The West Wing és un refugi i per tant és en els temps políticament més convulsos que ve més de gust, o fins i tot podríem dir que és més necessari, tornar-hi. És la manta al sofà de les sèries polítiques, el confort de la ficció contra una realitat que a voltes ens enutja, a voltes ens entristeix. De les múltiples emocions que convoca The West Wing sempre he pensat que la més essencial és l'enyorança. L'enyorança d'una manera de fer política que potser mai hem tingut. És tenir nostàlgia d'uns temps inexistents i, per tant, té quelcom de trobar a faltar un impossible. O potser del fet de trobar a faltar creure en aquest impossible. Trobar a faltar creure que la política pot servir per canviar el món, que pot estar al servei dels ciutadans, que pot tenir al capdavant persones excepcionals, i no mediocres. Persones intel·ligents, nobles, compassives. Que la política pot ser sinònim de grandesa. Enyorem creure en aquesta idea, que el mateix Aaron Sorkin reconeix que és aspiracional i que ha traslladat a altres ficcions (com The Newsroom, on també hi ha enyorança per un periodisme ideal manifestat ja des de l'opening). I per això, quan la realitat ens derrota, fem via cap a aquesta visió romàntica de la política i ens hi embolcallem, com si pels seus passadissos no poguéssim ser cínics.
Això és el que fa que els seguidors de The West Wing tornin regularment a la sèrie. Els que aquests dies l'estan mirant per primer cop gràcies al fet que actualment està disponible sencera a Amazon Prime, encara no ho saben. Però ja descobriran que el món on ara estan immersos és un món que es troba a faltar. En certa manera, així es tanca el cercle de l'enyorança: enyorem The West Wing que alhora enyora una política que mai va existir i a la qual representa a través d'en Toby, en Josh, en Leo, la C.J., en Sam i per suposat el president Bartlet. I com més crua és la vida real, més necessitat tenim de tornar enrere a aquest passat utòpic, perquè The West Wing és l'arcàdia televisiva per excel·lència de les sèries polítiques. Potser l'única del gènere. Un lloc on sabem que tot va bé, construït amb bondat. La televisió actual ha oblidat que una de les possibles funcions de les sèries és crear aquests universos reconfortants, sobretot en temps difícils com els actuals. No podem oblidar que The West Wing neix en un context molt específic, el de l'esfondrament públic de la figura de Bill Clinton i la victòria de George Bush i, poc després, els atemptats de l'11-S del 2001, amb la sèrie ja en marxa.
El retorn actual de The West Wing també té un context molt específic. El de la derrota de Hillary Clinton i la victòria de Donald Trump, que podria tornar a guanyar d'aquí a unes setmanes, més la crisi provocada pel coronavirus arreu del món. Del que està passant a casa nostra, m'estalviaré escriure'n res perquè, si no, no tindria prou espai per acabar aquesta columna. Així que sí, els seguidors de The West Wing sabem perfectament que si volem realisme hem de mirar sèries polítiques britàniques: Sí, ministre, House of Cards i Jo, Claudi tenen més a veure amb la realitat que els walk and talk i els discursos emotius d'una sèrie que cau sovint en l'americanada. També sabem que sèries com la danesa Borgen són més properes a la nostra realitat parlamentària. Però cap d'aquestes construeixen un somni en el que poder creure, no les pots fer servir com a coixí on recolzar el cap i descansar de tanta misèria política. És per això que estem esperant amb els braços oberts l'especial de The West Wing, que s'estrenarà d'aquí a unes setmanes. Perquè necessitem l'idealisme i la humanitat dels seus personatges perfectes com a antídot de les frustracions de la vida real.
The West Wing
Creador: Aaron Sorkin
Repartiment: Martin Sheen, Richard Schiff, Allison Janney.
Temporades: 7
Plataforma: Amazon