro”, escriuen els funcionaris de la UE.
Dit sense tecnicismes: que el preu de la imprevisibilitat a la Casa Blanca també el paguen els europeus, amb un euro encara més reforçat.
Traducció d'Arnau Figueras