—Es troba fatigat, senyor Casals?
—Sí, ho estic, ho estic una mica, sí...
—És ben natural que ho estigui —intervé la senyora Marta—. Després del concert d'ahir, de tanta gent, estava nerviós, i no s'ha adormit fins a la matinada. Només ha pogut descansar dues hores. No n'estaria, vostè, de cansat?
—Sí, sí, evidentment. Digui'm: treballa molt, cada dia?
—No paro: assaigs, visites, correspondència.,.
—Miri, des que hem arribat aquí [a Puerto Rico], ja hem rebut aquest munt de cartes —diu la senyora Marta, assenyalant un feix de sobres.
—N'hi ha pocs que a l'edat del mestre puguin fer el que fa ell: no és veritat, mestre? —explica el biògraf Alavedra.
—Sí: la meva vida és una dedicació constant a la música, al deure...
—Què fa, senyor Casals, un dia normal de la seva vida?
—Vol dir a casa?
—Sí senyor.
—Ara casa meva és a Puerto Rico —segueix la conversa mig ensopit.
—Allí han rebut el mestre d'una manera extraordinària! —intervé el senyor Alavedra-. Li han ofert tot el que ha necessitat, sense que hagi calgut demanar-ho: casa, uns festivals... eh, mestre?
—Sí, a Puerto Rico tothom m'estima: acabat d'arribar, ja...
—Sí, senyor, sí. I què fa un dia normal de la seva vida?
—Em llevo a dos quarts de vuit i passejo pel jardí i per la platja. Mitja hora de passeig. Després d'esmorzar m'assec al piano: un parell de preludis i fugues de Bach. Cada dia. A continuació, el treball diari: violoncel, composició, deixebles, col·legis que vénen...
—Col·legis?
—Ui, sí! I molts —somriu la senyora Marta—. Col·legis que vénen amb els mestres a veure en Pau. I convencions de metges, d'advocats. Contínuament, sense parar.
—I periodistes, fotògrafs. Gent important que arriben d'arreu del món —corrobora el senyor Alavedra.
—Sempre tenim un miler de cartes pendents de contestar. Ja veu ara les que hi ha aquí: eh, Pau? —informa la senyora Marta.
—Sí... I pensi que tinc la millor orquestra del món, a Puerto Rico. Hi vénen els músics principals, les primeres figures, només per tocar amb mi. Mai no s'havia vist una orquestra així. No es pot pagar amb diners, això,
—N'estic informat: és admirable. I a quina hora se'n va al llit? No descansa gens, durant el dia?
—Faig la migdiada, una hora després de dinar, sempre. A dormir, hi acostumo a anar a les onze de la nit... Aquest règim varia quan viatjo, encara que procuro de seguir-lo al màxim. Perquè cada any haig de venir a Prada, haig d'anar a diverses capitals del món que em volen sentir...
—I als Estats Units —recorda el biògraf Alavedra—. Com estimen el mestre, als Estats Units! La crítica d'allí afirma no haver sentit mai cap músic interpretar les peces que toca el mestre amb la perfecció amb què ell ho fa.
—Voldrien que jo sempre estigués amb ells!
—Ja... I què sol menjar, vostè?
—És un miracle, una orquestra com... Què? Menjar?
—Sí, les coses que menja, hi menja gaire?
—Menjo bé, però no en sento la necessitat, no... I coses senzilles, peix, llegums. Avui he menjat arròs. Que m'agrada, l'arròs!
—Si no el cridava, mai no s'asseuria a taula. No sent la gana —diu la senyora Marta.
—Jo, sap?, suprimiria la carn: no puc. Em repugna menjar-me una pobra bèstia que han mort. Em miro el plat, i no em passa. Ja sé que això són idees exagerades.
—Fuma força?
—Poc, ara. Abans fumava molt. Però procuro deixar-ho.
—Mestre, digui, digui allò que diu sempre!
—L'anima el senyor Alavedra.
—Què?
—Allò que fuma cerilles, vostè! Perquè, Porcel, el mestre gasta molts llumins, amb la pipa, i acostuma a dir que fuma cerilles, eh, Mestre?
—Ah, sí, sí...
—és orgullós, vostè, senyor Casals?
—En Pau no és orgullós! —afirma la senyora Marta.
—Que si sóc orgullós?
—Veurà: vostè és un home que, em sembla, viu envoltat d'admiradors, de gent que l'estima i l'afalaga. I penso si això no el deu haver portat a un estat de supèrbia...
