Des del traçat ferroviari i l’autovia que travessen la comarca és visible la singular silueta muntanyenc que sembla guaitar Alzira, una de les principals ciutats mitjanes valencianes (més de 44.000 habitants) empetitida per la majestuositat de muntanyes com l’imponent Espoló del Cavall Bernat (554 metres) o la Creu del Cardenal (545 metres). Cims que formen part de la serra Corbera, en el final del Sistema Ibèric i el principi del Bètic. Aquests perfils reclamen indefectiblement l’atenció del viatger. Promesa d’atractius naturals que, una vegada ens decidim a visitar, superen qualsevol expectativa prèvia. Per la bellesa i singularitat de les dues valls que els allotgen, la Murta i la Casella. Molta tela al teler. Ambdós foren declarats paratges naturals municipals l’any 2004 i estan integrats en la xarxa d’Espais d’Interès Natural de la Unió Europea. La gestió, per tant, correspon a l’Ajuntament, però també s’hi implica a la societat civil a través d’un Consell de Participació Ciutadana amb membres procedents d’un altre organisme participatiu, el Consell de Medi Ambient. Cal dir que, fins i tot durant el confinament, el Consell no va deixar de funcionar i es va reunir telemàticament, una altra prova que aquestes dues valls són molta cosa més que entorns bonics d’esbarjo.
Per facilitar la tasca de conèixer els parcs, ens acompanyen el director del Museu Municipal d’Alzira, Agustí Ferrer, i el tècnic forestal de l’Ajuntament, Sergi Abril, experts en disciplines diferents perquè sobretot la Murta és una captivadora combinació d’atractius naturals i patrimonials. L’itinerari comença als afores de la capital de la Ribera Alta, en una cruïlla en la qual dues elegants senyalitzacions d’obra i material ceràmic ens obliguen a escollir entre una de les dues valls. Agafem el camí de l’esquerra que ens durà a la Murta. Uns pocs quilòmetres més tard, fem una primera parada en un mirador que ens ofereix una bonica vista panoràmica de la vall abans d’arribar a la zona protegida, esquitxada de conreus agrícoles i disseminats. Anys enrere, aquest indret era conegut com la vall dels Miracles, en al·lusió a les propietats curatives de les seues plantes medicinals. No sense raó: al segle XVI, la Universitat de València organitzava excursions amb els estudiants per recol·lectar plantes i herbes i poder estudiar-les. Una flora descrita profusament pel botànic Antoni Cavanilles l’any 1797.
Fins i tot abans d’arribar al parc, crida l’atenció la frondositat del paisatge. L’orientació de les dues valls cap a Llevant, la de la Murta en forma de serradura, tenen la culpa: les muntanyes fan de fre als núvols i augmenten sensiblement el règim de pluges de la zona. Així, l’any 2019, la Murta i la Casella enregistraren 1.600 i 1.900 litres per metre quadrat, respectivament. Massa forestal d’una enorme riquesa i varietat botànica, amb la murta que dona nom a una de les valls com un dels elements vegetals més característics, com no podia ser d’una altra manera. Però també hi trobareu arboços, carrasques o marfulls camuflats entre els densos boscos de pins. Un microclima subtropical que fa que les temperatures siguen suaus a l’hivern. A l’estiu, mentrestant, l’abundància d’ombra compensa el calor i la humitat.
Quan visitem la zona, a finals del mes de setembre, el paisatge comença molt lentament la transició cromàtica cap al groc i les diferents escales de marró. La verdor, amb tot, encara domina majestuosament el paisatge. A poc a poc, en la mesura que avancem per la pista forestal la vegetació ens va abraçant. Arribem a la zona de recepció del parc.
Tot i que és un dia laborable, veiem grups de caminants o corredors. L’ambient que ens trobem és tranquil, amb un moviment escàs, però els caps de setmana el paratge entra en ebullició. Fins al punt que l’Ajuntament ha hagut de limitar l’aforament dissabtes i diumenges per a un miler de persones, una mesura no sempre ben acollida però que resulta imprescindible en temps de pandèmia. Per evitar sorpreses desagradables, sobretot si venim de lluny, el consell és fer una reserva prèvia en les adreces electròniques i telèfons indicats en el web municipal. A l’entrada de cadascun dels dos parcs hi ha una zona d’aparcament i pícnic. La Casella, a més, disposa d’un establiment de restauració.
