-Vostè va estar al Camp Nou l’1 d’octubre de 2017. Com recorda aquell dia?
-Recordo molta tensió. Els periodistes no sabíem què havíem de fer perquè no sabíem què estava passant. Tampoc ho sabien els membres del departament de comunicació del Barça, un fet que ens va deixar a tots sense cap tipus de resposta. Estàvem tots pendents d’una reunió que hi havia a la llotja, però ni nosaltres ni ningú relacionat amb el Barça no en sabia res. No sabíem si hi hauria partit o si no n'hi hauria. Eren moments de molta tensió i de molta incertesa.
-Com que coneix bé les interioritats de les darreres presidències del Barça, aquell dia vostè pensava que acabarien suspenent el partit? O què en pensava?
-Inicialment, jo creia que sí que se suspendria el partit. El que estava passant als carrers era molt gros com perquè al Camp Nou es jugués al futbol. Perquè tot això també tenia relació amb el Barça, que és un dels més grans actors en la política catalana. Un actor imprescindible. I això ho saben tots. Per això, totes les mirades d’aquell dia s’enfocaven cap al Camp Nou. No només dels catalans, sinó també de la resta d’Espanya. El Govern espanyol considerava que era molt important que el Barça jugués aquell partit, perquè també l'hi anava la imatge internacional. Aquella imatge, però, també quedava perjudicada si el partit es feia a porta tancada. Per això l’Estat espanyol volia que el partit es jugués amb normalitat, com si no estigués passant res. En aquell moment, amb els condicionats del Barça, també de caire històric, jo creia que se suspendria el partit perquè el club es posés al costat del poble de Catalunya. Però finalment no ho va fer, tot i haver-ho decidit així en la junta directiva.
-El Govern espanyol pretenia que el Barça jugara amb l’estadi obert per oferir una imatge de normalitat, però era molt difícil fer-ho en aquell context. Difícilment s’hauria evitat una invasió de camp.
-Hagués sigut impossible que es jugués amb normalitat.
-Hauria sigut contraproduent, per al Govern espanyol, intentar que el partit es jugara amb les portes obertes?
-És clar. Els Mossos d’Esquadra garantien la seguretat i tenien clar que si hi havia una invasió de camp, que era l'amenaça d'alguns membres de la grada d’animació, això estava contemplat en el protocol d’actuació. Estava tot més o menys controlat. Però tot i així, si hi ha una invasió de camp, el partit s’ha de suspendre. I estic seguir que el partit s’hagués suspès. Ho tinc claríssim.
-Comenta que Carles Vilarrubí havia esdevingut el nexe d’unió entre el club i les entitats independentistes. De fet, va dimitir com a vicepresident després de la decisió del club de jugar el partit.
-Va dimitir no només perquè ell volia suspendre el partit, sinó per la decisió de Bartomeu. Vilarrubí es decep moltíssim perquè Bartomeu canvia una decisió presa en junta directiva amb els vicepresidents. Després de moltes hores de deliberació, finalment Bartomeu i la junta prenen una decisió concreta, que és no jugar. I un cop Bartomeu va al vestidor, en comptes de comunicar als jugadors la decisió de no jugar, els consulta. I quan els consulta, torna a dubtar i es fa enrere amb la decisió presa i en pren una de diferent. Això és el que molesta Vilarrubí.
-Què pensa que volia fer, realment, Bartomeu? Què li demanava el cos, personalment?
-Suspendre el partit. Segur.
-També comenta al llibre que entre els futbolistes partidaris de suspendre'l el partit hi havia només dos: Gerard Piqué i Sergi Roberto. Amb gent com Pep Guardiola d’entrenador o amb jugadors com Carles Puyol o Xavi Hernández, llavors ja retirats, al vestidor s’hauria fet més pressió per suspendre el partit?
-No ho sé. Són respostes que no tindrem mai. Però tinc la sensació que amb un entrenador com Guardiola i amb capitals com Puyol i Xavi, possiblement, el partit no s’hagués disputat. ¡També cal pensar que, quan Guardiola era entrenador i Puyol i Xavi els capitans, el president era Joan Laporta. I una mescla de tot això hagués fet, segurament, que el partit no s’hagués jugat en cap cas. Però això no ho sabrem mai.
