Tot just quan el president Lluís Companys vivia el seu moment de màxima popularitat, la Guerra Civil va esclatar amb tota la força possible. El fracàs del cop d’Estat contra la República espanyola deixava una situació ben tensa a Catalunya. Una dualitat entre institucions i carrer abocada a un conflicte fratricida. El carrer el controlaven els partidaris de fer la revolució, fonamentalment anarquistes. La Generalitat de Catalunya, dominada per Esquerra Republicana, apostava per guanyar la guerra. La posició del president Companys era una clara aposta per l’ordre: la revolució no tenia cabuda en un moment com aquell, amb el feixisme consolidat a Itàlia i Alemanya i amb intencions de fer-se, també, amb el poder a l’Estat espanyol i d’expandir-se arreu d’Europa.
En aquell moment, Companys havia eixit de la presó després d’un any i mig captiu pels fets del 6 d’octubre de 1934. Fins llavors, la seua tasca com a president havia estat discutida al si de les esquerres i del catalanisme. Però la seua estada al penal del Puerto de Santa María, a Cadis, l’havia convertit en una figura inqüestionable, escombrant totes les crítiques internes al si d’ERC, cosa que aplanaria la seua tornada al Palau de la Generalitat. El seu retorn a Catalunya, de fet, va anar acompanyat d’un esclat d’entusiasme popular.
Però la guerra ho complicaria tot. El control del carrer per part de sindicats i partits com ara la CNT (Confederació Nacional del Treball), la FAI (Federació Anarquista Ibèrica) o el POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista), que s’havien fet amb armes i munició després de l’assalt de les casernes militars, generaria grans complicacions a la tasca presidencial de Companys, qui va estar acusat d’inacció davant els revolucionaris. Això, però, no convertia el president en l’instigador de la violència que es va patir arreu de Catalunya. Ni de bon tros.
La tasca humanitària
Arnau Gonzàlez Vilalta és professor d’Història Contemporània a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aquest novembre, l’Editorial Base publicarà un nou llibre seu, Humanitarisme, consolats i negocis bruts: evacuacions a Barcelona (1936-1938), que explica el treball de la Generalitat republicana a l’hora de facilitar la marxa de milers de catalans perseguits o temerosos de ser perseguits per la revolució. L’autor explica que «cinc dies més tard del fracàs del cop d’Estat del 18 de juliol, ja hi havia vaixells francesos, italians i britànics al port de Barcelona per evacuar gent. Tot seguit, tota una sèrie de militants de la Lliga Regionalista, de carlins, de monàrquics i de religiosos començaren a tocar la porta dels consolats i a demanar que la Generalitat els ajudi».
La Generalitat de Catalunya, de fet, tenia un paper «essencial» en les evacuacions. Els vaixells procedien de França i d’Itàlia i també, en menor mesura, d’Alemanya i del Regne Unit. Els consolats d’aquests països contribuïren a la fugida de totes aquestes persones, però el pla requeria de la col·laboració activa de la Generalitat. En aquell moment, la conselleria de Governació, que també assumia les funcions d’Interior, era la que concedia els passaports. La tasca de firmes de documents va ser tal que el conseller, l’aranès Josep Maria Espanya (1879-1953), va arribar a passar dies tancat al seu despatx de la Generalitat firmant salconduits de manera frenètica. «Fins i tot es quedava a dormir al despatx», explica Josep-Lluís Martín i Berbois, doctor en història contemporània i tècnic de contingut del Memorial Democràtic. Segons Arnau Gonzàlez, «el president Companys estava al capdamunt d’aquesta piràmide per ajudar a sortir tota aquesta gent, tot i saber que bona part d’ells acabarien sumant-se al bàndol rebel».
La revolució que va anar seguida del fracàs del cop d’Estat a Catalunya va causar vora 8.000 o 9.000 assassinats. És en aquest context de descontrol que Companys i el seu Govern decideixen ajudar qualsevol persona, independentment de la seua ideologia. Comptaran amb la complicitat dels consolats i les marines de guerra estrangeres. El Govern català «no podia avalar aquella violència tan brutal», argumenta Arnau Gonzàlez. A més del president Companys i del conseller Espanya, un altre conseller, el de Cultura, Ventura Gassol (1893-1980), s’implicaria a fons en aquest pla. També ho farien qui era alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer (1888-1971), i el president de l’Audiència Territorial de Catalunya, Josep Andreu i Abelló (1906-1993).
La major part dels vaixells anirien a parar a Gènova i a Marsella. A la primera ciutat, els nouvinguts serien posats a disposició del consolat espanyol del bàndol rebel, que els força a marxar a ciutats on el cop d’Estat havia tingut èxit sota l’amenaça que, si no ho fan, seran tractats com a republicans una vegada acabe la guerra –el conflicte el donaven per guanyat, tot i haver esclatat recentment. Així, molts dels evacuats acaben a ciutats com ara Sant Sebastià o Saragossa. Els arribats a Marsella, on no es reconeixia el bàndol revoltat, tindran més llibertat per triar el seu destí final. Entre 15.000 i 20.000 catalans fugirien del Principat per la via marítima entre 1936 i 1938.
