El virus va trigar quatre mesos a arribar a la clínica d’Ajay Kumar Sinha. L’inici de la pandèmia va ser tranquil, diu l’home. Però al juliol, de cop i volta, van començar els problemes de debò. Sinha té 58 anys i treballa al Nalanda Medical College and Hospital. Aquest centre hospitalari de la ciutat de Patna, al nord-est de l’Índia, dona servei a més de dos milions de persones juntament amb quatre centres més dedicats al coronavirus.
El monsó, com passa sovint, havia provocat inundacions a Patna. La pujada de l’aigua va negar la regió i l’aigua fins i tot va entrar a l’hospital. Els llits dels pacients van quedar envoltats d’una aigua bruta, tèrbola i salobre.
Al mateix temps augmentava el nombre de pacients. De sobte ja no hi havia prou llits. I s’acumulaven les notícies de pacients que eren rebutjats i de persones que es morien a la porta de l’hospital. “Em trucaven metges plorant”, explica Sinha. “Exclamaven: la gent se’ns mor”. En vídeos d’aquelles setmanes es veuen cadàvers tapats amb mantes que s’estan durant hores en una sala on hi ha pacients.
Les famílies tenien por i abandonaven els seus parents. “Els mitjans ens van criticar perquè no trèiem els cadàvers. Ens havien dit que algú vindria a incinerar-los. Però no venia ningú”.
Sinha explica aquestes coses per telèfon amb un to de veu calmat. Va de camí a casa, tornant de la feina. De fons se senten clàxons i enrenou de motors. Des de bon començament ja no es va fer il·lusions, afirma. “Al març, quan vaig veure les imatges d’Europa, ja sabia que amb la nostra modesta infraestructura ja ens podíem anar preparant”. Si els millors sistemes sanitaris del món no aguantaven, què no havia de passar a Patna?
Aquesta por va ser el que va imperar durant les primeres setmanes de la pandèmia a l’Índia i el que va guiar l’acció del govern. A començament de març, l’Índia va deixar d’expedir visats, fins i tot abans que l’Organització Mundial de la Salut (OMS) alertés que el virus s’havia tornat una pandèmia. El 24 de març, el govern del primer ministre Narendra Modi va decretar el confinament més dur del món: pràcticament va prohibir sortir de casa a més de mil milions de persones i gairebé de manera immediata.
Els experts sanitaris –i també l’OMS– van elogiar l’Índia per aquella acció. Però ni mig any després sembla que precisament allò –aquelles actuacions severes i aquell confinament dur– s’ha tornat la perdició del país.
Fins ara, segons dades oficials, s’han contagiat de SARS-CoV-2 gairebé sis milions d’indis; cada dia, també segons xifres oficials, se n’infecten de mitjana 90.000 més: és el país on hi ha més contagis. Des de començament de setembre, moren diàriament més de mil persones de resultes de la pandèmia.
Els epidemiòlegs calculen que l’abast real pot ser molt pitjor. El nombre de contagis podria arribar als cent milions. Segons les estimacions oficials, tot fa preveure que el país superarà els EUA com el país amb més contagis a l’octubre. De fet, és probable que ara l’Índia ja sigui el país on hi ha el brot més gran del món.
Igual de perilloses, però, són les conseqüències de la pandèmia a mitjà i llarg termini, ja que el virus afecta el país en un moment crític.
Modi, després de la seva reelecció –el maig del 2019–, va marcar-se un objectiu ambiciós per al país: en els següents cinc anys, l’Índia s’havia de convertir en una “economia de cinc bilions de dòlars”. Això equivaldria aproximadament a doblar el producte interior brut. D’aquesta manera, l’Índia seria la quarta economia més gran del món, després dels EUA, la Xina i el Japó. Per aconseguir-ho, però, l’economia hauria de créixer un 9% anual. Enmig de la pandèmia, això sembla gairebé impossible. I tanmateix, és necessari i urgent.
