A Europa sobreviuen les monarquies constitucionals de Bèlgica, Dinamarca, Noruega, Regne Unit, Països Baixos i Suècia. A banda, existeixen els casos de corones al front del que semblen ser més negocis que països, com són els casos de Mònaco, Luxemburg i Liechtenstein. També, en puresa, són monarquies la teocràcia del Vaticà i el país del Pirineus, Andorra. I al marge de totes hi ha Espanya.
Monarquia espanyola. Com que no es tracta ni d’un estat-empresa ni tampoc d’un mini-estat, Espanya només es pot comparar amb les monarquies constitucionals vigents als països grans d’Europa: la belga, la danesa, la noruega, la britànica, la neerlandesa i la sueca. De fet sovint així se la compara, a Espanya, on la premsa cortesana la troba exactament igual que les sis corones europees de bon de veres constitucionals. Tanmateix no ho és. Ni per origen -les altres basen la seva legitimitat no només en la tradició sinó sobretot en la lluita contra el nazisme mentre que l’espanyola fou creada per un dictador feixista-, ni pel blindatge legal del que gaudeix que afecta negativament la llibertat d’expressió -el delicte d’injúries a la prefectura de l’Estat no existeix a cap democràcia i a les poques restriccions legals per l'estil que hi ha no s’apliquen: a Espanya la repressió per aquest concepte és continu –i per l’opacitat en el seu funcionament, sobretot en qüestió econòmica, també inimaginable en el cas de la resta de corones. Però és que no només és original per tot això. També ho és per la seva implicació política, cosa que és impossible que passi en la resta de casos.
Que Felip VI és un rei polític està fora de dubte. I per molt que la premsa cortesana espanyola ho vulgui presentar com a quelcom normal i corrent no ho és gens ni mica. Basta comparar el comportament exquisit de la reina d’Anglaterra el 2014 envers la possible independència d’Escòcia amb el comportament del Borbó el 2017 respecte la possible independència de Catalunya. Res a veure.
El Borbó, en el seu famós discurs del 3 d’octubre de 2017 contra el sobiranisme català va dir, entre d’altres coses, que «és responsabilitat dels legítims poders de l’Estat assegurar l’ordre constitucional i el normal funcionament de les institucions», «amb les seves decisions (els sobiranistes) han vulnerat de manera sistemàtica les normes aprovades (...) demostrant una deslleialtat inadmissible». I que «amb la seva conducta irresponsable poden posar en risc l’estabilitat econòmica de Catalunya i de tota Espanya».
En contrast, la reina Isabel II d’Anglaterra en cap moment prengué posició respecte al referèndum d’independència escocès. És cert que el Govern de David Cameron el convocà, tot i que podia no haver- ho fet perquè el Tractat d’Unió podia ser interpretat com que feia impossible la secessió, tal i com el primer ministre va dir davant de la Cambra dels Comuns. Però a pesar de la convocatòria per part de Londres, la monarca, que ho és «del Regne Unit», podria haver expressat alguna queixa, per indirecte o implícita que fos. Tanmateix va guardar un rigorós silenci sobre tot el procés. De fet, l’única manifestació pública en relació a aquell afer fou en el seu discurs de Nadal de 2014, tres mesos després de la victòria unionista en el referèndum. Va dir que el resultat de la consulta havia estat «una gran decepció per alguns» i «un gran alè per a d’altres» i que confiava en que se «superarien aquestes diferències» encara que «porti temps».
Compari’s les posicions dels respectius caps d’Estat i en el contrast es veurà amb claredat què és una vertadera monarquia constitucional i què és... el que hi ha a Espanya
A pesar de l’evidència, encara ara els mitjans cortesans espanyols troben que Felip VI va fer el que calia. Doncs no. Va fer el que la seva ideologia política el portà a fer però de cap manera es comportà amb la neutralitat exquisida amb la que es va conduir la reina d’Anglaterra en el cas de la possible independència d’Escòcia. I és que a Europa, les monarquies constitucionals tenen clar que sota cap concepte poden entrar en debats polítics, de qualsevol casta, mai. A Espanya no passa igual, com és obvi. Segons va publicar el 2018, en ocasió de primer aniversari dels fets de Catalunya, el diari digital elespañol.com, citant fonts de l’entorn del coronat espanyol, Felip no es penedeix de res d’aquell discurs i si cal ho tornarà fer. Encara més: fou ell que instà el Govern de Mariano Rajoy a actuar, primer donant-li el preceptiu plàcet perquè fes el discurs i, després, amb l’aplicació del 155. Ara bé, tot això, segons els mitjans més monàrquics i conservadors, no són ingerències en política de part. Deuen ser, aleshores, mostres del profund compromís del Borbó amb la neutralitat política a la que l’obliga la Constitució que tant diu defensar.