Amb els darrers gestos de la comarca de l’Anoia, la terra es rebrega: forma modestos turons, barrancs intranscendents, rieres d’aigua absent. El saltat de vida humana és dispers, mínim, i concentrat en pobles construïts al capdamunt d’elevacions, com Argençola, o ben al contrari, en nuclis pròxims a riuets i rieres, com Porquerisses o Santa Maria del Camí. I en algunes masies, també, entre camps de cereal i pinedes. Segons avança el viatger cap a ponent, la vida es dissol, el silenci s’apropia de l’espai, la continuïtat visual s’apodera d’una geografia coherent, rural, sense gaires fractures importants, a excepció d’una autovia i una carretera nacional —avui infrautilitzada.
Si pugem de cota, tant cap a l’interior com cap al nord, penetrarem en una altra de les comarques més tranquil·les i desconegudes de Catalunya, la Segarra. Una de les portes d’entrada naturals és el coll de la Panadella, punt d’aturada obligada quan el trajecte entre Barcelona i Lleida representava poc menys que un calvari. Com un punt de frontera, el lloc segueix atraient la gent en trànsit, tot i que les seues funcions s’han vist devaluades, a causa de la rapidesa i comoditat amb què es cobreix actualment l’esmentat trajecte.
Si des de Jorba ens dirigim cap al nord, entrarem en aquesta comarca a través de les terres altes que presideix Calaf, amb el preludi del discutit municipi dels Prats de Rei —que pertany a l’Anoia, tot i que històricament i territorial formà part de l’Alta Segarra—: un pla tranquil, obert als quatre vents, àrid, d’extrems tèrmics.
Tant des de la base del coll de la Panadella com des dels Prats de Rei, diverses rieres conflueixen a Jorba. És ací on pren cos el riu que ens guiarà al llarg de les pàgines següents. El riu Anoia, que dona nom a la comarca, la travessa de cap a cap, per a desguassar al Llobregat, a l’alçada de Martorell, després de 68 quilòmetres.
Segons l’Institut Cartogràfic de Catalunya, el naixement de l’Anoia caldria ubicar-lo a la riera de Montmaneu, municipi al qual pertany la Panadella. No obstant, altres cursos se’n disputen l’origen: el del molí de la Roda, a Veciana, i el de la riera de l’Anoia, originat al pou de la Morera, a la Fortesa —al nord-est de Calaf. Montmaneu ocupa un promontori des del qual controla un pas estret i costerut, on només tenen cabuda la riera i les dues vies de comunicació —la nacional i l’autovia A-2. Aigües avall, podríem travessar Porquerisses per l’antic camí Ral: una estreta recta d’asfalt malmès, escortada per una filera d’arbres, dona accés a aquest nucli en què el temps sembla haver-se detingut: una trentena d’ànimes, una vintena de llars i una església del segle XIV componen el lloc. Veiem senyals del camí de Sant Jaume que, des de Montserrat, posa rumb a terra compostel·lana.
En poc més d’un quilòmetre, travessarem Santa Maria del Camí. El nom no deixa dubte de la seua ubicació al peu de la via històrica. L’església, d’estil romànic, exhibeix una curiosa finestra circular situada a l’absis. Sembla que el temple fou concebut com a capella d’un hospital de viatgers, que, amb el temps, es convertiria en petit priorat benedictí (segle XIII) sota el control del monestir de Santa Cecília de Montserrat.
A Jorba caldrà desviar-se cap al nord per a explorar, també, la terra per on davallen les discutides aigües inicials de l’Anoia. Trobarem Copons, vila de traginers del tèxtil, amb la seua plaça Major porticada, carrers i cases de pedra sòlida i portals dovellats. Resseguirem la riera de Sant Pere aigües amunt en direcció a Calaf —de fet, la carretera C-1412 hi discorre en paral·lel—: caldrà aturar-se a Sant Pere del Vim. El llogaret posseeix una església romànica, bastida amb pedra tosca local, sorrenca i poc treballada, que al segle XVI pertangué al monestir de Montserrat.
