Una democràcia no pot qüestionar si és adient mantenir un monument a Colom, però les dictadures es van carregar grups escultòrics sencers de la nit al dia i sense cap consulta. La història del patrimoni cultural que el franquisme va esborrar del mapa s’ha fet de manera fragmentada per disciplines, municipis o comarques, i plena de buits on ningú no ha investigat de manera sistemàtica. Allà on s’ha fet la llista és molt significativa perquè s’aprecia que el règim feia desaparèixer fins a la més mínima mostra de republicanisme o catalanisme.
A Palma, segons l’historiador Arnau Company, es va retirar una placa dedicada a Luis Lacy, un general liberal que el 1817 va ser afusellat al castell de Bellver. Els fets quedaven molt lluny, però la placa s’havia instal·lat durant la Segona República i era, per tant, culpable. Evidentment, també es van desmuntar monuments i plaques en honor del socialista Llorenç Bisbal o el president català Francesc Macià. A Alacant, el monument als Màrtirs de la Llibertat també recordava les 24 persones afusellades el 1844 per defensar el règim liberal. El franquisme el va tombar.
A Barcelona, segons la historiadora de l’art Judit Subirachs-Burgaya, es van retirar les plaques que identificaven les dues estàtues que custodien l’entrada a l’Ajuntament: Jaume I i Joan Fiveller, conseller en cap de la ciutat de Barcelona al segle XV. Les estàtues van restar allà, incòlumes. L’important era que ningú les identifiqués.
Curiosament, a València, l’estàtua de Jaume I no es va moure del Parterre després de la Guerra Civil. Ho recorda l’historiador Mateu Rodrigo, que destaca la paradoxa que l’Ajuntament, a la postguerra, decidís batejar oficialment aquesta plaça amb el nom d’Alfons el Magnànim, “un rei que no oferia problemes polítics”.
A Sagunt (Camp de Morvedre), segons l’historiador Ricard Martí, s’hi va destrossar una placa de marbre dedicada a la Constitució de 1812. I ho va fer un veí, a cops de mall, sense que ningú li ho demanés. Si el règim destruïa oficialment, qualsevol dels seus partidaris podia esdevenir jutge i botxí d’una placa o una estàtua. I no ser jutjat per haver-ho fet.
La destrucció no només va afectar les ciutats. L’advocat i articulista Ramon Felipó recorda a EL TEMPS que, a Berga (Berguedà), s’hi van treure els monuments a Prat de la Riba i Rafael Casanova. I a Moià (Moianès), poble natal de Rafael Casanova, la seva estàtua també va ser retirada. En tots aquests casos, per sort, els monuments no van ser destruïts, sinó que es van retirar i desar en un magatzem. Posteriorment, amb l’arribada de la democràcia, serien restituïts. A Berga, ara, Prat de la Riba és al carrer dels Àngels i el de Casanova a l’entrada del Parc Municipal.
El mateix va passar amb la majoria de monuments retirats dels carrers de Barcelona, que dormiren quatre dècades en uns magatzems municipals del carrer de Wellington. Ramon Felipó va ser un dels impulsors, el 1976, d’una protesta a favor de la seva restitució. “Amb en Josep Maria Cervelló vam fer córrer uns fulls que deien ‘Volem els nostres monuments. Volem la nostra història’ i vam organitzar una concentració davant la Universitat de Barcelona”. En aquell indret havia estat, abans de la guerra, el monument al Doctor Robert. I allà van aixecar Felipó i els seus, un munt de capses de cartró que simulaven la forma del famós monument de Josep Llimona. Demanaven la restitució del Doctor Robert, però també de les estàtues de Rafael Casanova, Pau Claris i Francesc Layret, entre d’altres.
El segador perdut del Doctor Robert
El monument al Doctor Robert es va tornar a muntar el 1985 a la plaça de Tetuan, perquè “es temia”, segons Judit Subirachs-Burgaya, “que el subsòl de plaça Universitat no pogués suportar el pes de l’imponent monument”. Les estàtues del conjunt escultòric eren a l’esmentat magatzem de Wellington. Les pedres de la base, en un del carrer Ciervo, al Poblenou. La restitució no va ser completa, segons explicaven Josep Maria Huertas i Jaume Fabre a Monuments de Barcelona(L’Avenç, 1984). Una bandera i la figura d’un segador s’havien perdut: “L’arquitecte municipal Joaquim Ros de Ramis ens confirmà que l’estàtua que mancava, així com la llarga bandera, totes dues peces de bronze, havien estat foses per facilitar bronze destinat a la imatge monumental de la mare de Déu de la Mercè que hi ha instal·lada a la basílica d’aquest nom”.
