Tot ha sigut excepcional en el període de Quim Torra com a president de la Generalitat de Catalunya. Ho va ser el seu nomenament, el seu cessament i el context en què s’ha desenvolupat tot plegat: amb presos polítics, exiliats, amb la repressió judicial i més tard, també, enmig d’una pandèmia. Els condicionants no eren els més adequats perquè Quim Torra es convertira en un estadista.
Tot es va decidir a Alemanya. Concretament, amb la detenció de Carles Puigdemont. Era el mes de març de 2018, quan el president a l’exili, acompanyat d’alguns dels seus col·laboradors, superava amb cotxe la frontera alemanya després d’haver travessat Finlàndia, Suècia i Dinamarca. Tot i els pronòstics generalitzats, la seua detenció seria el preludi de la primera gran victòria a l’exili. El president era alliberat uns dies més tard, quan el jutjat de Schleswig-Holstein va descartar la rebel·lió per la qual el reclamava el Tribunal Suprem. Aquell episodi va tindre un altre efecte, més enllà del triomf del president. Va ser a Alemanya on Carles Puigdemont, amb un grup de diputats de la seua estricta confiança, van triar Quim Torra com a president.
N’hi havia d’altres noms possibles, com ara el de l’alcaldessa de Girona, Marta Madrenas; el de la llavors futura consellera de Presidència, Elsa Artadi —qui no volia fer el salt i continua sense voler fer-lo— o el de l’exconseller Ferran Mascarell, qui compta amb experiència política suficient com per saber desmarcar-se, si així ho volguera, de la influència exercida des de Waterloo. Segons explica Puigdemont a La lluita a l’exili, llibre editat per La Campana i escrit pel periodista Xevi Xirgo —director d’El Punt Avui—, el president a l’exili apostava per un successor “amb formació intel·lectual, amb capacitat de lideratge i, també, per què no, amb un component patriòtic. Torra havia estat president d’Òmnium Cultural”, justifica. “És una persona de valors, de valors socials. I amb experiència en el sector privat”.
Quan Puigdemont va ser detingut a Alemanya, sumava ja mig any de l’exili. I en aquells sis mesos havien passat moltes coses. La més rellevant, amb permís de les eleccions del 21 de desembre de 2017, era la no investidura del 30 de gener de 2018. Roger Torrent, president del Parlament, havia fet marxa enrere per evitar el nomenament a distància de Puigdemont, amb por dels riscos en què podia incórrer. D’amenaces, Torrent n’havia rebut. Però el president del Parlament va evidenciar quina seria l’estratègia del seu partit, Esquerra Republicana, en la legislatura: allunyar-se de la confrontació. Tot el contrari que el president a l’exili. I d’ací, i de les desconfiances tradicionals que separen els dos espais —Junts per Catalunya i Esquerra Republicana— vindria la disputa continuada i escenificada al llarg de la legislatura. Discrepàncies molt més presents a nivell parlamentari que no en les tasques diàries de govern. Però a ulls de la ciutadania, l’únic que semblaven compartir els partits que integraven el Govern català era la repressió que patien —pateixen— els seus dirigents.
Després de la suspensió del ple que havia de servir per investir telemàticament Puigdemont, Junts per Catalunya va intentar fer president Jordi Sànchez, empresonat des de l’octubre de 2017. La justícia espanyola no li permetria sotmetre’s al debat ni a la votació. Poc més tard, quan l’exconseller Jordi Turull hi era proposat, Pablo Llarena finalitzaria la instrucció de la causa i el tornaria a empresonar, impedint-ne una investidura per majoria simple en segona sessió parlamentària.
Amb l’evidència que la justícia espanyola només admetria un candidat lliure de causes judicials pels fets d’octubre de 2017, Torra emergia com l’alternativa definitiva. Destacat activista i editor, expresident interí d’Òmnium Cultural entre els períodes de Muriel Casals i Jordi Cuixart, Torra era un home de consens en l’òrbita independentista. Amb experiència militant en Reagrupament, corrent d’Esquerra Republicana quan el partit s’abocava cap a una crisi interna a finals del segon tripartit (2006-2009) —i avui integrat en Junts per Catalunya—, Torra era una persona capaç de generar proximitat i afecte. Fins i tot quan va ser escollit president, destacats membres d’Esquerra Republicana, lluny de distanciar-se’n, es mostraven comprensius amb la seua situació excepcional. “Em consta que és una bona persona i em dol que se’l malinterpreti per alguns dels seus escrits”, deia Joan Tardà en una entrevista a aquest setmanari. Aquest tipus de comentaris també eren habituals en privat, des de la confidencialitat, que obre la porta als arguments més corrosius.