«Va ser un acte humanitari», explica l’historiador Rubèn Doll-Petit, autor del llibre 'Els catalans de Gènova, història de l'èxode i adhesió d'una classe dirigent' (Abadia de Montserrat, 2003), que parla precisament d'aquest tema. «Com que Companys no podia fer front al desordre que hi havia, perquè les institucions queden malmeses pel cop d’Estat i perquè l’anarcosindicalisme campa lliurement pels carrers, el president va fer un raonament humanitari, i va decidir facilitar la sortida de tota aquesta gent, tot i que alguns fossin enemics polítics». Tal com explica Martín i Berbois, a tot Catalunya hi havia mil mossos d’esquadra incapaços de garantir l’ordre enmig d’aquella situació, «i la Generalitat era una institució d’ordre que havia de vetllar per la seguretat».
La Generalitat no en va fer propaganda. Des dels partits i sindicats que protagonitzaven la revolució rebria crítiques, tot i que al port de Barcelona, dominat clarament per la CNT –la gran majoria de treballadors n’eren afiliats– es permetria la marxa de gent a través de suborns i negocis bruts, segons indica Arnau Gonzàlez. Sobta, però, que qui sí que va fer propaganda de tot allò fora, precisament, un general colpista. Es tractava de Gonzalo Queipo de Llano (1875-1951), qui en una al·locució radiofònica del 24 d’agost de 1936 deia sobre Lluís Companys: «Ha dejado salir de Barcelona a més de 5.000 hombres de derecha, lo cual ha de aminorar, sin duda, la responsabilidad que pesa sobre él. ¡Dios se lo tenga en cuenta!». Els qui van fugir no podrien reconèixer Companys, a posteriori, per la tasca de salvament. El context no n’era gens propici.
Els evacuats
Una de les coses que escriu Arnau González Vilalta en la introducció del llibre que es publicarà durant les properes setmanes és que «no es podria entendre el primer franquisme a Catalunya i la reconfiguració de les seves elits sense aquests salvaments». Preguntat per aquesta afirmació, l’historiador matisa que entre els qui van poder fugir en vaixell hi havia «bona part de les elits polítiques, culturals i religioses del catalanisme conservador, de la burgesia industrial i d’altres sectors que el 1939 tornarien amb les tropes franquistes». I va encara més enllà: «aquesta és una d’aquelles paradoxes de la història en què algú salva l’elit del règim que acabarà imposant-se al seu propi país. Si haguessin mort 10.000 persones més de les que van morir, s’hauria imposat una segona o tercera fila de la burgesia catalana, o potser ens haguéssim trobat amb una elit vinguda des de fora de Catalunya per dominar el país durant la dictadura».
Entre els qui van poder fugir hi havia cognoms tan importants com els Trias de Bes, els Vidal-Quadras o els Godó. També polítics com Joan Ventosa i Calvell (1879-1959), número dos de la Lliga Regionalista, que acabaria sent procurador en Corts per Barcelona a inicis dels anys quaranta. O Raimon d’Abadal i Calderó (1862-1945), també de la Lliga i exiliat a la Itàlia de Benito Mussolini. Els eclesiàstics Carles Cardó (1884-1958) o Francesc Vidal i Barraquer (1868-1943) –qui es va salvar de ser assassinat per un comitè revolucionari gràcies a la intervenció telefònica de Lluís Companys, tal com explica Martín i Berbois–, tots dos contraris al bàndol revoltat, també van poder fugir en aquests vaixells. Les evacuacions generarien problemes en alguns consellers de la Generalitat, com ara els esmentats Espanya i Gassol o també el de Sanitat, el valencià –natural de Xiva, la Foia de Bunyol– Manuel Corachan (1881-1942). Tots ells van haver de marxar, perseguits per facilitar la fugida de bona part dels enemics de la revolució.
Però, tal com afirma l’historiador Martín i Berbois, si hi ha un cas paradigmàtic d’entre els qui van poder fugir gràcies a la Generalitat presidida per Companys, aquest és el d’Enrique de Querol (1904-1976). Jurista i militar tarragoní, va sumar-se a la sublevació militar contra la Segona República després d’haver exercit com a fiscal contra els governants catalans en la causa pels fets del 6 d’octubre de 1934. El 1936 marxaria en un d’aquells vaixells i quatre anys més tard participaria en el judici sumaríssim contra el president Companys, tornant a fer de fiscal. Després d’aquell consell de guerra, Lluís Companys, que llavors tenia 58 anys, seria condemnat a mort i afusellat al castell de Montjuïc. Tot just ara fa vuitanta anys.