La República de Marès vestida de Victòria franquista
El cas del monument a Pi i Margall, com homenatge a la república, és, probablement, el més rocambolesc dels monuments reconvertits o reciclats del franquisme, perquè inclou traïcions i disfresses polítiques i escultòriques.
Aquest conjunt escultòric, situat al Cinc d’Oros de Barcelona (nom popular, i ara oficial, de la cruïlla del passeig de Gràcia i l’avinguda Diagonal), consistia en un obelisc amb una dona nua al capdamunt —al·legoria de la república— i un medalló amb l’efígie de Francesc Pi i Margall, president de la Primera República espanyola.
Com explica la historiadora de l’art Judit Subirachs-Burgaya a EL TEMPS, l’escultura era obra de Josep Viladomat, que havia guanyat el concurs convocat expressament per l’Ajuntament de Barcelona. Al mateix concurs s’havia presentat també l’escultor Frederic Marès “amb una figura de la República que anava nua”.
Quan l’exèrcit nacional aixecat va entrar a Barcelona, es va decidir ràpidament modificar el conjunt i reconvertir-lo en monument a la Victòria —franquista, és clar. I es va encomanar l’encàrrec a Frederic Marès, que va intentar recol·locar la seva escultura, abans al·legoria de la República i ara de la Victòria. I ho va aconseguir. Josep Maria Huertas i Jaume Fabre citen una font directa al seu llibre: “Segons recorda la model, Pepita Melendres, quan ja estava posada al peu de l’obelisc, es va creure convenient, tot seguint una recomanació del bisbe de Barcelona, vestir la seva nuesa amb una túnica «que la gent deia que semblava una samarreta»”. En aquest cas, efectivament, la Victòria es posà als peus de l’obelisc, perquè al capdamunt s’hi instal·là una àliga imperial —un detall que va esperonar la saviesa popular a rebatejar la plaça del Cinc d’Oros com la “plaça del lloro”.
Tant Huertas com Fabre també donen credibilitat a dues històries sobre Frederic Marès. La primera és que rebutjà fer la seva escultura amb el material fos de la República de Viladomat. La segona, que Marès havia “insistit que ell volia un monument de reconciliació entre tots els caiguts”. El règim, però, no va ser tan integrador i hi instal·la aquesta inscripció: “A los heroicos soldados de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad agradecida”.
L’arribada de la democràcia portaria nous canvis al Cinc d’Oros, però també noves contradiccions. L’obelisc seria despullat. La Victòria de Marès, retirada. La República de Viladomat, recuperada dels magatzems però exiliada a la plaça de Llucmajor. El motiu de l’obelisc tornaria a ser la República, però la plaça seria batejada Joan Carles I, una contradicció flagrant que s’allargaria fins fa quatre anys, quan Ada Colau va recuperar el nom del Cinc d’Oros. Malgrat això, l’escut de Joan Carles I continua al seu lloc, ocultant el nom de Pi i Margall.
Del pati dels tarongers a Ràdio Barcelona
Els casos del Doctor Robert i el Cinc d’Oros són els més cridaners, però a Barcelona n’hi ha molts més. La historiadora de l’art Judit Subirachs-Burgaya va fer la seva tesi de llicenciatura sobre aquest tema i diferencia les accions franquistes contra monuments en tres classes: “Es van fer tres tipus d’actuacions: les retirades (Casanova, Layret i Pau Claris); la reconversió de monuments existents a monuments franquistes, com el cas de Pi i Margall, i els que passen a ser anònims, com el monument al Doctor Martí i Julià, al qual, com era una figura catalanista, li van treure la inscripció i va quedar com una figura anònima”. Anys després, amb la democràcia, aquest bust situat a l’avinguda Diagonal amb la gran via de Carles III recuperaria el nom de Domènec Martí i Julià. “Una cosa semblant —recorda Subirachs— van fer amb Frederic Mistral, que tenia un monument a Montjuïc amb uns versos que van ser eliminats als anys quaranta”.