Per arribar a Calaf, encara passarem pels Prats de Rei. El poble, ja ho hem dit, conforma la porta meridional de l’Alta Segarra. La seua altitud —600 metres— garanteix un clima gèlid, boirós els dies més freds de l’any. El viatger que ho desitge podrà fer una incursió a la plaça Major. Minúscula, porxada, antiga. I Calaf, vila comercial i de mercat, encunyà moneda pròpia a l’edat mitjana. Del nucli original, tres portes en conserven la memòria: els portals de Xuriguera, el de l’Hospital i el del carrer de Sant Jaume. En matèria espiritual, Calaf es resumiria en l’església parroquial de Sant Jaume, el convent de Sant Francesc i l’ermita de Sant Sebastià. El castell i l’hospital, situat als peus del primer i amb funcions actuals de centre cívic, en completarien la visita.
Tornem, però, al riu i a Jorba. Aquest poble, en poques paraules, es troba a les portes d’Igualada. A mig camí entre ambdues poblacions, un campanar d’espadanya sobresurt per sobre d’un pronunciat meandre; delata la presència d’una obra romànica, discreta i apartada: l’ermita de la Mare de Déu de la Sala (segle XII), només accessible per pista de terra des de Sant Genís, o bé des del molí Blanc, casalot paperer de mitjan segle XVIII, reconvertit en un luxós hotel rural i preludi del lideratge a Catalunya d’aquesta comarca en matèria de producció paperera.
La primera impressió en acostar-se a Igualada, tot seguint el curs de l’Anoia és la correcta: es tracta d’una vila emprenedora, que ha fet del curs fluvial un recurs indispensable per a mantenir l’activitat fabril. Sobre la capital pivoten dues realitats contraposades: la rural i agrària, i la industrial. Igualada, en aquest sentit, és ciutat frontissa: hi conté una atrafegada activitat productiva i alhora, sense transició, s’aboca als camps. Si la comarca ha estat capdavantera en la producció de paper, Igualada, per contra, s’ha centrat històricament en el sector tèxtil i pelleter. Les primeres notícies de l’activitat drapera caldrà cercar-les al segle XII, passant per les anomenades indianes (segle XVIII), com a impulsores de l’activitat cotonera. Amb la implantació del vapor i de l’arribada del ferrocarril, es produeix una expansió definitiva de la ciutat: l’arribada imparable de mà d’obra des de finals del segle XIX es lliura a la fabricació de gènere de punt, que el 1937 es concentra en una vintena de fàbriques. El creixement sostingut al llarg de la primera meitat del segle XX farà que Igualada compte a principis de la dècada dels seixanta amb més d’un centenar d’empreses. La internacionalització i la diversificació dins del mateix sector —disseny de moda, gènere de punt, alta costura...— assoliran el seu punt àlgid a mitjan anys vuitanta. A partir de la data, els efectes de la globalització —compra d’empreses per part de multinacionals, deslocalització...— es deixaran sentir profundament. No obstant, la vila ha mantingut la voluntat de conservar la producció tèxtil com a patrimoni propi, valoritzant-ne la significació que hi ha tingut. Caldrà fer-hi una passejada per copsar-ne la transcendència.
Cal Boyer acull el Museu de la Pell. L’antiga fàbrica cotonera, propietat de l’empresari Joan Boyer, va ser construïda a finals del segle XIX. La que popularment es coneixia com el Vapor Nou cessà definitivament l’activitat el 1979. El 1996 obriria de nou les portes, ara com a Museu de la Pell d’Igualada i Comarcal de l’Anoia —secció del Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya—, en què es descobreix al visitant l’ús i el procés de la pell al llarg de la història, i la seua significació cultural en la civilització mediterrània. Igualment, un apartat l’immergeix en l’aprofitament històric de l’aigua per a usos industrials. El recorregut urbà portarà el viatger a la Igualadina Cotonera, o Vapor Vell, un dels principals centres manufacturers de fil i teixits de cotó que va funcionar fins al 1967. Amb un total de 15.000 metres quadrats, el complex és conegut també com a colònia Godó, per ser-ne aquesta nissaga una de les principals impulsores.
No podrem deixar de passar per Cal Font i l’espai públic que n’ha resultat d’ençà de la rehabilitació de 1995. Conforma l’epicentre de la vila: a banda de la plaça de vianants amb una animada vida, una antiga nau industrial acull la biblioteca municipal.
