El 4 de novembre del 2008, quan Barack Obama va ser escollit com el 44è president dels EUA, va pronunciar un discurs a Chicago que pretenia reconciliar la nació després d’una llarga campanya electoral. Obama havia obtingut una apassionada victòria que no tan sols havia arrabassat als republicans la presidència, sinó també el poder al congrés. Malgrat tot, ell va estendre la mà als republicans. En aquell discurs va fer referència a la guerra civil nord-americana i va proclamar: “Us dic el mateix que va dir Abraham Lincoln a una nació que estava molt més dividida que la nostra: som amics, no pas enemics”. Aquell va ser, probablement, el principal error de la seva presidència. Cap altra proposta no va patir un resultat tan decebedor com l’esperança d’Obama que els republicans oferissin una col·laboració fructífera. Van combatre la reforma del sistema de salut i, al final del segon mandat d’Obama, van bloquejar durant vuit mesos l’elecció d’una vacant al Tribunal Suprem.
Joe Biden hauria recordar aquesta lliçó si guanya les eleccions el 3 de novembre. Si encara quedaven dubtes sobre la moralitat del president i del Partit Republicà, es van esvair durant el primer cara a cara televisiu entre Biden i Trump: el president va atiar un grup d’extrema dreta en comptes de distanciar-se del racisme. Davant de Biden es va comportar com un nen de cinc anys amb algun trastorn de la conducta que no és capaç d’escoltar durant trenta segons. I al final, quan el moderador, Chris Wallace, li va preguntar si impediria als seus simpatitzants que provoquessin aldarulls, el president va dir el contrari: va animar-los a “supervisar” els locals electorals, cosa que va ser una exhortació no gens dissimulada que intimidessin els demòcrates de camí a les urnes.
“Shitshow” (‘espectacle caòtic’) va ser una de les descripcions més amables de la vetllada, però darrere el caos hi havia mètode. El president cada cop té menys opcions de mantenir el càrrec per vies legals, per la qual cosa intenta desacreditar els comicis. I els republicans fan de sentinelles en aquesta temptativa criminal. Amb Trump, el partit ha malbaratat tot el seu crèdit moral, i Biden n’hauria d’extreure les conseqüències pertinents.
Forma part de la naturalesa de Biden buscar l’acord. A començament dels setanta va ser escollit en un senat en què es considerava una qüestió d’honor no supeditar qualsevol assumpte a mesquins càlculs partidistes. El 1986 Antonin Scala, degà de la jurisprudència conservadora, va ser escollit membre del Tribunal Suprem per unanimitat. El 1993, quan va ser l’hora de decidir sobre l’elecció de Ruth Bader Ginsburg, la futura heroïna dels EUA socioliberals, només tres republicans van votar-hi en contra. Ara Biden fa campanya dient que amb ell es podria tornar a una època de sensatesa com aquella.
Aquesta proposta és intel·ligent, sens dubte, ja que per guanyar també necessita votants conservadors que senten aversió pel vulgar maquiavelisme de Trump. Però darrere d’això s’hi amaga, al mateix temps, una bona dosi d’ingenuïtat. En el millor dels casos, una derrota contundent farà reflexionar els republicans. Però el més probable és que apliquin l’estratègia d’obstrucció que ja va fer desesperar Obama. Biden ha d’estar preparat per a això. Encara que vagi en contra del seu instint, ha de ser un president que imposi els seus plans mantenint un fort conflicte amb els republicans. Ara Biden té el suport de molts demòcrates d’esquerres. Però dividirà el partit si no actua amb decisió contra el canvi climàtic i contra l’obscena desigualtat que hi ha els EUA.
Si, a més de la Casa Blanca, els demòcrates també aconsegueixen el poder del congrés, el primer pas de Biden hauria de ser intentar abolir el filibusterisme, una relíquia que permet que una minoria del senat posi traves a lleis impopulars. Això pot semblar una minúcia burocràtica, però en temps d’Obama els eterns discursos filibusters van ser un mitjà efectiu per tombar iniciatives dels demòcrates. L’abolició del filibusterisme també podria aplanar el camí d’una reforma que canviaria radicalment l’immobilisme de la política nord-americana. Com que tots els estats dels EUA envien dos representants al senat, en aquest òrgan els EUA rurals i de tendència republicana hi estan sobrerepresentats.
Wyoming, amb uns 600.000 habitants, té la mateixa influència al senat que Califòrnia, amb quaranta milions. Si els demòcrates convertissin la capital, Washington, en el 51è estat, aquest desequilibri com a mínim es reduiria. Molts demòcrates d’esquerres també reclamen ampliar el Tribunal Suprem per desbancar la majoria conservadora.
La reacció a aquestes accions dràstiques és previsible: els republicans acusaran Biden d’hipòcrita i es queixaran dient que ha manipulat el sistema democràtic per imposar interessos partidistes. En realitat, però, durant els últims anys els EUA ha viscut un domini de la minoria. En les eleccions del 2016, Hillary Clinton va obtenir gairebé tres milions de vots més que Trump; i el senat, en la seva composició actual, és una imatge tergiversada dels EUA contemporanis. Corregir això, si més no en part, és un deure de la sensatesa democràtica.
Traducció d'Arnau Figueras