Les quatre columnes de Puig i Cadafalch, que també són als peus de Montjuïc, no van ser víctimes de la dictadura franquista sinó de la dictadura de Primo de Rivera, que les va tombar el 1928, un any abans de l’Exposició Universal. Cada règim té els seus dimonis.
La febre franquista per fer desaparèixer qualsevol cosa que fes tuf a catalanisme va arribar també a la plaça de Sant Jaume: A un dels costats, es van eliminar, com s’ha dit, els noms de Jaume I i Joan Fiveller de la porta de l’Ajuntament. Però el Palau de la Generalitat també va perdre estàtues. “Al Pati dels Tarongers —explica Subirachs— hi havia el bust d’Enric Prat de la Riba, obra de Joan Borrell Nicolau, que també es va retirar i no es va recuperar fins a la democràcia”.
L’historiador Joan Villarroya, catedràtic d’Història Contemporània de la UB, afegeix dos casos que no s’han restituït: un monument al soldat català, que s’instal·là a la plaça de Catalunya el febrer o març de 1937 —sense gaire valor artístic, segons diverses fonts— i un d’homenatge als caiguts pels Fets d’Octubre, a prop de les Drassanes.
Era tanta l’obsessió per esborrar les empremtes del passat que, fins i tot les instal·lacions de Ràdio Barcelona al Tibidabo es van esmenar: “El 14 d’abril del 1933 —relata Subirachs a EL TEMPS— s’hi va posar una estela que deia ‘El 14 d’abril de 1931, per aquesta antena, Francesc Macià deia al món que Catalunya esdevenia república’. Aquesta inscripció la van retirar i en van posar una altra que deia «EAJ-1 Primera emisora de radiodifusión de España»”.
El 2012, la Comissió de la Dignitat va endegar una campanya de títol històric: “Volem els nostres monuments”. Un dels seus impulsors, Pep Cruanyes, recorda que van aconseguir restituir la placa de Ràdio Barcelona, les poesies de Frederic Mistral i una estàtua a l’economista Guillem Graells i Moles —que va tornar al passeig de Sant Joan però ara s’ha retirat temporalment perquè allà s’hi ha instal·lat temporalment el mercat de l’Abaceria. L’únic que encara no s’ha aconseguit és eliminar l’escut de Joan Carles I del monument a Pi i Margall.
Els màrtirs de la Llibertat d’Alacant
La història del monument als Màrtirs de la Llibertat és paradigmàtica. El catedràtic d’Història Contemporània de la Universitat d’Alacant José Miguel Santacreu el considera un exemple clar de l’actitud del franquisme. “El règim de Franco —escrivia Santacreu en un article a la revist Ágorade 2015— no va poder erigir monuments i edificis gegantins com els dictadors esmentats [Hitler i Mussolini] degut als seus problemes econòmics interns. El Valle de los Caídos va ser una excepció. Malgrat això, Franco va guanyar la guerra a diferència de Hitler i Mussolini i sí que va poder convertir la ciutat en un gran monument emblema amb inversions escasses per a modelar unes ciutats empremta i somni immortal del seu pas per la història. Van canviar el nom de les vies urbanes, van concebre avingudes imperials i places de la victòria sense grans construccions”.
L’Ajuntament d’Alacant va aprovar, el 1868, fer un monument i dedicar el passeig del Malecó als Màrtirs de la Llibertat d’Alacant, vint-i-quatre defensors del règim liberal després de la caiguda d’Espartero que el 1844 van ser afusellats en aquell indret. A pesar del final del Sexenni Revolucionari (1868-1874) i el ball de sistemes polítics posteriors, Alacant hi va insistir i el 1907 va instal·lar el monument erigit per l’escultor Vicent Bañuls.
L’entrada de l’exèrcit colpista a Alacant el 1939 marcaria el final del monument, que aviat seria destruït. El nom del passeig dels Màrtirs de la Llibertat d’Alacant seria substituït per passeig de l’Esplanada d’Espanya. “El franquisme —escrivia Santacreu— va destruir el que els molestava i va convertir la ciutat, com tantes altres, en un monument emblema de la victòria i del règim. Les pedres d’aquell monument continuen actualment en parador desconegut, igual que les restes de nombroses víctimes de la repressió que resten en fosses sense identificar”.
Les víctimes de pedra del franquisme.