No és una novetat, no. Històricament, catalans il·lustres que varen arribar a presidents de la Generalitat o que van tenir un paper important a la nostra història contemporània, han estat perseguits per la justícia espanyola i sempre, o gairebé sempre, per mantenir actituds nacionalistes, d’un nacionalisme oposat a la opressió nacional que s’estava exercint contra Catalunya. Són els casos -per bé que en moments i circumstàncies diferents- d’Enric Prat de la Riba, Francesc Macià i Lluís Companys.
Enric Prat de la Riba
Prat de la Riba, que a partir de 1907 fou President de la Diputació de Barcelona i des de 1914 presidí la Mancomunitat de Catalunya -aquell organisme institucional que agrupava les quatre diputacions catalanes- fou la primera personalitat que va conèixer persecució i presó per part de la justícia espanyola.
Era l’any 1902. En aquells moments Prat havia acabat de fundar la Lliga Regionalista de Catalunya i era el director del seu diari “La Veu de Catalunya”. Resulta que el dia 17 de març d’aquell any el diari que ell dirigia va publicar en francès un retall del diari “L’Independent” que es publicava a Perpinyà, sota el títol Separatisme al Rosselló. Firmat a Trouillas (Trullars), per una reunió extraordinària dels membres del Sindicat del Vi, el 9 de març de 1902, la notificació s’adreçava al ministeri d’hisenda francès, “que afirma que hem de morir de fam abans que el Parlament trobi temps per fer lleis contra el que és més viu en un govern” i davant el desinterès que demostrava s’afirmava que l’únic remei possible era “l’acord amb els nostres veïns de Barcelona per fer una Catalunya lliure. Si el govern vol continuar tenint-nos esquilats dues vegades a l’any i fer-nos servir com a vaca lletera, crec que és natural que busquem fer-nos lliures per fer un estat independent”.
Insisteixo, la noticia es publicava en francès, sense fer-ne cap traducció ni afegir-hi cap comentari. Però va ser suficient perquè el director del diari fos detingut i enviat a la presó. Dimarts, dia 1 d’abril, Enric Prat de la Riba va ser cridat per prestar declaració davant del Jutge Instructor, el tinent coronel Benet Vallespinosa. Va estar declarant durant dues hores. I l’endemà dia 2 d’abril l’inspector de policia Blanco va anar a detenir-lo per posar-lo en presó provisional arran del sumari instruït contra “La Veu de Catalunya”. Amb cotxe, acompanyat del seu oncle Josep Carner, es varen dirigir a la presó del carrer d’Amàlia, on fou ingressat a la sala de preferència de primera.
No cal dir el rebombori que va causar l’empresonament d’un personatge com Prat de la Riba, catalanista, però profundament conservador. D’entrada es presentà a la presó el diputat Doctor Robert, i poc després els altres dos diputats senyors Domènech i Rusiñol i no s’hi presentà l’altre diputat senyor Torres perquè es trobava a l’estranger. I l’alcalde de Barcelona, Joan Amat, membre del Partit Liberal Fusionista, va començar a fer gestions per la seva excarceració, parlant amb el governador militar García Navarro. De manera immediata els tres diputats -formaven part d’aquella candidatura anomenada dels “quatre presidents”- enviaven un telefonema al ministre de la Governació de Madrid on li deien textualment:
“Con indignación de los Diputados, a la que muy pronto seguirá la de toda Cataluña, ha sido reducido a prisión el señor Prat de la Riba, persona de alto criterio y consideración en el país, a causa de un suelto de un Periódico francés que ha copiado literalmente sin ningún comentario en LA VEU DE CATALUNYA.
La política desatentada que provocó la huelga general, que con ella puso en grave peligro a España entera, y de la que es nuevo síntoma esta medida, no puede seguir.
Dejamos al criterio de V.E. el efecto que ha de producir esta detención y la necesidad de enmendar inmediatamente este deplorable error judicial y político.- Robert, Rusiñol, Domenech”.
