La inhabilitació del president Quim Torra desdibuixa una mica més la possibilitat de tenir, a curt termini, una sortida dialogada al conflicte polític que viu Catalunya. Quim Torra és el primer president de la Generalitat en actiu que és inhabilitat i la màxima institució de govern de Catalunya torna a quedar sacsejada per decisions judicials i administratives que alteren els resultats electorals, el què realment va votar el poble. És uns senyal inequívoc d’excepcionalitat, de viure permanentment instal·lats en l’accidentalisme i pendents de l’espasa de Dàmocles d’un poder judicial que té una doble vara de mesurar quan s’ha d’enfrontar amb les derivades de la carpeta catalana.
Perquè, en l’entrega dels despatxos als nous jutges, va quedar totalment manifest que la judicatura espanyola té com a màxim objectiu defensar la unitat d’Espanya per sobre de la protecció dels drets fonamentals, precisament la base amb què l’independentisme ha legitimat sempre la seva aspiració de construir un estat propi. La inhabilitació de Torra va arribar en un context carregat, més que enrarit, amb una batalla oberta entre l’executiu de Pedro Sánchez –que fa equilibris felins per aprovar els pressupostos i mantenir viva la legislatura– i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que des que el PP va renunciar a solucionar políticament el repte independentista es va erigir com a gran protector de les essències de la hispanitat. La monarquia troba nous escortes fidels en un moment que la seva popularitat s’arrossega per terra i, per la seva prou minvada reputació, tampoc és recomanable fiar la seva defensa al neofeixisme de Vox.
Quim Torra sabia que hauria de deixar el Palau perquè ell mateix es va declarar culpable de desobediència per no despenjar a temps –i dins del període electoral– una pancarta a favor dels presos polítics, com li demanava la Junta Electoral Central (JEC). Però, si Torra no hagués estat independentista ni president de la Generalitat, això hauria pogut quedar com una anècdota, talment com en altres períodes electorals es van passar per alt possibles delictes equivalents. Ho situava l’activista i periodista David Fernàndez en un article d’alt voltatge intel·lectual a l’Ara: sigui l’any 2000 amb la consulta per a l’abolició del deute extern, el 2011 per l’ocupació de les places pel moviment del 15M o el 2014 quan es va realitzar el “multireferèndum” coincidint amb les europees.
A l’independentisme sempre se li aplica una interpretació de la llei fonamentalista, amb ganes d’escarmentar. Perquè el moviment independentista de Catalunya ha aconseguit –amb valors democràtics, fent ús del soft power, també amb encerts i errors–, posar en dubte les costures del sistema constitucional espanyol i, amb això, evidenciar davant bona part de l’opinió pública que els consensos de la transició del 1978 no serveixen per gestionar la complexitat de l’Espanya d’avui. Per això, a l’Estat li interessa instal·lar el fals debat sobre la neutralitat de l’espai públic –ha estat mai neutre?– i a Torra se li aplica una inhabilitació d’un any i mig desproporcionada si es té en compte la perspectiva del dret comparat. Els cinc magistrats de la sala del Suprem van córrer a justificar que al President no se li coartava la llibertat d’expressió, sinó que l’objecte de la condemna era la seva desobediència a la JEC: una interpretació que, poques hores després que es va fer pública la sentència, ja van posar en dubte juristes de perfil més progressista, talment com l’ús inadequat de la jurisprudència que l’acompanyava.
Com en la sentència del procés, aquesta podria haver sortit del Suprem amb peus de fang i serà Europa qui tindrà l’última paraula. I aquí rau un dels principals problemes col·lectius a què ens enfrontem: en un escenari de conflicte polític, a Espanya hi ha qui ha atribuït a les altes magistratures un poder totalitzador, inqüestionable, no sotmès a revisió quan l’objecte del judici és quelcom que pugui trencar els consensos del 1978. Per això serà tan difícil trobar una sortida dialogada al conflicte, si no és amb mediadors internacionals que puguin relativitzar l’encotillament a què les togues han sotmès les urnes. La demostrada doble vara de mesurar dels alts tribunals, acompanyada de la poca autocrítica del bloc constitucionalista –“cal respectar les sentències”, serveix permanentment per amagar-se–, fa molt difícil entaular un diàleg en què tothom sigui capaç de buscar un mínim comú denominador per a poder començar a treballar. Mentrestant, l’independentisme seguirà castigat per uns tribunals sospitosos de parcialitat, no hi haurà amnistia sobre la taula i els possibles punts de trobada es van distanciant.