Es menuda, baixeta, cabuda -o, macrocefàlica, si es vol-, lletja, coenta i, molt sovint, impertinent. Ha complert enguany trenta anys, encara que sempre en tindrà sis. Fer-la créixer seria un acte sacríleg. Així ho ha volgut el seu pare, Quino, també conegut com Joaquín Salvador Lavado, habitant de Mendoza (Buenos Aires) i fill d'immigrants andalusos. El seu pare gràfic -és clar!-, perquè ella té uns pares reals, com tothom, de tinta i paper. No se'n sap el cognom. Només se sap que viu a Buenos Aires; de família de classe mitjana: mare autoritària i pare amb un "dos cavalls", tots dos preocupats per arribar a fi de mes.
Detesta la sopa i James Bond; però li agraden els Beatles, la pau i els drets dels xiquets contra l'autoritarisme dels pares, entre moltes altres coses. De mica en mica, la petita ha cobrat caràcter, i ha anat carregant-se d'aquella humanitat que adopten només algunes figures genials del dibuix a tinta.
Els antípodes són Charlie Brown i la colla de Peanuts concebuts per Schulz en la dècada dels 50, que encarnen grups de xiquets d'una societat nord-americana opulenta i que representen el revers d'una situació socioeconòmica i política argentina insostenibles.
Un any al calaix de Quino
Mafalda va passar un any tancada als calaixos de Quino. No. No és que la castigara per dolenta, sinó perquè havia estat concebuda com el fruit de les relacions del seu dibuixant amb l'intent, frustrat, de difusió publicitària d'una nova línia d'electrodomèstics anomenada Mansfield. Potser les operacions mercantilistes no coincidien massa amb els esquemes de la xiqueta i per això Quino va decidir de presentar- la en societat un 29 de setembre del 1964 a les tires còmiques de Primera Plana.
Avui el seu renom és mundial i ha entrat en la majoria de famílies occidentals. Molts mitjans de comunicació estarien disposats a pagar un preu ben elevat per aconseguir-ne una entrevista exclusiva. Uns hi han compartit experiències, i per això la recorden amb nostàlgia; altres, únicament l'havien llegida, anys enrere, sense fer cas de l'efecte erosiu que produeix la distància en el temps. Tots, però, l'adoren d'una manera gairebé litúrgica, en aquell temple que és el dibuix humorístic.
I és que Mafalda, la nena acrònica, ha transgredit fronteres; avui continua sent la d'ahir. Però continua vivint la seua infància reflexiva que no coneix noves experiències des de fa 19 anys. Potser Quino ja ho va pressentir en aquell moment; era l'ocasió de deixar de dibuixar la petita; l'obra havia estat conclosa. Atemporalitat i universalitat la defineixen com una obra mestra, agrade o no a la criatura, que és, per naturalesa, desmitificadora.
Escèptica com és, críticament escèptica, Mafalda posa en crisi conceptes i valors preestablerts del món dels adults. Qüestiona i denuncia alhora actes i valors de l'estil de la guerra o de les injustícies socials. Quan no entén alguna cosa, o reflexiona o pregunta. 1 les preguntes són capcioses. Ben capcioses. Càustiques, més aviat. Bé ho poden dir els seus progenitors, que han esdevingut el punt de mira de les incomprensions de la filla. Des de la seua reduïda edat, que és l'edat de la presumpta innocència, però que també és l'edat de descobrir el món des d'una perspectiva infantil, pura i, sobretot, emprant una expressió directa, sense girs ni diplomàcies, Mafalda observa els seus voltants i demana explicacions als adults; o s'interroga ella mateixa, basant-se en el seu sentit comú i en una lògica gens habituals, que disten molt dels esquemes i valors d'un món corrupte que és el dels adults. Els seus raonaments i crítiques a les incoherències i aberracions de la societat en què es troba submergida es veuen protegides darrere l'escut, infantil i impertinent alhora, de la nena argentina. Paradoxalment, als seus 6 anys, Mafalda utilitza una retòrica tacada de pinzellades d'una agudesa verbal, corrosiva i gairebé voltairiana ben poc usual a la seua edat. I si no, que ho pregunten a Mafalda i als seus companys, les criatures "anacròniques" en què paraula i edat no es corresponen.
Mafalda, un emblema polític?
Alguns han volgut trobar en el personatge mateix de Mafalda una representació d'una tendència política general; com la insígnia d'un moment de la història, però no únicament de la història argentina, sinó de la història d'Occident. Deien, i continuen afirmant-ho, que ha estat l'encarnació dels valors d'una esquerra democratitzant, pacifista i alliberadora. 1 aquesta xiqueta, inconformista i contestatària, és una bona eina, potser ideal, per a atacar les aberracions del gènere humà. Però Mafalda no s'alinea en cap tendència, ni de dreta ni d'esquerra - i ací està el seu secret, aquest elixir de l'eterna infància-, ans els temes que contesta i els punts que reivindica superen els problemes locals i circuinstancials d'un moment de la història. Es cert que sí que tenen una estreta vinculació amb els accidents de la història del seu país, però les reivindicacions de la petita del llaç toquen punts més profunds, com són els problemes que afecten la condició humana i que, per la seua mateixa essència, són constants, perennes i, si es vol, incombustibles. Mafalda, doncs, no viu en el temps; Mafalda no passa de moda.
D'altra banda, el feminisme ha aplaudit el dibuixant per haver utilitzat, en el gènere del dibuix humorístic protagonitzat per xiquets, una nena, que ha estat mitificada com l'heroïna les reivindicacions de la qual adquireixen un vigor especial.
Però, i aquest pot ser un dels punts cabdals d'aquest personatge de còmic, darrere la figura graciosa i fictícia de Mafalda s'amaga probablement la figura real de Quino, que pateix de l'esquizofrènia del creador i no vol reconèixer- ho públicament, fins que un dia o altre acaba confessant: Madame Bovary c'est moi.