En sortir de la presó el doctor Robert va anar a visitar al jutge instructor Vallespinosa per oferir-li pagar la fiança perquè Prat podés sortir de la presó però aquell li va respondre que la llei de procediment militar no permetia l’excarceració mitjançant fiança, si bé li va comunicar que informaria favorablement sobre la sol·licitud d’excarceració. De fet Prat de la Riba no va estar gaire temps a la presó, ja que pocs dies després va ser enviat reclòs al seu domicili. Quan el maig del 1902, en complir setze anys, Alfons XIII fou coronat rei d’Espanya, concedí un indult que també afectà Prat de la Riba. El dia 23 de maig pel matí, per disposició de l’autoritat militar, el jutge instructor coronel Ferran Parga, el va posar en llibertat provisional. De fet encara no s’havia publicat cap resolució sobre la instància que sol·licitava el sobreseïment de totes les causes seguides per delictes d’impremta. Entre l’estada a la presó i l’arrest domiciliari, Prat de la Riba havia estat reclòs 51 dies, entre el 2 d’abril i el 23 de maig. Però encara faltava el sobreseïment definitiu de la causa, que es va acabar produint el dia 21 de juny.
Francesc Macià, un militar fugitiu
Com és ben conegut, Francesc Macià, que l’abril de 1931 va esdevenir el primer president de la Generalitat de Catalunya durant la Segona República, havia estat coronel de l’exèrcit espanyol fins que, arran dels esdeveniments protagonitzats per militars el 25 de novembre de 1905 -assaltant el setmanari “Cu-Cut!” i el diari “La Veu de Catalunya”- va acabar abandonant l’exèrcit. Diputat a partir de 1907 en la candidatura de Solidaritat Catalana va anar evolucionant cap al nacionalisme republicà i, poc a poc, cap al nacionalisme més radical, fins al punt que l’any 1922 va crear l’Estat Català.
Aquest posicionament va comportar que arran del cop d’estat militar que des de Barcelona va portar a terme el general Primo de Rivera, el setembre de 1923, obligués Macià a exiliar-se. Un exili que, en primera instància, va portar a terme a Perpinyà i posteriorment a París. Com va explicar la seva filla Maria, a la biografia sobre Macià, escrita per Zeneida Sardà, amb la dictadura de Primo de Rivera havia arribat l’hora de l’ “acció directa”, una acció directa que ben aviat es va concretar en l’intent d’envair Catalunya a través de Prats de Molló. D’aquesta manera, Macià, intentant recopilar recursos de tota mena, viatjant també a Moscou a fi de trobar l’ajut dels comunistes russos -un viatge que portà a terme l’any 1925-, organitzà una expedició que des de Prats de Molló, a la Catalunya Nord, havia d’entrar a Catalunya, foragitar la Dictadura de Primo de Rivera i instaurar la República Catalana. La iniciativa, però, no va prosperar, perquè quan s’inicià a les darreries d’octubre de 1926, la gendarmeria francesa l’acabà descobrint i va detenir Macià i tots els implicats. Sembla que la causa del fracàs va venir de l’infiltrat que hi havia entre els invasors, l’italià Ricciotti Garibaldi, un net de Garibaldi, en un moment en què semblava que es volia barrejar la causa catalana amb la italiana, en un moment en què el feixisme italià estava ja ben instaurat . Macià i els altres detinguts foren processats i jutjats a París, els dies 20 i 22 de gener de 1927, per tinença il·lícita d’armes. Macià fou finalment sentenciat a dos mesos de presó i a una multa de cent francs. Posteriorment, el mes de març fou expulsat de França.
