La proximitat amplificada d’Els Amics de les Arts

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Diu molt en favor d’algunes bandes que han assolit un èxit bastant rotund l’obsessió a reblar el clau del seu so, afrontar el següent enregistrament com el que hauria de ser, un pols creatiu per trobar noves fórmules d’expressió. I en aquesta recerca, els productors de campanetes estan assolint en l’àmbit de la música en català un pes específic digne d’anàlisi.

Un estrany poder
Els amics de les arts
Sony, 2017
Pop

Els Manel de Jo competixo trobaren el seu orientador a l’altra banda de l’Atlàntic, en la persona de Jake Aron, amb resultats profitosos que tenen a veure també amb la potencialitat de les cançons. Per la seua banda, Els Amics de les Arts han cercat respostes amb l’escocès Tony Doogan, en aquest cas cercant també una actualització del discurs musical a través d’elements electrònics i d’una producció molt aparent que introdueix un punt d’èpica que té el seu clímax en la grandiloqüència simfònica del tema final, “El vent tallant”.

La virtualitat del canvi resideix en el fet que els molts seguidors de Dani Alegret, Joan Enric Barceló, Eduard Costa i Ferran Piqué no tindran motius per sentir-se defraudats. Entre els trucs de producció, d’uns acabats collonuts, de la recerca sonora, de l’abús dels cors d’estadi, transpira la flaire de gent propera, una proximitat si voleu amplificada per la corfa musical però que roman en els textos, en les veus càlides i combinades, en les històries per a gent corrent cantades per artistes amb vocació de common people.

Amb humor, efervescència i un punt d’ironia, com ara en “El seu gran hit”, un tema funk amb un punt d’excés. Tema amb estatus de cançó d’avançament que podrien haver tingut altres temes cridaners —i segurament millors— com “Les coses”, “30 dies sense cap accident”, “Apologia de la ingenuïtat” o “Primer en la línia successòria”, grans títols que oculten bones lletres i un ganxo imbatible. I pel mig, una zona de recer entre la insubstancialitat de “La llum que no s’en va”, l’apreciable valor narratiu de “Salvador” i l’emoció senzilla, sense giragonses ni la-la-las, de “No ho entens”. Paradoxalment, un dels millors temes del disc. L’estrany poder de les (bones) cançons.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.