I és que 600 milions d’indis tenen menys de 25 anys, i cada mes arriben un milió de persones al mercat laboral. L’economia de l’Índia ha de créixer per garantir que el país pugui satisfer les necessitats dels seus joves ciutadans: que puguin tenir un sostre, aliments i potser un ciclomotor.
El coronavirus està truncant el somni indi. El virus amenaça el convenciment, consolidat a còpia d’anys, que l’Índia estava a punt d’aconseguir una situació de benestar, que es podia convertir en un país ric si s’hi esforçava prou, que fins i tot podia tornar-se una superpotència.
El confinament que va anunciar Modi al març va ser l’ordre d’aïllament més gran i més brutal de totes. Els trens i els autobusos van deixar de circular. Es van prohibir els vols i els trajectes en taxi. I tot això, amb unes quatre hores de preavís. Es van tancar barris i la policia hi controlava entrades i sortides. En 48 hores, es va demostrar una cosa que, de fet, ja hauria hagut de tenir-se clara: que no es pot confinar un país de milers de milions de persones.
Milions d’indis viuen en barris de barraques. I molts d’ells són treballadors itinerants. Pràcticament de la nit al dia van perdre la feina. Com que tenien por de morir de fam, van emprendre un camí arriscat.
Centenars de milers de persones van anar-se’n cap a casa seva formant moltes petites caravanes. Se’ls veia avançant per les autovies, amb motxilles a l’esquena i bosses a les mans; la majoria portaven sandàlies. Primer l’Estat va manar a la policia que els fes retrocedir, però després hi va haver protestes i les autoritats van començar a ajudar les corrues de gent a arribar a casa. Centenars de persones s’apilonaven a les andanes i els compartiments estaven plens a vessar: unes condicions immillorables per al virus. Així, durant sis mesos l’epidèmia ha pogut penetrar en gairebé tots els racons del país.
Això fa sospitar que justament ha passat el que el govern volia evitar amb el confinament: que els treballadors migrants portessin el virus de les ciutats als pobles. Així és com devia arribar també a l’estat de Bihar, fins a l’hospital de Sinha.
Bihar és una de les regions més pobres de l’Índia, i és un lloc d’on surten molts treballadors itinerants. Al juny, d’aquest grup el 75% estaven infectats de SARS-CoV-2. A partir d’aleshores, van caldre tan sols unes poques setmanes perquè la primera onada inundés Patna.
Al punt màxim de l’epidèmia, Sinha feia torns de setze hores. Treballava en unes condicions caòtiques. No tenia equipament de protecció i els seus parents li suplicaven que no arrisqués la vida. La seva dona i la seva filla, que també són metgesses, es feien revisions cada dia al vespre per identificar símptomes. Al mateix temps, entre el personal imperava el pànic. Al començament, només vuit dels 1.200 treballadors estaven disposats a fer-se càrrec de pacients de COVID-19.
Sinha, que era el responsable de coordinació dels pacients de COVID-19, intentava donar ànims als seus companys de feina. Però ells li responien: “Si ens passa alguna cosa, les nostres famílies no t’ho perdonaran”. Era una amenaça.
Des de fa unes quantes setmanes, Sinha pot tornar a respirar tranquil. Ara només estan ocupats un terç dels llits.
A l’Índia hi viuen 1.370 milions de persones, més que a l’Àfrica. És útil pensar en el país com si fos un continent: ara es recupera una regió, ara tornen a pujar les xifres. Per les seves dimensions, l’Índia no està vivint una única gran onada, sinó moltes de petites que en formen una de monstruosa.
Per això Sinha desconfia de la calma actual. Ell creu que el virus tornarà. Però almenys ara tenen prou mascaretes i aparells de respiració, i el pànic dels seus companys també s’ha calmat. “A poc a poc s’imposa la idea que possiblement la COVID-19 és menys greu del que ens pensàvem”.