Per bé que la detenció de Macià l’havia duta a terme la policia francesa i el seu judici havia tingut lloc també a França, en aquests moments no existeix cap dubte sobre la implicació de la policia espanyola. Efectivament, a París existia un tal Álvarez que era confident de la policia espanyola i que sovint enviava informes a la Direcció General de Seguretat espanyola. Justament el dia 9 de novembre de 1926, enviava una extensa informació sobre l’avortament del pla de Macià en què sovint feia referència a les armes trobades:
“Según los informes que llegan hasta nosotros de la frontera franco-española, el último convoy de armas, señalado en nuestra información del 2 del corriente, tuvo que retroceder cuando se encontraba en la Manere, cerca de Prats-de-Molló, para no caer en manos de la policía; ha debido ser ocultado en los alrededores de Estagel y parece que no ha sido aún descubierto. Con respecto al asunto de las bombas mencionado en la información indicada no tenemos todavía más que vagas referencias. (…). Las operaciones de Policía en París como en la frontera se desarrollan en un orden y método perfectos. Fuera de la cuestión italiana ligada a la separatista desde hace poco, lo que ha incitado a los gobernantes francesas a marchar a fondo, sobre todo desde la enérgica intervención del Sr. Embajador de España, todas estas operaciones del complot no nos han enseñado nada que no supiéramos ya, especialmente bajo el punto de vista de desarrollo del programa revolucionario de Maciá.
En el domicilio y en el despacho de este en Boix-Colombes ha sido cogido un gran depósito de papeles y documentos, actualmente en manos de los traductores y de cuyo examen seguido de la confrontación inminente de MACIA con GARIBALDI revelará algunas sorpresas. Es demasiado pronto para que podamos informar exactamente sobre el contenido de esta documentación. Sabemos ya sin embargo que se encuentra huella de los últimos tratos con los comunistas dirigentes de París y de Moscou para un reajustamiento de las condiciones de un concurso concedido anteriormente a Macia con ocasión del viaje de éste a Rusia en 1925 que ha caducado por consecuencia del cambio del régimen soviético, como ya le dijimos hace tiempo (…). En el medio anarquista español, los dirigentes se muestran satisfechos de no haber tomado compromiso firme con Macia cuyo movimiento ha experimentado tan terrible fracaso, por dicen ellos, los confidentes a sueldo de la Policía, igual que cuando la tentativa parecida en Noviembre de 1924. Están cada vez más convencidos de que hay un traidor entre ellos desde los últimos tiempos y tratan de buscar el medio de desenmascararle para ejecutarlo enseguida”.
És evident que ni que fos de manera indirecta la justícia i la policia espanyola també estava implicada en l’ “afer Macià”.
Els judicis contra Lluís Companys
Però, sens cap mena de dubte, fou Lluís Companys el polític i també president de la Generalitat, que més persecucions va patir per part de la justícia espanyola. D’entrada perquè molt aviat entrà en política des de la perspectiva republicana i federal i durant els anys convulsos de 1917-1923, fou advocat de la Confederació Nacional del Treball. Aquesta implicació amb el moviment obrer explica que durant aquest període fos detingut en diverses ocasions, com quan el novembre de 1919 fou deportat al castell de la Mola de Maó amb diversos dirigents sindicalistes, com Salvador Seguí, “el Noi del Sucre”.
A desgrat, però, d’aquesta circumstància, la primera vegada que Companys va patir presó fou quan ja era president de la Generalitat. Havia substituït Macià el 31 de desembre de 1933, després de la mort d’aquest, el dia de Nadal del mateix any, i hagué d’enfrontar-se amb el govern de la República, en un moment en què aquest estava sota el control de les dretes. Fou arran del 6 d’octubre de 1934, quan, just després de què acabava d’entrar en el govern de la República la Confederación Española de Derechas Autonómicas, un partit clarament antirepublicà, Companys va proclamar l’Estat Català de la República Federal Espanyola. L’actitud del capità general de Catalunya, Domènec Batet, que es va oposar a l’acció de Companys i es va mantenir fidel al govern de la República, motivà el fracàs del 6 d’octubre i que Companys i els membres del seu govern fossin empresonats i processats. Fou a finals de juny de 1935 quan Companys i el seu govern foren jutjats pel Tribunal de Garanties Constitucionals de la República, acusats d’un delicte de “rebel”lió militar”. El judici fou relativament breu i el 6 de juny de 1935 es donava a conèixer la sentència per la qual el president de la Generalitat i els seus consellers eren condemnats a trenta anys de presó. Fou durant el procés que l’advocat defensor de Companys, Angel Ossorio Gallardo, va fer una afirmació que en molts casos podem considerar premonitòria:
“Luchan en España -digué Ossorio- dos conceptos de nacionalidad, que se muestran antagónicos, pudiendo ser perfectamente armónicos. Para unos, España es una unidad que ha de regirse con el lema tan grato a Felipe V: ‘Una ley, un monarca y una espada’. Para otros España es una multiplicidad de naciones que deben vivir confederadas, por designio de la Historia, pero no confundidas, no unificadas”.
