En el gremi dels filòsofs universitaris es parla sovint d’una cosa estranya que aquesta gent de mal viure anomenen “filosofia substantiva”; i que és el nom actual del que en èpoques passades s’anomenava metafísica o teoria del coneixement. Plantejar substantivament els problemes s’oposa a la “filosofia adjectiva”, que ofereix aproximadament una mena de receptari de respostes —de vegades fins i tot assenyades!— a problemes pràctics, sovint de caire ètic o polític. En teoria, una pregunta de caire pràctic (És just avortar? o Cal donar papers a tothom?, posem per cas), no hauria de tenir resposta assenyada sense contestar abans a la pregunta més bàsica sobre què entenem per justícia. Però no sempre cal estar d’acord en qüestions substantives per tal de creure en l’existència d’un determinat dret i per guiar l’acció.
La filosofia aplicada, adjectivada com es vulgui, ha anat guanyat terreny des de la darrera dècada del segle passat en la mesura que la tecnologia ha canviat moltes de les perspectives vitals i que, a més, les religions organitzades s’han anat sumint elles soles en el descrèdit. Les bioètiques i les tecnoètiques, per exemple, són exemples de filosofies adjectives que avui interessen molt majoritàriament perquè s’intueix que ens hi juguem alguna cosa seriosa en els temps que vivim. En paral·lel, la crisi dels “grans relats”, religiosos o polítics, produeix una mena de vertigen davant els temes metafísics tradicionals. Gosar endinsar-se en una reflexió sobre temes com ara “què es la realitat?” o plantejar, fins i tot, si existeix alguna cosa com ara “la realitat” està a l’abast de ben poca gent. El tema, bàsicament, mareja.
Antoni Defez, professor a la universitat de Girona i resident a la ciutat de València, poeta multipremiat i metafísic d’escola wittgensteiniana, deu ser un dels pocs filòsofs catalans de nació (i de llengua) que no defuig les grans qüestions en temps foscos, i en aquest any tan estrany ha publicat dos llibres en tres mesos. Fronts oberts. Quatre estudis sobre Wittgenstein, Russell i Heidegger (Girona, Ela Geminada, 2020) va sortir gairebé mig minut abans del confinament. Va anar la cosa tan justa, que l’endemà de la presentació a l’Ateneu Barcelonès, la docta casa va tancar pel coronavirus i l’autor es va quedar sense ni temps per a recollir els seus exemplars. A canvi, el Canal Filosofia YouTube de l’Ateneu va recollir un debat esplèndid sobre el pensament de Wittgenstein entre Defez i Josep-Maria Terricabras, que és un autèntic “must” filosòfic en aquests mesos.
L’altre llibre d’Antoni Defez, Els arbres de Berkeley. El problema del món extern en l’empirisme clàssic (València, PUV, 2020), és potser fins i tot més agosarat perquè planteja temes que no és que siguin durs, sinó duríssims; i que ben pocs pensadors poden plantejar amb tanta solvència. S’hi planteja ni més ni menys que l’existència del món fora de la nostra ment i els criteris a partir dels quals podem dir que les coses existeixen. Filosofia substantiva, en tota l’extensió de la paraula.
Defez és de la poca gent que, en temps de sofística, encara defensa que "la filosofia neix de l'anhel d'autenticitat i veracitat" i els seus llibres en són una bona prova. A més, escriu bé –no debades ha tingut premis com el Fuster d'Assaig, de l'editorial 3i4, per exemple– i coneix els clàssics a fons, coses tampoc no gaire habituals. I és que el problema de la realitat ve de lluny i segurament és impossible d’exhaurir argumentativament.
El vell Descartes creia que la realitat era evident per si mateixa i que tenia la mateixa estructura que el pensament. Dir allò de si jo penso existeixo, és tant com suposar que la manera humana de “ser” és pensar. Però les coses mai no són tan senzilles i no està clar que puguem deduir el món a partir de la reflexió i ni tan sols a partir de la nostra percepció, sempre tan limitada. D’altra banda “existir” es diu de moltes maneres i alguns filòsofs han suposat que en la “realitat” hi caben molts mons possibles. Afirmar que "Sherlock Holmes existeix" potser és una declaració falsa sobre el món material, però generalment s’accepta que representa una veritat possible. Els mons privats als quals arribem amb la imaginació, són mons possibles i sovint, fins i tot, plaents. Que la realitat de les coses depengui (o no) del context, podria semblar uns qüestió sense importància pràctica; però com passa sempre amb els problemes substantius té unes conseqüències terribles, fins i tot en ordre a la manipulació emocional i/o a la vida política.
Si imaginem, per exemple, que el món està construït només a partir del llenguatge, resultarà inevitablement que els “senyors de les paraules”, els “lletratinents”, ens dominin sempre, creant realitats a mida. Si el món s’identifica amb la seva percepció, tesi que ja va avançar el bisbe Berkeley al seu temps, llavors no hi ha res més enllà del llenguatge. Amb l’afegitó necessari que, si el món es llenguatge, s’hauria d’estar creant constantment. La sensació de fluïdesa del món, tan postmoderna, enllaça directament amb el debat clàssic entre Descartes i Berkeley.
No entrarem ara a discutir si el sentit comú té raó quan postula que el món sigui substantiu i que en la realitat hi hagi un principi d’ordre. De fet, quan estem malalts anem al metge i no consultem amb un poeta, posem per cas, i aquest seria un argument molt planer per defensar que la realitat existeix en sentit fort. Però, potser no tot el que és real ho sigui de la mateixa manera. Vet ací, doncs, que ens cal una filosofia substantiva. Val la pena debatre això, em preguntarà el lector curiós? I la resposta és que sense disposar d’una teoria de la realitat ningú podrà mai transformar la realitat. Ens cal tenir llibres sobre aquestes qüestions, com Els arbres de Berkeley, i ens cal tenir guies (“torsimanys”, en deien els clàssics) que, com Antoni Defez, ens expliquin els grans problemes sense simplificar-los. L’elogi dels llibres difícils és ben senzill: sense aquesta mena de textos ens perdríem el plaer de la reflexió.