—S'equivoca totalment! —els ulls de Casals guspiregen i m'assenyala amb el dit—. No sóc orgullós. Esperi... Jo tinc por d'ésser orgullós. Sóc una persona conscient i penso constantment en les coses que no m'agraden, en els defectes que pugui tenir, per estar sempre alerta i procurar de no tenir-los.
—Però, no se sent satisfet i, diríem, no es nota la vanitat d'ésser important?
—En Pau no és vanitós! Vostè no el coneix! Això que diu...
—El mestre és d'una humilitat que...
—No, no, espereu, espereu —aplaca la situació Casals—. Ja sé per on va, vostè, Ja ho veig, ja.
—No el voldria molestar...
—De cap manera! Pregunti, pregunti! Ja pot preguntar! —s'anima.
—Deia allò d'ésser important...
—Ah, sí. Veurà. Ja li contava abans que penso molt en les coses que no m'agraden a fi de no fer-les. Bé, doncs: no he volgut pensar mai que sóc important, Procuro de treure'm aquest pensament del cap. Em comprèn?
—Perfectament. Llavors, vostè practica el que en podríem dir una gran ascètica personal.
—Sí, personal i en tots els assumptes de la vida. Sóc un home preocupat: la mateixapreocupació que poso en la música, la poso també en la vida.
—Això vol dir tenacitat, senyor Casals...
—Sóc tenaç, sí. He estat, i sóc, una persona lliurada al treball, a aconseguir el que volia o necessitava, dedicant-hi els esforços que calguin.
—Ha significat poc, per a vostè, la intuïció?
—Déu la dóna. Això és al marge de cadascú: a mí, me l'ha donada. Però després hi ha la tècnica. He treballat molt: gairebé li podria dir que he treballat a matar.
—N'està content, de la seva vida?
—Sí, crec que puc estar-ne content.
—Ha aconseguit sempre el que volia?
—He procurat que fos així, i moltes vegades ho he aconseguit. Sovint la crítica ha dit que la meva interpretació d'una obra era la millor que havien escoltat.
—I no s'ha vist mai fracassat, no ha tingut mai la sensació de l'ensorrada?
—No l'he sentida mai, aquesta sensació.
—Quina ha estat la seva època més feliç?
—Els últims anys, els d'ara, potser. No tinc tantes preocupacions. He estat un home molt preocupat, molt, per les coses: per tot. Ara estic tranquil, sense entrebancs desagradables. Em trobo acompanyat: hi ha la Marta. Ajudat per tothom. Sí, aquests últims anys són els més feliços.
—I els més desgraciats?
—La infantesa. Va ésser molt trista. Vaig pensar de seguida en les coses essencials, i això em llevà tot el goig de viure.
—Era de família pobra?
—Sí senyor, de família pobra. El meu pare era l'orguenista del Vendrell. Em va passar el que passa a les criatures que són algú, que porten alguna cosa. Tenia por de la pobresa, de les malalties, de la mort... Va ésser una pubertat difícil, trista... A dotze o tretze anys tenia intencions de suïcidar-me... Sí...
—Ha guanyat molts diners, tocant el violoncel?
—Sí, una bona pila de diners: molts. Potser sóc l'artista que n'ha guanyat més, ja veu què li dic. Durant molts anys he fet uns dos-cents cinquanta concerts l'any. I ho cobrava car -ho cobro-, no cregui.
—Tanmateix, m'han contat que amb els trasbalsos bèl·lics d'aquest segle, entre canvis de governs, de monedes i la resta, ha perdut bastants diners.
—L'han informat bé. Però també n'he esmerçats molts en altres coses; per exemple, en l'orquestra Pau Casals.
—La que va fundar a Barcelona abans de la guerra civil i que va durar uns quinze anys?
—En efecte, sí senyor. Jo volia que Barcelona comptés amb una gran orquestra i que els músics cobressin. Això caigué malament als qui llavors portaven l'assumpte musical, com el mateix Lamote. En començar els assaigs em vaig trobar malament, i en Barraquer, el metge, em rebentà amb dues injeccions que em deixaren paralitzat. Ja em dirà! No podia fer res, ni tan sols moure'm. Durant dos mesos, vuitanta-vuit músics van anar als assaigs i van cobrar de la meva butxaca.
—Però tirà endavant, l'orquestra?
