Històricament, la gent del mar identificava el massís a què ens referirem en les següents línies com la muntanya senyal, una mola emergent i clarament visible des d’aigües endins. El Montseny servia de guia o de referència, de far discretament enretirat darrere del tapís forestal del massís del Montnegre. Monte signum per als navegants, amb un perfil digne, regular, parsimoniós i alhora contundent. Des del mar, com des del sud, la seua silueta presenta una estructura piramidal: s’eleva de manera progressiva, regular, imparable, fins a superar per poc la cota dels 1.700 metres. Les xifres confirmen la contundència descrita: des dels 130 metres sobre el nivell del mar, en què es troba la base del massís —Sant Celoni, o els 93 de la Batllòria—, fins als 1.705 del turó de l’Home o de les Agudes. Podrà deduir el lector que en aquest cosmos convergeix una gran diversitat d’estrats i d’espècies que s’ordenen meticulosament en funció de l’altitud i l’orientació. Alzinars en els vessants assolellats, fagedes en els sectors humits, freds i ombrívols, d’essència eurosiberiana; fins i tot, s’hi dona l’ambient subalpí, amb la presència de l’avet com a principal representant —l’avetosa de Santa Fe del Montseny. Podríem estendre’ns amb la fauna i els endemismes propis de la zona, però no ho farem. Per la seua singularitat i riquesa, el Montseny va ser declarat Parc Natural l’any 1977, gestionat per la Diputació de Barcelona, i un any més tard la UNESCO l’inclouria dins la seua xarxa de reserves de la biosfera.
Entre els cims culminants —les Agudes, el Matagalls i el turó de l’Home— naix la Tordera. Sota el coll de Sant Marçal, la font Bona aporta les primeres aigües a aquest riu breu, però amb el caràcter tempestuós propi dels cursos mediterranis: imprevisibles, irregulars. El coll en qüestió es concreta en un pas indefinit travessat per la carretera que mena des de Santa Fe de Montseny, als peus de les Agudes i el turó de l’Home, a Viladrau. Una zona d’aparcament, cobejada per excursionistes i exploradors de caps de setmana, s’afegeix a Sant Marçal de Montseny, la discreta ermita romànica que dona nom al lloc i que en un passat va fer funcions d’abadia. El conjunt el completa un cementiri minúscul i l’edifici de l’antic priorat, amb un restuarant per auxiliar ànimes famolenques. Al marge oposat de la carretera, sempre en aquesta àrea, el viatger trobarà la taula dels Tres Bisbes, en homenatge al pacte que va cloure les disputes entre les diòcesis de Girona, Vic i Barcelona sobre els límits territorials. Sembla —explica la llegenda— que l’acord de pau va ser segellat amb un glop d’un licor desconegut, que es batejaria amb el nom de ratafia, del llatí rata fiat, “que siga ratificat”.
El lector de cama forta no hauria de perdre l’ocasió d’ascendir a alguna de les dues muntanyes emblemàtiques, però de caràcter ben oposat, que circumden el lloc. D’una banda, les Agudes —el nom dona fe de la seua naturalesa—: feréstec, resistent, abrupte, gairebé inexpugnable. Des d’aquesta vessant, hom podria assolir-ne el cim per una empinada pedrera, o bé per la vertiginosa cresta dels Castellets, amb trams equipats amb cadenes i una evident dosi de buit sota els peus. En direcció oposada, el Matagalls. Entapissat d’una interminable fageda, amb pendents acusats i un camí que hi serpenteja sense deixar respir, la muntanya se suavitza en la seua part superior. Una clariana en el bosc, com un parèntesi, invita l’excursionista a descansar-hi. És el coll Pregon, cruïlla de camins, amb el que prové de Viladrau. Poc li resta ja al caminant per coronar el cim, on una creu de proporcions fora de mida recorda mossèn Cinto Verdaguer.
Des de la font Bona, la Tordera descriu intel·ligentment una amplíssima paràbola que li permet davallar amb elegància entre aquestes muntanyes, regalant alguns gorgs, com el de les Dones d’Aigua, fonts com la de les Nàiades, algun vestigi de la indústria passada — la Fabriqueta d’en Tolín, que fou una serradora—, o els espais d’una masia, les Illes, transformada en càmping. I encara s’esmuny pels peus de la cinglera dels Esqueis del Bovilar. I, quan baixa de cota, la vida humana fa acte de presència de manera dispersa en forma de masies aïllades —Can Gorgs, Can Joan Riera, Can Bancells... I arribem a Can Riera Moliner, un casalot amb inscripció de l’últim terç del segle XVIII, amb la petita central hidroelèctrica homònima ubicada a uns centenars de metres aigües avall.
Quan la Tordera coincideix amb la carretera —o a l’inrevés—, ja no se’n separarà fins a entroncar amb el corredor vallesà. Aquest fil d’asfalt connecta les terres altes del massís del Montseny amb la cota baixa. És allà dalt, al Collformic (1.142 m), on s’estén el pla de la Calma, un espai obert, relaxant, i on s’inicia el camí més freqüentat per accedir al Matagalls. És per tot això, com podrà imaginar el lector, que durant els caps de setmana s’hi concentren centenars de turistes i excursionistes que desafien fins al col·lapse la capacitat de càrrega del lloc.