La història de Max Bogretsov, que va decidir ficar-se a la gola del llop, comença fa un mes i mig a Atlanta, a Geòrgia. De moment encara no es pot dir si la història acabarà en una presó de Minsk o amb el derrocament d’un dictador, però sí que pot servir per entendre algunes coses del règim d’Aleksandr Lukaixenko i el seu final imminent.
La setmana passada l’autòcrata bielorús es va fer proclamar president per sisena vegada després de 26 anys al poder. Ho va fer sigil·losament, sense anunciar-ho ni retransmetre-ho en directe, per por que no hi haguessin protestes. D’ençà de les eleccions presidencials del 9 d’agost, enormement manipulades, la capital bielorussa ja no ha tornat a la calma. La proclamació de Lukaixenko també va desencadenar immediatament noves protestes i centenars de detencions.
“Diuen que Lukaixenko té el suport del poble, però després s’amaguen del poble”, diu Bogretsov, de 48 anys. Sembla una persona que està satisfeta amb ella mateixa i que sap esvair els dubtes amb un somriure. I és que s’ha de tenir humor per abandonar una feina de directiu en una empresa tecnològica internacional als EUA per convertir-se en membre dirigent de l’oposició en una dictadura de l’est d’Europa.
Max Bogretsov forma part del Consell de Coordinació del moviment de protesta de Bielorússia i, com que les figures més destacades d’aquest òrgan són gairebé totes a l’exili o a la presó, Bogretsov ha adquirit importància. Mentre d’altres abandonen el país, ell hi ha tornat.
L’endemà de la manipulada reelecció de Lukaixenko –suposadament un 80% d’electors van votar el president–, Bogretsov encara era senior vice president d’Epam, una companyia internacional de software d’origen bielorús. Des del 1997, Bogretsov treballa de programador per a Epam, i l’any 2000 es va traslladar als EUA, on la companyia té la seu. Però 11.000 dels quasi 40.000 treballadors de l’empresa són a Minsk. La ciutat és un centre del sector tecnològic a l’est d’Europa. Per això, tot i ser a Atlanta, Bogretsov tenia molta relació amb Minsk. Viatjava unes deu o dotze vegades cada any al país, tant per feina com per motius personals.
Això és el més curiós de la dictadura de Lukaixenko: que, malgrat la paràlisi de l’economia, tolerava un sector tecnològic pròsper, els membres del qual ara s’han tornat una força motriu de les protestes.
A Epam els van afectar doblement les eleccions. Primer, després de la votació, Aleksandr Lukaixenko va fer tallar la connexió a internet al país per impedir que es formessin protestes. Per tant, els companys d’Epam, que gairebé tots treballaven des de casa a causa de la pandèmia, l’endemà de les eleccions van haver de tornar a la torre de vidre que té l’empresa a la part occidental de Minsk, on sí que funcionava internet.
Però, a més, al vespre no podien sortir de l’edifici. Just al costat de la torre hi ha l’estació de metro Puixkinskaia, un indret on la policia actuava amb brutalitat contra manifestants. Bogretsov va aconsellar a la seva gent des dels EUA que passessin la nit a les oficines, perquè, si no, acabarien a la presó.
Era com si fos alhora a Minsk i a Atlanta. Però va arribar un moment que Bogretsov no va poder suportar més aquella situació, en què només podia llegir i sentir informacions sobre les protestes, la brutalitat policial i el coratge dels habitants de Minsk. Va plegar la bandera blanca, vermella i blanca, que a Bielorússia fa anys que es considera símbol de protesta i bandera nacional, va agafar un avió amb destinació a Minsk i, directament des de l’aeroport, va anar a la primera manifestació. Es va agafar una excedència indefinida a l’empresa (Bogretsov recalca molt que ja no parla en nom d’Epam, sinó únicament a títol personal). I va demanar que l’admetessin al Consell de Coordinació del moviment de protesta, fundat per Svetlana Tikhanósvkaia, candidata opositora a Lukaixenko a les eleccions.
En resum: Bogretsov va fer tot el possible per deixar enrere tota seguretat; és com algú que, sabent que el Titanic s’enfonsa, compra un passatge de cabina al vaixell.
O és a l’inrevés? El règim de Lukaixenko és el Titanic? Sigui com sigui, això no fa que la decisió de Bogretsov sigui menys perillosa.
“El règim està ferit de mort”, assegura el directiu, “però té les armes i el poder de part seva i pot fer molt de mal”. Això ens ho explica dimecres, poc després de la sorprenent proclamació presidencial de Lukaixenko, al restaurant d’un centre comercial de l’oest de la ciutat.
Fa un moment ha estat al tribunal de Minsk per solidaritat amb Maksim Snak, un company del Consell de Coordinació. Snak està en presó provisional i ara fa vaga de fam. El tribunal ha rebutjat un recurs contra la seva detenció. Snak havia de comparèixer a través de vídeo des de la presó, i Bogretsov tenia l’esperança, com a mínim, de saludar-lo, igual que va fer dilluns amb Maria Kolesnikova, una altra presa del Consell de Coordinació. Però aquesta vegada la pantalla ha estat apagada.
Actualment, Bogretsov passa molt de temps en tribunals i en cafeteries. No té despatx. El punt de trobada del moviment de protesta està tancat per ordre judicial. És l’antiga seu de campanya del banquer Víktor Babariko, que volia plantar cara a Lukaixenko en les eleccions i que des del juny és a la presó.