La singularitat del president no venia determinada, només, pel context. El fet de no ser un polític professional frenava els prejudicis dels partits. Però el foc encreuat entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, visible i exhibit tothora, acabaria afectant, també, la imatge de Quim Torra. Entre més coses, perquè el president no va aconseguir identificar el Govern ni els partits que en formaven part amb la seua estratègia personal. La guerra interna entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana va impedir que Torra, a més de president, fora també un líder. D’ací que, en el moment més agitat de la legislatura, el 14 d’octubre de 2019, quan el Tribunal Suprem va emetre la sentència contra els impulsors del referèndum d’autodeterminació, el Govern presidit per Torra no fora capaç d’oferir una resposta institucional a l’altura de les circumstàncies. Un desenllaç previsible que va generar frustració, atès que el mateix president havia situat el moment de la sentència com el de l’oportunitat per culminar la independència.
La manca de lideratge ha estat, possiblement, la principal limitació política del president. El seu objectiu d’unitat sempre ha trobat entrebancs en la guerra interna entre els partits. Però Torra també ha rebut crítiques per altres qüestions. Per exemple, per l’episodi de la pancarta al Palau de la Generalitat, detonant de la seua inexplicable inhabilitació. Aquella desobediència explícita, defensada per ell mateix en seu judicial, no va agradar tothom al si de Junts per Catalunya. Tampoc a Carles Puigdemont, que aspirava a allargar una legislatura que sempre va penjar de dos fils. Un era el de les tensions amb Esquerra Republicana, partit que mai no ha amagat el desig d’avançar les eleccions —les enquestes somriuen la formació d’Oriol Junqueras. I l’altre, la persecució judicial, també explícita i visible, que ha acabat sent el motiu de la destitució injustificable del president, que va mantenir la pancarta uns dies més per preservar la dignitat de la institució.
Enmig d’aquest escenari advers, Torra mai no va deixar d’apostar per la unitat de l’independentisme mentre els uns i els altres es declaraven la guerra. Com a exemple, mentre el president Torra impedia un pacte de Junts per Catalunya amb el PSC a la seua localitat, Santa Coloma de Farners (Selva), després de les eleccions municipals de 2019, Junts per Catalunya ultimava un pacte amb el PSC per arrabassar a Esquerra Republicana la presidència de la Diputació de Barcelona. Aquest va ser, possiblement, el moment de més perplexitat per a l’independentisme durant la legislatura. I la mostra més clara de les diferències i les desconfiances de les dues formacions que han governat Catalunya i que, si tot va com es preveu, continuaran governant després de les properes eleccions, previstes per al 14 de febrer.
Quan Roger Torrent va acatar la decisió de la Junta Electoral Central d’anul·lar la condició de diputat al president, tot va tornar a esclatar. Fins al punt que Quim Torra va donar la legislatura per finalitzada, i condicionava la convocatòria d’eleccions a l’aprovació dels pressupostos. La crisi del coronavirus, que per cert ha permès Torra oferir la seua imatge més presidencial i sumar més popularitat, no va impedir l’aprovació dels comptes, però sí que va ajornar de manera indefinida la convocatòria electoral. Els comicis, que es preveien entre el maig i el juny, no se celebrarien, i ha estat finalment el Suprem, i no les urnes, el que ha posat fi al període de Quim Torra al capdavant de la Generalitat. Davant els precedents, però, tot fa pensar que qualsevol altre episodi hauria servit per trencar un Govern que va costar de crear, que va nàixer amb desconfiances i que estava abocat a malviure en un context de repressió.
Però res no fa pensar que l'escenari de la pròxima legislatura serà massa diferent. Mentrestant, a l’independentisme li queda l’esperança d’augmentar la seua majoria al Parlament —així ho vaticinen les enquestes— i de superar el 50% dels vots per primera vegada. Perquè això tinga una mínima eficàcia política, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana hauran de reconstruir relacions --i compartir estratègies, tal com va intentar Torra- si no volen continuar governant entre hostilitats mútues. No fer-ho, en cas d’una reedició del pacte entre els dos espais, seria sotmetre novament el pròxim president o presidenta a la ingovernabilitat. I la ingovernabilitat, al seu torn, deixaria de ser excepcional.