Aquest és un bon pressentiment que també comparteixen altres experts en salut del país i que s’ha convertit en un raig d’esperança: l’índex de defuncions de l’Índia sembla relativament baix. Segons un estudi d’anticossos, entre l’agost i el setembre un terç de la població de Delhi ja havia superat la malaltia. Això serien més de sis milions de persones, ben bé 33 vegades el nombre de casos que s’han registrat oficialment a la regió metropolitana de Delhi; en moltes barriades pobres de la metròpoli de Bombai fins i tot s’hauria infectat més de la meitat de la població. Si això és cert, aquests valors estan al llindar de la immunitat de grup.
Segons aquests càlculs, el virus s’hauria propagat a una velocitat enorme, i sense que les autoritats se n’haguessin adonat. I, malgrat tot, la notícia és esperançadora: sembla que la malaltia és menys letal que no es temia. Un motiu podria ser l’edat de la població. Els indis tenen 28 anys de mitjana; els alemanys, poc menys de 45.
Si més no als ulls del govern, sembla que el virus ja no és el problema més gros. Malgrat l’augment del nombre de contagis, les autoritats han començat a relaxar les mesures per contenir la pandèmia. Ja tornen a emplenar-se temples, mesquites i esglésies, si bé complint les normes de distanciament. El metro de Delhi també ha reprès el servei. Per primera vegada des de fa mig any, poden tornar a entrar visitants al Taj Mahal.
El segon país més poblat del món es va espavilant amb el virus. Però quina altra feina té pendent?
Ja abans de la pandèmia, l’economia estava en crisi. Però, a més, durant el segon trimestre va encongir-se gairebé una quarta part. Cap altre país del G-20 va patir una davallada tan forta. Es calcula que 140 milions d’indis han perdut temporalment la feina, i en aquest cas també es pot dir que probablement deuen haver estat molts més. Abans de final d’any, l’economia índia podria disminuir fins a un 10%.
Aquestes xifres afecten la imatge que té el país d’ell mateix. Des de fa quaranta anys, l’Índia no ha patit cap recessió. Fins fa poc era l’economia que creixia més de pressa del món. En deu anys, 271 milions de persones han sortit de la pobresa extrema.
L’antiga eufòria ja no es percep gairebé gens. Ciutats com Bangalore –una metròpoli de la informàtica situada al sud del país i on la població s’ha duplicat en els últims vint anys– es van buidant. Els que ja no es pot permetre el lloguer se’n van. Algunes botigues estan a les fosques perquè el propietari ja no pot pagar la factura de la llum.
Molts indis –algú podria pensar– en deuen culpar el govern. Doncs no: segons les enquestes, el primer ministre, Narendra Modi, gaudeix d’una enorme popularitat. Molts ciutadans estan satisfets amb la gestió de la crisi que ha fet el govern.
“Retrospectivament, sempre és fàcil dir que alguna cosa no es va fer bé”, diu Vinay Jain. “Modi va haver de prendre una decisió difícil, i la nació va fer-li costat”. Jain està assegut al seu despatx, on darrere seu té deïtats d’or.
Jain té 38 anys, i va arribar a Bangalore de jove. Havia estudiat Economia i li interessaven els cotxes. El seu oncle li va dir que havia d’unir aquests dos elements. Jain va començar a fabricar unes fundes per a seients de vehicle que recorden a l’interior d’un cotxe de curses. Agafa un tros de cuiro d’imitació del prestatge i passa els dits per sobre d’aquest material tou. “L’Índia és un país d’oportunitats”, declara. “L’únic que cal és trobar el producte adequat per al nínxol adequat”. Sí, és clar, diu Jain, d’ençà del confinament han vingut menys clients a la botiga. Però aquest no és el seu principal problema.