Vist així, els adversaris de Lukaixenko estan en una posició de feblesa. En una ciutat de dos milions d’habitants, ja no troben ningú que tingui la valentia de llogar-los un local. Però la situació també es pot mirar amb optimisme, sobretot si un ve del sector tecnològic, un sector que en certa manera ha adoptat un elegant nomadisme com a forma de vida.
És ben conegut que el sector tecnològic de Minsk simpatitza considerablement amb les protestes. A mitjan agost 2.500 persones d’aquest sector van signar una carta oberta contra la violència policial i a favor d’unes noves eleccions. I Lukaixenko parla del sector tecnològic com d’un enemic de classe. No fa gaire, en una entrevista amb periodistes russos va qualificar la gent d’aquest sector d’“elements d’una revolució petitburgesa”. En la conversa es va referir expressament als “aitixniki”, la gent del sector tecnològic o IT, neologisme a partir de la pronúncia anglesa d’aquestes inicials. En parlava amb to ofès. Va explicar que els havia ofert les millors condicions del món: “Divertiu-vos tant com vulgueu! I sense impostos!”. Però després, a mesura que havien guanyat més diners, havien volgut tenir el poder, afegia Lukaixenko.
És cert que des del 2005 Minsk té un parc d’alta tecnologia en què es poden instal·lar empreses emergents i que el 2017 Lukaixenko va ampliar notablement els privilegis per a les empreses tecnològiques. Els avantatges tradicionals respecte als països occidentals –bona formació matemàtica i salaris baixos– s’havien de suplir amb seguretat jurídica. Fins i tot es va liberalitzar el comerç amb criptomonedes.
Allò suposava un contrast curiós amb la resta de la política econòmica del país, en què s’apostava pel guiatge estatal. “El govern vigilava de ben a prop tot el que havia heretat del període soviètic: fàbriques, refineries de petroli; tot allò no ho volia deixar anar”, diu Bogretsov. “Però en el sector tecnològic no hi havia res a perdre”. Això explica l’atreviment que van tenir.
Lukaixenko es va deixar convèncer, i els fruits no es van fer esperar. El 2019 la meitat del creixement total de Bielorússia es va deure al sector tecnològic, que actualment aporta gairebé tant al producte interior brut com l’agricultura, de la qual Lukaixenko està tan orgullós.
Per als empresaris del sector, diu Bogretsov, imperava un contracte no escrit: “Vosaltres no us fiqueu en política i jo no us molestaré. El contracte potser no era del tot just, però era necessari; altrament, al país no hi hauria sorgit una nova generació”. Una classe mitjana amb aspiracions d’ascendir, gent amb iniciativa pròpia. Però amb la violència exercida contra manifestants pacífics després de les eleccions, Lukaixenko ha “estripat en mil bocins” aquell contracte, diu Bogretsov.
Quin futur té el sector tecnològic a Minsk si venç aquest contracte? “Jo no n’hi veig gens, de futur”, diu Mikita Mikado, director executiu de PandaDoc, una empresa del sector tecnològic. Parlem amb Mikado per Zoom, que es troba a San Francisco, on l’empresa té la seu; a Minsk hi tenen 240 treballadors.
Actualment, quatre directius de PandaDoc estan detinguts a la capital bielorussa i els comptes de l’empresa han estat bloquejats després que en un vídeo Mikado instés les forces de seguretat a deixar d’actuar i a passar-se “al costat del bé”. Els va prometre ajudes econòmiques. Allò ho va fer a títol personal: va ser la seva resposta d’indignació en vista de la violència policial i la tortura. Ara pateix pels seus treballadors i es penedeix de les seves paraules. “Però també em penediria de no haver fet res”, afegeix.
El miracle tecnològic bielorús podria acabar-se tan de pressa com va començar. Potser ja està acabat. Fins i tot el gegant rus d’internet Yandex ha retirat els seus treballadors de Minsk després dels excessos policials. I Polònia, Lituània i Ucraïna també capten treballadors bielorussos especialitzats en informàtica.
“Ara sempre trobo els meus amics de Minsk a Kíev”, va escriure un amic de Bogretsov a Facebook.
Això fa que la tornada de Bogretsov a Bielorússia encara sigui més singular. Sembla un kamikaze de l’emigració bielorussa; algú que va contra direcció, algú que ha llegit malament els senyals. En qualsevol cas, és una decisió valenta, encara que a Minsk Bogretsov no pugui assolir gaires objectius.
De fet, no queda clar què és exactament el Consell de Coordinació. Ni representa la societat bielorussa ni és un òrgan de direcció efectiu. Es va crear precipitadament com una agrupació de persones reputades que havien de ser capaces d’encapçalar les negociacions per a una transferència del poder. Però el règim no està disposat a transferir el poder, i de negociacions no n’hi ha. A més a més, els membres del Consell de Coordinació no poden convocar protestes als carrers obertament perquè anirien a parar a la presó de manera immediata.
“Mentre el règim mantingui la força que té ara, no hi ha gens de marge per a l’acció política”, afirma el politòleg Artyom Shraibman.
Bogretsov creu que només s’ha d’acabar la violència. Llavors, tota la gent que ara fa vida a l’ombra estaria disposada a sortir a la llum pública i a participar en la construcció d’una nova societat civil.
I si això no passa? I si continuen les detencions? “Aleshores jo seré el següent”.
Traducció d'Arnau Figueras