Cal descobrir, abans de marxar, altres testimonis del tèxtil: Cal Salinas, Punto Blanco o la Isabel·la, i el gasogen de Cal Pasqual, l’únic conservat a Catalunya. I dos espais lúdics, el Cercle Mercantil, inaugurat l’any 1899 i reservat a la burgesia local, i l’Ateneu Igualadí, d’arrel obrera.
En escapar d’Igualada, el riu cau presoner d’un congost, en què se submergeixen els contraforts de la serra de la Guàrdia, a les portes de la Pobla de Claramunt. El poble és inici del tram fluvial, el congost de Capellades, que ostenta la màxima concentració de molins paperers. Llegim Josep Iglésies, al seu Assaig sobre l’extensió de la Comarca d’Igualada (1938): “Aquest aprofitament [de l’aigua] arriba a llur punt màxim en passar Igualada i recórrer el congost que conté La Pobla de Claramunt, La Pobla Vella, la Rata, La Torre Baixa, La Bòfia i la Font de la Reina, amb Capellades dalt de la represa que el senyoreja. Coincideixen dins de l’estret, a més del cabal del riu Anoia, el de la riera de Carme que hi va a confluir i la séquia que deriva de l’abundosa deu coneguda per la Bassa de Capellades. Els desnivells que salven cadascun d’aquests cursos d’aigua fixen la situació d’un seguit de molins que es fan clarament destacadissos en el paisatge”.
A la Pobla de Claramunt desguassa la riera de Carme, un dels principals afluents, que n’incrementa el cabal, com ho farà posteriorment l’anomenada bassa de Capellades, una deu ubicada a l’extrem sud-oest de la població —a la qual ens referirem posteriorment—, que aporta diàriament dotze milions de litres d’aigua a una bassa triangular. Continuarem pel traçat de l’antic camí Ral a Aragó, que encara es conserva i que discorria vora riu, passant pels barris de la Torre Baixa i la Rata, i de la Font de la Reina —a Capellades—, i d’ací cap a Vallbona d’Anoia i Piera.
Aturem-nos a Capellades, capital en matèria de producció paperera, tot i que a l’Anoia s’hi compatibilitzen onze poblacions més, segons l’article de Lourdes Munné, Els molins paperers de la comarca d’Anoia. Capellades es troba enlairada, domina el riu des de la part superior d’un penya-segat, el popular Capelló. El Museu Molí Paperer, amb la bassa annexa, condensa la història d’aquest sector. A finals del segle XVII hi havia tretze molins, segons Munné, i el 1866 s’hi apinyaven, a més, dotze fàbriques. I encara més: el rec que deriva l’aigua de la bassa de Capellades auxiliava setze molins. Per acabar d’arrodonir les dades, si desfem els nostres passos, a la riera de Carme hi havia tretze molins.
En general aïllats i relativament allunyats de la població, els molins ocupaven terres de conreu que servien sovint de subsistència als treballadors. L’estructura arquitectònica havia de respondre als menesters de la producció paperera. Així, les plantes superiors comptaven amb rengleres de finestres petites amb la finalitat de crear corrents d’aire per assecar el paper. Molts dels molins quedaven perfectament integrats en el paisatge, i no diferien en excès de les masies i dels museus fariners, molts dels quals havien estat reconvertits a l’activitat que ens ocupa.
Superada l’activitat molinera, l’Anoia continua el seu viatge cap a l’aiguabarreig amb el Llobregat. No trigarà a penetrar en terra de vi, la DO Penedès. Els molins deixen pas al paisatge de vinya i cellers, ordenat, pulcre, amb Montserrat com a rerefons de l’escena. La geografia s’obre; la retina eixampla la mirada. La Fortesa és un petit nucli que va ser fortificat durant l’edat mitjana. Paga la pena d’aturar-s’hi: el conjunt conserva elements dels segles XVII al XIX, com portals adovellats o passatges coberts.
El viatger no és lluny de Sant Sadurní d’Anoia. La vila, de tots coneguda, és la segona població en importància vinatera, amb alguns dels segells més prestigiosos.
Ara, sí, el curs del riu s’alinea amb el corredor mediterrani, o millor a l’inrevés. Autopista de trànsit internacional i eix ferroviari assetgen l’Anoia. No trigaran a aparèixer polígons industrials que augmenten de dimensions, concentració i d’activitat a mesura que ens aproximem al Baix Llobregat, quan el nostre viatge desguassa al Llobregat, a les portes de Martorell.