-I la presència de tots ells hauria ajudat a convèncer Leo Messi, que sí que era partidari de disputar el partit?
-No crec. Cal dir que Messi no va exercir molta força. Ell era un més al vestidor dels qui pensava que s’havia de jugar el partit, però no va aixecar el braç en cap moment ni va mirar d’imposar la seva idea.
-Bartomeu va intentar aconseguir un informe dels Mossos d’Esquadra que aconsellaren la suspensió del partit per motius de seguretat, cosa que ni el conseller Joaquim Forn ni el president Carles Puigdemont no van voler acceptar. Tots dos li exigien que el club es mullara.
-El que demanava el Govern català és que el Barça suspengués sense posar cap excusa. I Bartomeu veia que si feia això, el Barça perdria sis punts i patiria una sanció econòmica, cosa que hauria posat el president del Barça en una situació tensa amb el vestidor. Els jugadors no volien perdre sis punts després d’haver una molt bona feina des de l’inici de la temporada. Bartomeu estava en aquesta dicotomia. I per això va insistir tant en aquest informe dels Mossos d’Esquadra. Però tant el president Puigdemont com, sobretot, el conseller Forn, s’hi van negar. No podien redactar aquell informe perquè, primer, haurien falsejat la realitat i, segon, haurien dit davant tot el món que la policia catalana era inepta, atès que el protocol estava perfectament estructurat i la seguretat, per tant, garantida.
-Aquell capítol va deteriorar les relacions del Barça amb la Generalitat?
-Amb la Generalitat no tant. Sí que és cert que Bartomeu i Forn van tindre converses bastant pujades de to, però qui trenca de veritat amb el Barça són les entitats sobiranistes. Hi ha un abans i un després en les relacions amb Òmnium Cultural i amb l’Assemblea Nacional Catalana.
-El llibre és una explicació dels vincles que uneixen el club amb el catalanisme polític, des del fundador, Joan Gamper, fins ara. El cert, però, és que no tots els presidents del Barça han sigut catalanistes, però els qui no ho eren han acabat assumint la realitat d’aquests vincles.
-Sí. Excepte durant la dictadura, clar.
-Vostè esmenta el cas peculiar de Josep Lluís Núñez com a president.
-Núñez va situar Ferran Ariño, el seu contrincant a la presidència, com a comunista. Això va generar un estat d’opinió que va fer que el soci agafés por a l’Ariño, perquè el comunisme feia por en aquell moment. Però és que a més, Núñez va entrar amb la intenció de fer un Barça totalment apolític. I no ho va aconseguir. Perquè en la primera final europea del Barça amb Núñez com a president, a Basilea l’any 1979 contra el Fortuna de Düsseldorf, 30.000 catalans van inundar de senyeres un camp de futbol. Això no havia passat abans perquè hi havia la dictadura. Amb aquell primer esclat de senyeres Núñez s’adona que no podia desvincular el Barça de la política.
-I en canvi, el catalanisme dels candidats a la presidència del Barça mai no ha estat un element clau a l’hora que els socis trien un president.
-No. De fet, els qui han exhibit el seu vincle amb la política o s’han mostrat explícitament partidaris d’una ideologia concreta mai no han guanyat. És curiós. A excepció, és clar, de Joan Laporta.
-Això té alguna explicació?
-Potser per la por del soci en aquella època. Ara, amb el procés independentista i l’existència de presos polítics, tot això ha canviat, perquè ja no ens trobem amb la por del soci a vincular el club amb la política. De fet, entre els possibles precandidats hi ha molts independentistes i, de moment, molts pocs unionistes, per no dir-ne cap.
-Però avui, el fet que un candidat es declare independentista dona punts per guanyar la presidència del Barça?
-No crec que sigui així, però crec que sí que treu punts posicionar-se en contra de l’independentisme.
-Què pronostica, de la situació actual, pel que fa a la futura presidència del club?