Ens convida a passar a un edifici de l’altra banda del carrer on ressona pertot el martelleig de les màquines de cosir. El terra està ple de trossos de tela. Molts dels treballadors amb prou feines tenen vint anys. Jain ens ensenya que hi ha taules buides. Set dels 32 empleats no han tornat després del confinament. És un problema que tenen moltes empreses.
L’empresari explica que molts treballadors migrants voldrien tornar, però que les seves famílies no els deixen perquè temen un segon confinament. A més, encara no circulen prou trens del camp a les ciutats.
Segons Jain, s’ha de tenir paciència. El confinament ha fet que el país es preparés per als possibles rebrots. “Ara tot depèn de la responsabilitat individual. No podem relaxar-nos i deixar que tota la feina la faci el govern”.
Davant la finestra, cinc homes s’inclinen sobre un cotxe abonyegat. Tots porten la mascareta a l’altura de la barbeta, amb la boca i el nas destapats. Ja era previsible que seria difícil imposar l’ús de la mascareta en un país on molts motoristes porten el casc sota el braç mentre condueixen.
Jain somriu. “La majoria es posen la mascareta només quan veuen un policia. Així es com pensa la gent aquí”.
La seva botiga està situada en un dels carrers laterals de la JC Road, al centre de la ciutat, un embolic de carrerons i garatges estrets que constitueixen el mercat de cotxes de segona mà de Bangalore. Aquí hi treballa l’anomenat sector informal: un eufemisme que fa referència a la part de l’economia en què es paga en metàl·lic i en què els negocis encara se segellen amb una encaixada. I que dona feina a la majoria dels indis.
En aquesta zona no hi ha gaires expectatives envers l’Estat. En el millor dels casos, l’Estat és un element que s’intenta esquivar. Molts indis aprenen ben aviat que és millor no confiar en el govern, que val més confiar en un mateix i en la pròpia família. Aquest és un dels motius pels quals molts observadors creuen que és possible que l’Índia es recuperi més de pressa del xoc del coronavirus del que se suposava. Cal afegir-hi, a més, que els ciutadans estan acostumats a tota mena de coses i que han après a ser flexibles. “Jugaad”, així se’n diu en hindi: el talent per trobar una sortida de qualsevol situació, per desesperada que sigui.
El problema és que les oportunitats estan mal repartides. Són sobretot els indis benestants els que poden sortir beneficiats d’aquesta crisi. Per contra, hi ha moltes persones que depenen de les mesures de protecció de l’Estat. En concret, 200 milions de persones corren el perill de caure en la pobresa o ja hi han caigut. Són persones com Palerimeethal Babu.
Babu, de 55 anys, és professor, i durant divuit anys va fer classe de Literatura Anglesa en un col·legi privat de Kerala, un estat del sud del país. Darrerament guanyava uns 350 euros al mes. Al març l’escola va tancar per la pandèmia i va deixar de pagar el sou als seus empleats. L’escola continua tancada. Però Babu ha de mantenir una família i ha de tornar un crèdit. Durant tres mesos va esperar, però després va haver de buscar una alternativa. L’únic que va trobar va ser una feina a la construcció. Babu, que abans llegia Dickens amb els seus alumnes, ara carrega pedres. Guanya un salari d’uns deu euros al dia. La feina el deixa extenuat. “Haig d’aguantar sota la calor o la pluja. Però no em fa res. Jo faig la feina. La meva mare em va ensenyar a sobreviure, passés el que passés”.
No va dubtar ni un segon a acceptar la feina. “Totes les feines són dignes”, diu Babu pel mòbil. Llavors activa la videotrucada per ensenyar-nos casa seva i presentar-nos la seva família, un dels seus dos fills i la seva dona. Però la connexió d’internet és massa lenta, com passa sovint quan la pluja monsònica repica contra les finestres i la terra del poble es torna fang.