—Només haig de dir-li que durant set o vuit anys tingué dèficit, pagat per mi. M'- hi vaig gastar quatre-cents mil dòlars. Però això no ho digui: va ésser una de les millors orquestres del món. No em sembla pas que a Barcelona se n'hagin adonat prou bé...
—Què és la música, senyor Casals?
—És com qualsevol altra cosa que un home estimi. Jo l'estimo.
—Com és que se li va ocórrer de tocar el violoncel, enlloc d'un altre instrument?
—A nou anys vaig suplir el meu pare a l'orgue del Vendrell. També tocava la flauta, el piano i el violí. Quan en tenia onze, va venir al poble a fer un concert un conegut del meu professor: en Josep Garcia. A penes vaig veure el violoncel, vaig dir: "Vull tocar aquest instrument". Però al pare no li agraciava. Jo, després, fins i tot tocava el violí com si fos un violoncel. La mare m'ajudà. Vam anar a Barcelona i vaig començar.
—Ha rebut influència de la seva mare?
—Molta; molta, sí.
—Pau, hauràs d'acabar. Pensa que ens esperen i que... —intervé la senyora Marta.
—No: la conversa m'interessa. Continuem, continuem. No es mogui si no és imprescindible, Martita.
—Bé, bé: continua, doncs.
—Què em deia, vostè?
—Com veu el moviment musical d'avui?
—Una crisi espantosa, un desastre! Ja no es fa música.
—S'ha dit que vostè era un músic del segle dinou...
—Sóc un músic de quan es feia música! Ara no se'n fa. Els compositors es pensen que la cosa natural de la música, la seva essència, que és la idea i la vestimenta d'aquesta idea, és una cosa del passat. Quin disbarat! I llavors el que fan no es pot aprofitar per a res. Perquè és un error, el que componen!
—Potser la circumstància del temps i...
—Res! Avui, amb les complicacions de la vida, de la guerra, del món, cal donar a la música un gran caràcter, fer-ne una gran creació, per damunt de la pressió del món: no voler-ne fer una pobra conseqüència. Protesto enèrgicament per la música com a testimoniatge històric! Protesto!
—Quins són els músics més extraordinaris?
—Bach. Bach! Haydn, Mozart, Beethoven. S'han de seguir les lleis naturals de la música. La música s'ha de sentir. Encara no ha vingut el temps de Haydn. Jo ho dic! Mai no em cansaré de repetir-ho, això. Jo ho dic!
—I on comença el desastre?
—Amb els impressionistes: Debussy, Ravel... I s'ha arribat a fer música amb els peus: roc, ruc, rac! Roc, ruc, rac! Sí! Han inventat una màquina que dirigeix una orquestra! I la música del silenci: hi ha un piano, surt el pianista, saluda l'auditori, s'asseu i mou braços i dits, i no emet cap so! La música del silenci! Quina bestiesa! Jo ho afirmo! Quan explico tot això als alumnes d'algun conservatori, em miren en silenci, els veig que s'emocionen.
—I els professors, què hi diuen?
—Callen i s'enretiren.
—Què me'n diu de la música catalana?
—Hi ha hagut talents, però no els han poguts desenvolupar a causa de les escoles, que són casolanes i sense projecció. Catalunya podia haver donat molt més.
—Digui'm alguns noms de músics del país que li agradin.
—No li'n diré cap. Només li faré avinent que tant els músics com els escriptors han de dir coses importants que tothom entengui: aquesta és la clau i la grandesa.
—Segueix la literatura catalana?
—Avui s'escriuen a Catalunya coses, i moltes, que jo no entenc, que són inintel·ligibles i buides. És un error, és el mal camí.
—S'ha dit molt que el seu fraseig, aquest donar l'accent Pau Casals, per dir-ho d'alguna manera, al violoncel, és la seva qualitat genial. Té cap explicació pel fet?
—La intuïció i la tècnica, l'estudi, ja li ho he dit. M'aboco a la música, hi poso tot el que porto dins.
—S'enyora de Catalunya?
—Cada minut: hi penso constantment.
—Ha estat una desgràcia enorme, per a vostè, l'exili?
—Per a mi personalment, no: he fet el meu curs. No m'ha destrossat, com a molts. Jo l'accepto perquè crec que és el meu deure.
—I el seu Vendrell, no...?
—Miri! Fixi's en aquesta excel·lent fotografia que m'han regalat: l'orgue del Vendrell!
Fragments d'una entrevista publicada a ‘Serra d'Or’ el novembre de 1966