Tres anys després de l’aplicació del 155 de la Constitució espanyola a Catalunya, l’actual Govern espanyol s'ha mostrat incapaç de fer el mateix amb la Comunitat de Madrid a pesar de la situació d’extrema gravetat per a la salut pública no només de la regió sinó per a totes les autonomies frontereres. I per descomptat en el PP no en volen ni sentir a parlar, d’intervenir-la. De fet, la tímida actuació del Ministeri de Sanitat imposant mesures restrictives a dotze municipis -inclosa la capital– de la comunitat madrilenya ha estat rebutjada de ple. Fins i tot i la presidenta regional, la ínclita Isabel Díaz Ayuso, forjada com a política a les tertúlies de les cadenes televisiva de dreta i ultradreta, ha anunciat que recorrerà davant dels tribunal la decisió del departament dirigit per Salvador Illa.
La timorata actitud de l’Executiu de Pedro Sánchez envers Madrid no contrasta només amb la decisió presa en relació a Catalunya ara fa tres anys. També un altre Govern socialista, en aquest cas el de Felipe González, ja va mostrar-se disposat a intervenir una altra comunitat, la de Canàries, a l’any 1989. Fou la primera vegada que l’Estat va posar en marxa tota la maquinària per intervenir una autonomia. Al final no ho féu perquè el Govern de l’arxipèlag es va atemorir i acotà el cap. Però durant mesos la poderosa estructura estatal va tenir a punt tot el necessari per intervenir, destituir l’Executiu regional i controlar totes les institucions autonòmiques.
Com es veu, el 155 serveix per destituir per la força un Govern sobiranista del Principat de Catalunya o per amenaçar amb el fer el mateix amb un de centrista canari -que era del Centre Democràtic i Social (CDS)–, amb excuses diferents -polítiques en un cas, fiscals en l’altre– i amb l’evident denominador comú que no es tracta de la Comunitat de Madrid. A la comunitat de la capital espanyola pot passar que es posi en risc la salut de milions de ciutadans, no tan sols els de la seva regió sinó també el des les limítrofes, i tanmateix no és només que el Govern central no intervengui l’Executiu regional sinó que cap dels partits estatal -PSOE, PP, Unides Podem, Ciutadans i Vox– ho reclami.
No és res de nou, com s’ha dit. El cas de Canàries ja va deixar ben clar, fa 31 anys, com actua el Govern espanyol en aquests casos. Amb la contundència que no té respecte a Madrid.
El precedent canari. L’Estat va entrar a la Comunitat Econòmica Europea el 1986, però Canàries tingué un període de carència de tres anys, fins a l’últim dia de 1989, perquè pogués adaptar tota l’estructura fiscal pròpia. Com és conegut la regió ha gaudit d’un règim especial d’hisenda des de sempre. Així ha estat d’ençà la invasió i conquesta espanyola de l’arxipèlag que s’inicià el 1402 i que no acabà del tot fins el 1496. Ja el 1487 la cort madrilenya atorgà unes importants excepcions fiscals als residents a algunes de les illes. El 1852 se li atorgà la condició de port franc. Amb l’entrada a la CEE aquesta naturalesa jurídica i econòmica -reformada el 1972, quan es creà el Règim Econòmic i Fiscal- havia de canviar per adaptar- se a les normes europees.
Així com passava el temps i el Govern de Canàries, del CDS amb suport de grups regionalistes, no feia els canvis previstos, Madrid començà a impacientar-se. Passà l’any 1986, el 1987 i arribat el 1988 el Govern de Felipe González l’advertí, a través del ministre d’Economia i Hisenda, Carlos Solchaga, que calia presentar un pla de forma immediata. La relació s’anà tensant cada cop més. El ministre delegà en el seu secretari d’Estat d’Hisenda, Josep Borrell, tot l’assumpte, cosa que enfurismà el nou president canari, Lorenzo Olarte, que havia assumit el càrrec el 28 de desembre de 1988 en substitució de l’anterior, Fernando Fernández, també del CDS, el qual va caure en no superar una qüestió de confiança parlamentària. La relació d'Olarte amb Solchaga va ser molt dolenta des del principi. Tot just prengué possessió del càrrec de president, Olarte telefonà al ministre i aquest no se li posà al telèfon. Això i que delegués en Borrell va ser considerat pel president canari com una humiliació. Segons la premsa local arribà a dir que «estos de Madrid se van a enterar de lo que vale un peine».
Al llarg del mes de gener de 1989 la relació es va anar degradant a marxes forçades. Madrid passà a l’ofensiva a través del ministre de Relacions amb les Corts, Virgilio Zapatero, que envià una carta a Olarte en la que l’amenaçava amb l’article 155, és a dir amb la intervenció de l’autonomia, si de forma immediata no procedia a adequar el règim canari a les exigències del Tractat d’Adhesió d’Espanya a la CEE. El president canari s’hi negà.
El mes de febrer el president del Govern, Felipe González, signà el requeriment formal a Olarte en el que li anunciava que si no feia el que se li exigia se suspendria l’autonomia de l’arxipèlag, aplicant l’article 155 de la Constitució.
Durant els següents nou mesos Olarte mantingué els suspens, però finalment acotà el cap. El seu Govern envià al Parlament la petició de fer tot el que calia per demanar formalment la plena integració a la CEE, la Cambra ho aprovà i el president s’adreçà a l’Executiu central perquè ho gestionés davant les autoritats comunitàries.
Com a curiós epíleg d’aquella història, cal dir que Olarte, quan veié que el CDS s’enfonsava optà per crear una nova formació de tall regionalista que després s’integrà en la Coalició Canària. Els quatres diputats de la qual votaren a favor de l’última investidura de Felipe González, el 1993, a pesar del fort enfrontament que Olarte havia tingut poc abans amb el Govern central.