L’1-O mai no s’esborrarà de la memòria de molts joves que, havent crescut amb el Procés de fons, van participar en la coordinació d’una mobilització sense precedents. Tres anys més tard, parlem amb quatre joves que el recorden com si fos ahir per fer una lectura de la situació actual de l’independentisme.
Tots ells coincideixen a afirmar que “va ser un dels dies més feliços“de les seves vides. Però, d’entrada, en Genís Poch, filòleg de 25 anys de Pineda de Mar (Maresme), destaca l’emoció que va sentir quan es va acabar la jornada i el recompte de vots. No obstant això, ressalta que estant al capdavant de l’organització va patir per la possibilitat que les forces de l’ordre actuessin amb violència contra els votants. Cal recordar que diverses unitats de la Guàrdia Civil enviades per l’Estat espanyol es van allotjar en hotels de Pineda de Mar i que nit rere nit es vivien escenes de molta tensió entre els manifestats que protestaven a la porta del l’hotel on s’allotjaven els agents. “Recordo trucar el tinent d’alcalde demanant-li que actués per evitar que la tensió pugés. Ens amenaçaven verbalment des dels balcons i en alguna ocasió es van produir corredisses pels carrers de Pineda entre agents i manifestants”.
D’altra banda, Poch, amb un somriure sorneguer i amb un posat orgullós, explica a tall d’anècdota que a les set de la tarda, quan ja quedava poca estona per tancar el col·legi, va entrar en pànic. “Ens van advertir que venia la policia a confiscar les urnes. Aleshores, vam muntar un pla i vam guardar-les en dos cotxes i vam fugir amb elles cap a les muntanyes, com si fóssim maquis. Quan vam veure que ja no hi havia perill vam tornar escoltats per un tercer cotxe que ens anava comunicant si veia policia. Vam aturar-nos en un pàrquing i vam fer el recompte”.
Tres anys més tard, el jove filòleg preveu que d’aquí set o vuit anys es produirà un esclat de desobediència civil tan gran com l’u d’octubre, però que ara cal tornar a fer la feina de formiga. “No crec que amb l’Estat espanyol hi hagi cap negociació possible, però sí que crec en una revolta popular de la societat catalana que acabarà per forçar l’Estat a solucionar el problema català d’una vegada per totes per la via de la negociació”.
Al Baix Llobregat, a Cornellà, una de les poblacions amb el percentatge de votants independentistes més baix delPrincipat, s’hi va poder votar. Això és el que reivindica Nil Castell, un jove de 24 anys que es dedica a la gestió comercial i que va adoptar un rol de dinamitzador al centre de votació Institut Francesc Macià. “Recordo restar enfilat sobre el mur que envolta l’institut i adreçar-me a la gent per comunicar les directrius que em feien arribar”.
De tots els moments més inquietants viscuts, Castell destaca la falsa alarma d’una imminent arribada de la policia per requisar urnes i paperetes. “En rebre l’avís que la policia estava venint, vam decidir congregar els centenars de persones que ocupaven l’esplanada de davant de l’institut a la porta principal com a tanca defensora”. El jove cornellanenc cridava amb força que, si us plau, la gent es reunís a l’entrada i protegís l’entrada davant la possible intervenció dels cossos policials, tot agafant-se de les mans. “Em va emocionar veure com tothom responia a la primera”, subratlla, tot ensenyant una fotografia d’aquell dia històric a la ciutat.
Seguidament, explica que “quan la gent ja es trobava col·locada, mentre es formava un tap humà gegantí, una desena de persones de l’organització vam disposar-nos a tapiar la porta del darrere de l’institut amb cadires i taules. L’escena semblava de ciència ficció. Sortosament, mai no van aparèixer i la jornada va finalitzar tranquil·lament”.
Gina Cahis, logopeda de 24 anys de Sant Cugat (Vallès Occidental), riu mentre recorda els molts viatges que va fer des de la Universitat de Barcelona (UB) fins al seu municipi i d’altres de la comarca per traslladar paperetes. “A la UB havíem creat un fortí per custodiar les paperetes i distribuir-les a diferents punts de Catalunya. I és que, teòricament, a la universitat la policia hi entrava amb menys freqüència”.
Cahis, que va ser membre d’una mesa, explica que va viure moments d’angoixa. I ho exemplifica, tot explicant que “vam haver d’apartar les taules de les finestres per por que les rebentessin i hi entressin”. Per ella, un dels moments més feliços de la jornada va ser quan van tancar els col·legis. “Els membres de les meses vam sortir, sota els aplaudiments de centenars de persones que pensaven que ja teníem tot el recompte i la informació traslladada al punt d’informació, però la veritat era que diversos cotxes amb les paperetes, els registres i les urnes sortien al mateix temps per la porta del darrere per evitar una intervenció policial d’última hora.
Amb la perspectiva que atorga el pas del temps, Cahis assenyala que cal aconseguir l’amnistia pels presos polítics abans de provocar un nou embat popular envers l’Estat, atès que “no ens podem permetre acumular més gent a la presó”. També recalca que un bon moment per provar la via de la desobediència civil seria quan l’independentisme superi el 50% de vots, cosa que encara mai no s’ha aconseguit.
Jordi Vives, nascut a Peralada (Alt Empordà), treballa actualment a Òmnium Cultural. Va ser un dels portaveus d’Universitats per la República, organització que va aconseguir mobilitzar milers de joves arreu del país durant la tardor del 2017.
Vives intenta deixar de banda les emocions per fer una lectura política de l’1-O tres anys més tard. “No vam saber aprofitar la força de l’1-O, no ens vam creure que érem prou forts i va quedar palès que hi havia una feina prèvia que no s’havia fet. Vam preparar el referèndum, però no vam traçar un pla pels dies posteriors, per defensar-ne la legitimitat i les institucions”.
Segons les darreres dades del CEO, un perfil que s’allunya cada cop més de l’independentisme és el de “gent jove, d’esquerres, resident en ciutats i educada a casa en català o bilingüe”. Sobre aquesta dada, Vives assevera que “està passant a totes les edats, en tots els espais ideològics i en tots els àmbits geogràfics. Sí, d’acord, és un cas prou paradoxal i s’ha de treballar de forma concreta, però el problema és estructural”. Segons ell, l’independentisme no es mostra com a projecte de futur materialitzable, sinó que viu de la lluita antirepressiva. “Cal fer veure a la gent que la independència és l’única via possible per garantir l’estat del benestar i construir una societat socialment justa i igualitària”. Fins a l'1-O tothom tenia clar que haviem de fer un referèndum. Des de llavors no existeix una demanda majoritària clara. O la marquem o ens quedarem en aquest fora de joc permanent en el que ens trobem des de fa 3 anys.”
Respecte a la taula de diàleg entre el govern espanyol i el català, la concessió d’indults als presos polítics i la inhabilitació al president Quim Torra, el peraladenc expressa que “no sols s’avança amb el conflicte però és necessari utilitzar aquesta lògica". Dialogaran quan estiguem en condicions d’igualtat, raó per la qual ara es poden permetre regalar-nos uns indults (que ja veurem si ho acaben fent formalment!). I continuarà creixent aquesta espiral de discussió (que no de debat!) entre el propi moviment independentista i ells hi guanyaran. Només cal veure la publicació del DOGC abans que la del BOE En sabem poc de tancar files entre nosaltres”.
Per molts anys que passin, l’1-O romandrà gravat a la memòria d’uns joves que no estan disposats a permetre que el dia en què es van fer grans esdevingui estèril o caigui en l’oblit.