Des d’ací, les alternatives per fer senderisme [vegeu el quadre] són múltiples. Podem pujar a la Creu del Cardenal, tres quilòmetres i escaig de dificultat mitjana-alta. O tractar de fer els cinc quilòmetres fins al Cavall Bernat, tot un itinerari panoràmic de bastant més dificultat. Podem fer rutes botàniques o començar la Ruta dels monestirs que ens connectarà amb Sant Jeroni de Cotalba (Alfauir), Santa Maria de la Valldigna (Simat) i Aigües Vives (Carcaixent). És un itinerari catalogat de gran recorregut (GR)
Hi ha més alternatives: des d’on estem es fa visible la zona d’escalada del Tallat Roig, assaltada per dos escaladors que, a la nostra vista, són poc menys que punts que es mouen a càmera lenta. Tampoc no ens sorprèn veure alguns aficionats a les curses de muntanya passar pel nostre costat. L’entorn s’ho val.
En algun moment, ens desviem de la ruta forestal i pugem uns metres per una senda escarpada. L’objectiu és trobar-nos amb una de les construccions que donava servei al monestir, una nevera restaurada fa uns anys que impressiona per la seua profunditat. Una de les moltes petjades patrimonials del paratge, que té en el monestir de la Murta la seua gran joia.
Tot i que hi hagué pobladors anteriors, eremites i observants, la gènesi de l’actual monument la trobem el 1401, quan un grup de monjos procedents del monestir de Sant Jeroni de Cotalba fundaren el nou enclavament, coincidint amb una suposada aparició divina de la Mare de Déu de la Murta. El monestir va viure els seus moments d’esplendor al segle XVI, gràcies a la vinculació i protecció de la família Vich —la del cèlebre ambaixador Jeroni Vich i Valterra—, però després de la desamortització de Mendizábal, el 1835, va ser clausurat, va passar a mans privades i va engegar el seu declivi i deteriorament, en part pels saquejos, en part per la convivència amb un entorn natural que reclamava sense miraments l’espai que li havia estat confiscat.
L’estat actual del monestir és ruïnós. La grandiositat de l’antic claustre sols la podem intuir a través de les runes. Passa el mateix amb els murs, tot i que en una de les parts conservades encara és visible l’escut dels Vich. Així les coses, la secció que millor ha suportat els embats del temps és la Torre dels Coloms, que ens permet apreciar la concepció emmurallada i defensiva de la construcció. I l’element arquitectònic que proporciona des de la part posterior del monestir, en combinació amb el paisatge, l’estampa més bucòlica i suggeridora del paratge, un caramel per a fotògrafs i documentalistes. I que abans va ser motiu d’inspiració per a pintors de diferents èpoques com Antonio Muñoz Degrain o Teodoro Andreu Sentamans, deixeble de Sorolla. En el camp de les lletres, d’un llistat inacabable, l’entorn ha estat camp d’interès com el del botànic Cavanilles —com s’ha dit adés— o dels escriptors Joan Fuster, Teodor Llorente i Elies Tormo. El mateix Llorente escrivia: “Els monts de la Murta són un tema quasi obligat dels nostres paisatgistes. Les enderrocades pedres del monestir solen servir de base de l’artista que, pinzell a la mà, trasllada al llenç encants de la natura, als quals aquelles restes donen un toc romàntic”.
Amb aquestes històries es va fer una petita exposició que encara és visitable, sempre que es demani prèviament, en una dependència de la Casona adjacent al monestir, una antiga hostatgeria en la qual hi ha també la capella de la Mare de Déu de la Murta. Allí escoltaven missa els senyors i els empleats de l’immoble. I ara és motiu de pelegrinatge en una popular romeria que se celebra cada primer diumenge de juny.
L’edifici és la base d’operacions dels treballadors municipals que s’ocupen del manteniment. Amb un treball de restauració la construcció podria tenir molts més usos, incloent-hi tal vegada algun servei hostaler. Però mentre es troben fórmules i finançament per recuperar l’antic esplendor, l’atractiu per al visitant és a l’exterior, amb el seu jardí romàntic, una obra del segle XIX, que dota de bellesa tocada per la mà de l’home el paisatge. La simbiosi que fa diferent la Murta.
A l’entorn del monestir, en tot cas, hi ha tot un complex de restes patrimonials interessants. A més de la citada nevera, sorprèn una mena de caseta que devia servir com a presó i que té al seu interior restes de grafits, creus, vaixells i uns altres motius. Un espai que igualment requereix un permís per ser visitat.
Des d’allí, cal fer una petita ascensió seguint l’aqüeducte que abastia d’aigua el monestir i que encara omple les basses del paratge. Piscines naturals en les quals està prohibit el bany. Així i tot, sobretot els mesos de més calor, no és estrany veure senderistes sufocar en elles els rigors de les caminades.