-La situació està molt complicada. Encara queda molt partit per jugar. Hi ha un munt de possibles candidats que encara no tenen decidit què fer. Com per exemple Joan Laporta, tot i que està treballant colze a colze, segons diuen, amb algun personatge important lligat al teixit cívic català. Penso que fins d’aquí a unes setmanes no veurem clar el panorama electoral. Falta que Laporta es decideixi, falta veure si Jordi Roche es presenta o no, falta veure si ho fa o no Juan Rosell... Són noms molt grossos i imprescindibles com per saber què faran, perquè si es presenten seran grans rivals entre ells.
-Entre tots aquests possibles futurs candidats, a més de Víctor Font, que ja és precandidat oficial, qui pensa que podria tindre més possibilitats per acabar presidint el Barça?
-És molt complicat de dir. Víctor Font i Laporta es disputen, més o menys, el mateix sector. Òbviament, Joan Laporta és molt més conegut que Víctor Font en el món culer. I del sector més conservador és evident que Jordi Roche té vincles amb Esquerra Republicana i podria tenir cert suport d’aquest partit, però el soci potser el vincularia amb un perfil més conservador, com ho és també el perfil de Juan Rosell. Entre Roche i Rosell no sé qui es presentaria, no crec que ho facin els dos per separat. I entre Laporta i Font no hi ha res clar. Sembla que Font es presentarà, però de Laporta no hi ha res clar encara. Se’m fa molt difícil pensar quines opcions podrien tenir aquests quatre candidats.
-Pensa que Bartomeu acabarà dimitint abans del referèndum?
-Crec que intentaran allargar-ho tot el màxim possible fins que sàpiguen que se celebrarà la votació. Un cop sàpiguen que se celebra la votació i que no hi ha possibilitat d’evitar-la, crec que dimitiran.
-De què depèn que se celebre o no la votació?
-Hi ha hagut una denúncia a la Guàrdia Civil per part del Barça, que considera que hi ha hagut cinc butlletes falsificades i s’obrirà un procés d’investigació sobre això si la Guàrdia Civil ho considera oportú. De moment, la Guàrdia Civil ha requerit més informació al Barça, perquè encara no en té suficient. Si s’obre aquesta investigació i tot es paralitza, el vot de censura quedaria anul·lat fins nova ordre.
-Com valora l’etapa de Bartomeu com a president?
-No vull ser despectiu, però és que és gairebé nefasta. El Barça de Sandro Rossell, que va ser heretat per Bartomeu –qui, al seu torn, era vicepresident amb Rossell–, va protagonitzar una acció de responsabilitat contra Joan Laporta i va posar Qatar a la samarreta com a patrocinador, fent propaganda d’un país infame que no hauria d’haver substituït mai UNICEF. Malgrat tot això, crec que Rossell va aconseguir un Barça econòmicament fort. I el fet d’heretar el Barça de Guardiola va fer que l’equip continués guanyant fins que Guardiola va marxar. El mandat de Rossell no el consideraria dolent del tot. Però és cert que quan Bartomeu hereta el club, ell ha de convocar eleccions i no ho fa, després comença una crisi esportiva i finalment es guanya el triplet perquè jugadors i entrenador ho acaben aconseguint tot i la inestabilitat institucional, i és a partir d’aquí quan tot va en sentit descendent. Perquè aquell triplet, crec, enganya a tothom. Aquell triplet fa veure que Bartomeu és un bon gestor per al Barça quan realment no ho és. I trobo infame, perquè és absolutament infame, que s’hagin produït casos com el del Barçagate. Perquè això no pot ocórrer en un club de futbol com el Barça. Per tant, més enllà si s’ha guanyat algun títol, cosa que no ha passat els últims anys, i si s’ha fet malament la planificació esportiva, el que no podia fer mai el Barça era tenir una contractació com la del Barçagate i un final tan abrupte com la derrota per 8-2 contra el Bayern de Munic i amb l’intent de Leo Messi per marxar del Barça sense parlar-se amb el president i després de vint anys al club.