Companys recuperà la presidència de la Generalitat arran de les eleccions de febrer de 1936, quan gràcies a la victòria del Front Popular, un decret d’amnistia el va permetre sortir de la presó, on havia romàs des d’octubre de 1934, durant un any i quatre mesos llargs.
Com és sabut va seguir essent president de la Generalitat durant tot el període que va de febrer de 1936 fins a gener de 1939, quan amb la derrota de la guerra civil per part de la República, es va haver d’exiliar. Instal·lat inicialment a París, l’abril de 1940 es va desplaçar a Bretanya, on va crear el Consell Nacional de Catalunya, que presidí Pompeu Fabra. Quan el mes de juny de 1940 els alemanys van iniciar l’ocupació de França, Companys no va voler abandonar la Bretanya, perquè el seu fill Lluís, malalt mental i que residia en un sanatori proper a París, s’havia perdut. I aquesta eventualitat li costà la vida. El dia 13 d’agost de 1940 era detingut i enviat a París, des d’on fou extradit a Espanya per Hendaia i traslladat a Madrid.
Companys tornava a caure a mans de la justícia espanyola, però en aquest cas d’una “justícia” franquista que en la immediata postguerra portava a terme una intensíssima repressió. Després d’uns dies a Madrid, on fou torturat i interrogat, se l’envià a Barcelona, empresonat al castell de Montjuïc i processat, com era habitual a l’època, per un consell de guerra sumaríssim i pel delicte de “rebel·lió militar”. El mateix delicte de l’any 1934, però que en aquesta ocasió era, no cal dir-ho, la justícia al revés. El procés l’inicià el general Ramón de Puig, que actuava com a jutge instructor, i van ser cridats a declarar entre altres testimonis Carlos Trías Bertrán –cap provincial de la Falange barcelonina-, Pedro de Armenteros, Antonio Fernández Argüelles i Joaquín M. Balcells. A l’informe que va enviar el cap superior de policia de Barcelona es parlava textualment de què Companys, “fue uno de los principales cabecillas rojo-separatistas, culpable de innumerables crímenes, incendios, desmanes, etc.”.
El consell de guerra, presidit pel general Manuel González González, s’inicià el dia 14 d’octubre i al mateix dia se’l condemnava a la pena de mort, a desgrat de que el seu advocat defensor, el capità d’artilleria Ramón de Colubí Chánez, havia rebutjat les circumstàncies agreujants del fiscal i havia sol·licitat vint anys i un dia de reclusió. Companys s’havia limitat a dir que la història ens jutjaria a tots i que si era condemnat a mort moriria serè i molt tranquil pels seus ideals i sense una ombra de rancúnia.
Com que la condemna no podia ésser commutada, com havia deixat clar una ordre del 25 de gener de 1940 que es referia a tots aquells que havien ocupat càrrecs a l’administració republicana, Companys va entrar en capella la mateixa tarda. A partir de les 10 de la nit va poder rebre la visita de les seves germanes. L’hora fixada per l’execució era a les sis del matí del dia 15, si bé es va retardar una mitja hora. Fou executat al fossar de Santa Eulàlia de Montjuïc, on davant de l’escamot d’execució va cridar “Per Catalunya!”. Foren les seves darreres paraules.