Paga la pena seguir muntanya amunt l’aqüeducte per la pau i confort que genera escoltar el remor de l’aigua mentre caminem, alterant dolçament el silenci que ens envolta. Per això i per veure les zones amb boniques arcades per salvar els accidents del terreny. També ens trobarem amb les restes de l’ermita de Santa Marta, un element que convé no perdre’s perquè encara és visible un fresc dedicat a sant Jeroni.
En condicions normals, escolliríem a continuació algunes de les moltes rutes al nostre abast, una de les quals és connectar amb l’altra vall, la de la Casella, un itinerari de gran bellesa. Per motius de temps, tanmateix, refem el camí a través de la pista forestal per trobar-nos amb la segona de les nostres destinacions.
Arribem de nou a la cruïlla i agafem la carretera que ens endinsa en la Casella, una bona opció per als amants de combinar ciclisme i natura. La part no protegida és una vall eminentment agrícola, amb abundància de grans extensions que solen estar presidides per edificis d’inspiració modernista, herència de l’era daurada de la taronja. Són el que s’anomena a Alzira els horts, molts dels quals contenen edificis de gran bellesa. Uns altres, els que no es fan emprar per a usos residencials, estan més abandonats. Es tracta, en tot cas, d’una arquitectura singular.
En alguns llocs, els tarongers es barregen, a mode de tallafocs, amb un espès bosc de pins, tan frondós que un incendi en aquesta zona en concret seria un malson difícil de controlar.
Mentre anem avançant per aquesta zona, tenim una visió privilegiada de la serra de les Agulles. I també podem veure el pas del Pobre, en aquest cas el tram que connecta la Casella amb la vall d’Aigüesvives. Oculta entre els pins, tot i que en algun tram podem veure-la, hi ha l’ermita dels Desemparats.
Es tracta d’una zona que podria haver estat molt distinta d’haver prosperat el projecte per fer un camp de golf envoltat d’un centre social i més de 700 habitatges en sòl agrícola no urbanitzable. Un despropòsit ambiental que la pressió dels col·lectius ecologistes i la no obtenció del vistiplau per part de la Conselleria va aconseguir aturar.
A poc a poc, la vall va fent-se més estreta i van desapareixent els rastres humans en forma d’edificacions o de transformacions agrícoles. El bosc es tanca sobre la carretera ocultant el sòl. És el senyal que estem arribant al parc. La zona de recepció és extensa, amb aparcaments, zona d’esbarjo amb unes vistes extraordinàries. També disposa, com s’ha dit adés, de restaurant.
Superat aquest punt, el desnivell del camí creix considerablement. Una pujada que ens permet visitar la font del Garrofer o la font de la Teula, alguns dels molts brolladors d’aigua de la zona. També acudim a un tancat de cérvols, una espècie animal que no és pròpia del paratge. El tancat conté cinc femelles i dos mascles que es fan cars de veure. Però sobretot si anem amb xiquets, és una parada irrenunciable.
Parlant de fauna, no és difícil que durant els nostres recorreguts per aquestes valls puguem observar aus com àguiles i falcons, porcs senglars i raboses, a banda de tot tipus de rèptils i amfibis que fan seu un hàbitat tan ric en aigua.
En aquest punt, el nostre tècnic ambiental recorda la importància dels paratges no sols des del punt de vista educatiu, de servir de via d’escapament dels adults urbanites i estressats, sinó també per la funció d’absorbir les pluges i retenir les avingudes que anirien cap a les zones poblades. També per recarregar els aqüífers. Si continuarem per aquesta pista forestal arribaríem fins al pla de Barber, un dels indrets més singulars i desconeguts del paratge, pròxim ja a la Safor. Amb el mar a tocar.
Malauradament, qualsevol d’aquestes excursions consumiria tot el temps que tenim per recórrer uns paratges tan extensos. En algun moment, amb pena, tornem cap enrere i agafem un altre camí que bordeja l’impressionant barranc de la Casella. Es tracta d’una ruta absolutament espectacular, des de la qual veiem de lluny l’Ouet, un cim coronat per un curiós observatori forestal pintat de blanc que, certament, sembla un ou. El pic de la Ratlla és una altra de les ascensions recomanables, pel gust de fer-la, malgrat la dificultat i el desnivell, o precisament per això, però també pel premi de la immillorable panoràmica que, en dies sense núvols, ens permet distingir una àrea gens menyspreable de les comarques valencianes, de l’Albufera al Montdúver. I més enllà.
Hem acabat la visita. Però ens espera l’al·licient del descens, de fixar-nos en els detalls que hem passat per alt, que no són pocs. Uns atractius que expliquen l’especial vinculació dels alzirenys amb els seus paratges. I el fet que, cada vegada més gent, procedent de terres valencianes i de més enllà, haja fet de la Murta i la Casella una destinació recurrent i irrenunciable.