La població de Babu, Onchiyam, es troba en una de les regions més desenvolupades del país, on gairebé tothom sap llegir i escriure. Babu va créixer amb sis germans, i el seu pare treballava de picapedrer. Per guanyar uns diners extres, quan tenia 15 anys, Babu venia te a la gran ciutat. No va ser fins més tard que va estudiar Literatura Anglesa. Va ser una tria inhabitual per a algú com ell, que aspirava a ascendir socialment. Els joves indis solen estudiar Enginyeria o Informàtica, carreres que tenen prestigi social i que permeten obtenir un salari elevat. Però Babu estava enganxat a la lectura.
“Tinc moltíssims llibres a casa”, explica. “M’encanten Shakespeare i Samuel Beckett, m’apassionen tant els poemes com les obres de teatre”. Per a ell, fer de professor és “un art, un talent innat”. Quan els seus alumnes es van assabentar del que li havia passat, van recaptar diners per al seu professor. “El govern no ens ha ajudat”, diu Babu. “I molta gent ha perdut la feina”.
Aquests dies, qui passeja per la ciutat troba pertot arreu gent sense feina. Moltes persones que abans treballaven en oficines ara venen hortalisses pel carrer. Hi ha famílies que diuen que s’estan d’algun àpat per estalviar. El nombre de captaires ha augmentat. Les organitzacions humanitàries alerten que no n’hi haurà prou amb el paquet d’ajuts públics, que serà d’uns 260.000 milions de dòlars i que ofereix, entre altres coses, garanties de crèdit estatals a les petites empreses.
Segons el laboratori d’idees Centre for Monitoring Indian Economy, són sobretot les persones que han perdut la feina. La bona notícia, però, és que moltes han trobat una altra feina. De tota manera –i aquesta és la mala notícia–, no pas en els sectors on seria previsible trobar-ne en una economia pròspera. L’únic sector que va créixer durant el primer trimestre és l’agricultura. Homes i dones joves que abans volien ser enginyers ara conreen camps.
Mukesh Kumar porta un pentinat nou. Mira cap a la càmera del mòbil i gira el cap. S’ha fet rapar els cabells del costat i ara s’assembla als homes de les pel·lícules d’acció que tant li agrada mirar i en què l’heroi resol problemes a base de músculs i testosterona.
Kumar viu a Delhi, on pretén arribar a ser inspector fiscal. Però de places en institucions públiques n’hi ha poques. Per a uns quants milers de places es presenten cada any milions de nois i noies. Igual que a ells, a Kumar també el mou la pressió de les expectatives. Els seus pares són pagesos. Van demanar un crèdit per finançar la formació dels seus dos fills perquè volien que tinguessin unes perspectives més bones. Però això a Kumar ara li queda ben lluny.
D’ençà del confinament, a Dehli ja no hi té res per fer. Per això ha tornat al poble de la seva família. A les arrels. És una idea que sempre havia detestat. “L’agricultura no és una cosa per a la meva generació”, diu Kumar.
Ara passa els dies donant un cop de mà al seu pare al camp. Passa la resta del temps mirant el mòbil, sobretot Instagram. Segueix gairebé exclusivament noies joves i homes que tenen moto. Les persones com Kumar abans de la pandèmia tenien una vida prometedora a tocar. Ara, però, aquella vida els queda més lluny que mai.
La pregunta és què passarà si la promesa de benestar no es materialitza, si el virus fa tornar el país a anys enrere. Esclatarà la frustració del jovent? O els nois joves com Kumar –gràcies al jugaad– tiraran endavant?
Kumar sempre ha admirat Narendra Modi, un home que va aconseguir progressar de baix a dalt i que va prometre als ciutadans que ells també ho podrien fer. Però darrerament Kumar està impacient. Té 25 anys. A l’Índia aquesta es considera una bona edat per casar-se. Però quina família confiaria la seva filla a un home sense feina?
Al final de la conversa, Kumar diu que ens vol fer una pregunta. Mirant seriós a la càmera del mòbil, pregunta: com podria venir a Alemanya?
Traducció d'Arnau Figueras