Ara, quan li sona el mòbil, Sandra Gómez ja no se sorprèn si a la pantalla veu el nom de Joan Ribó. “Parlen molt més que en el mandat anterior”, expliquen des d’una banda. “Han après a respectar-se i a mirar-se als ulls”, corroboren des de l’altra. La disputa per la gestió dels romanents ha fet apujar els decibels, però, en general, l’alcalde i la vicealcaldessa s’entenen millor.
Potser per això Gómez va batallar tant per rebre aquesta consideració. Compromís —10 regidors— no volia que el PSPV —7 regidors— ostentara una vicealcaldia. Les converses per renovar el govern municipal van encallar en aquest punt. Finalment, després de cinc setmanes de negociacions, es va optar per una solució salomònica: dues vicealcaldies, una per a cada grup.
La primera, per a Gómez, i la segona, per a Sergi Campillo, adscrit a Iniciativa del Poble Valencià, la formació de Mónica Oltra. “Era com si Puig no haguera permès que ella fora vicepresidenta, no tenia cap sentit oposar-se’n”, afirmen els socialistes establint un paral·lelisme entre la Generalitat i el consistori. L’acord va rubricar-se al teatre Rialto, però la dramatúrgia va acabar aquell dia.
Els esdeveniments que s’han succeït d’aleshores ençà són més propis d’unapel·lícula d’intriga: l’estafa de 4 milions d’euros patida per l’Empresa Municipal de Transports (EMT), el processament de Pere Fuset que va fer-lo renunciar a la regidoria de Cultura Festiva la setmana abans d’unes Falles que finalment foren anul·lades, l’amenaça de l’edil de Mobilitat Sostenible, Giuseppe Grezzi, de passar al grup mixt... “L’únic de Compromís amb qui tenim problemes és ell”, assenyalen des de les files socialistes.
“El 90% de les bronques que tenim amb Compromís són per culpa de Grezzi”, diuen al PSPV
Encara couen totes les vegades que va anomenar-los “PPSOE” quan compartien oposició a Rita Barberà. Ja en el poder, les topades de Mobilitat amb les àrees de Desenvolupament Urbà i Protecció Ciutadana, ambdues en mans del PSPV, han sigut freqüents. Grezzi ha recriminat públicament a la policia local —fins i tot, cara a cara— la laxitud a l’hora de fer respectar les normes i ha tallat al trànsit alguns entorns urbans sense consensuar-ho prèviament amb el seu soci. “El 90% de les bronques que tenim amb Compromís són per culpa seua”, diu una veu socialista. El penúltim xoc s’ha produït a l’avinguda de Pérez Galdós: l’edil n’ha presentat el projecte de remodelació sense que el Departament d’Urbanisme li haja cedit, com és preceptiu, la planta viària.
El cas de Grezzi resulta curiós. Els avanços més significatius dels cinc anys de govern progressista són els de mobilitat. Són la bandera de l’equip de govern. Expressions com ara “pacificació del trànsit”, “humanització de l’entorn urbà”, “urbanisme tàctic” o “carril ciclable” han esdevingut quotidianes. València ha estat guardonada amb diversos premis per la manera com està guanyant espai en favor dels vianants i d’aquells que es desplacen amb bicicleta o patinet. Un informe recent de l’Organització de Consumidors i Usuaris (OCU) situa aquesta ciutat com la més adaptada a l’ús de la bicicleta i la més ben avaluada pels veïns. El 30% dels residents a València fan servir la bicicleta, si més no, un dia a la setmana, un percentatge que a Madrid cau al 14% i a Palma, al 10%.
Com pot ser que una gestió tan reeixida no redunde en benefici de qui n’és l’impulsor? Un regidor amb un full de serveis com aquest podria aspirar —per què no?— a convertir-se en alcalde algun dia. En el cas de Grezzi, però, això és impossible. “Li perden les formes”, respon un regidor de Compromís que també destaca la soledat de Grezzi al si del grup. “Se sentia molt unit a Pilar Soriano —exregidora de Medi Ambient— i ara, sense ella, es troba sol”, comenta. “El veig trist”, corrobora una edil. L’estafa de l’EMT, sens dubte, hi té molt a veure.
Any 1 després de l’EMT
Ara fa un any, el 27 de setembre de 2019, Grezzi va anunciar que l’EMT havia patit un frau des de Hong Kong. A través d’una adreça electrònica que portava el seu nom però que no pertanyia realment al regidor, els estafadors van suplantar la identitat de Grezzi i van aconseguir que la cap d’Administració intercanviara diversos correus i accedira a efectuar un seguit de transferències respectant la més estricta confidencialitat. Els abonaments, materialitzats entre el 3 i el 23 de setembre ascendien a 4,04 milions d’euros.
El gerent de l’empresa, Josep Enric Garcia Alemany, va retornar de vacances el dia 9, però la funcionària no va comunicar-li’n res abans ni després. En tenir coneixement dels pagaments, fou acomiadada ipso facto. A més, en considerar que l’entitat no havia respectat els protocols oportuns, l’alcalde va fer un requeriment a CaixaBank perquè reingressara la quantitat defraudada. Va ser en va.
Compromís va acceptar la creació d’una comissió d’investigació que esclarira els fets i que estiguera presidida per una socialista: Elisa Valía. A més, volien que en formara part Grezzi, cosa que incomodava el PP, Ciutadans, Vox i també el PSPV, que van votar de la mà perquè el regidor se n’isquera de la comissió cada vegada que hi intervinguera algun treballador de l’EMT. Entenien que no era lògic que declararen davant d’ell; el regidor de Mobilitat és qui ostenta la presidència de l’empresa. El vicealcalde Castillo, molt molest, va qualificar-la de “crisi sense precedents”. Era octubre de 2019.
És probable que el gerent de l’EMT alce la bandera blanca en símbol de retirada, però des de la seua Àrea asseguren que, malgrat les amenaces, Grezzi no abandonarà el grup
Encara que l’oposició ha exigit el cap de Grezzi, els socialistes prefereixen esperar les conclusions de la comissió, que s’han allargat per la COVID-19. Com que la funcionària —de moment, l’única investigada per la justícia— no va informar el gerent de les transaccions, a Mobilitat argumenten que no hi ha motius perquè Garcia Alemany deixe el càrrec. Grezzi lloa les capacitats d’aquest enginyer de camins que en el darrer lustre ha redissenyat la xarxa d’autobusos de la ciutat. S’hi sent molt unit, fins al punt que, segons va informar el diari El Mundo, fa prop d’un any va amenaçar d’abandonar el grup i emigrar al mixt. No desitja que el gerent actue com a tallafoc. D’una banda, perquè es nega a oferir aquest trofeu als socialistes, que volen responsables més enllà de la funcionària, però, sobretot, perquè valora, i molt, la seua tasca. En petit comitè no dubta a contraposar-la a la dels tres gerents que ja acumula Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana (FGV) en els cinc anys de gestió del PSPV. “El balanç de l’EMT és molt més sòlid que no el de FGV”, subratllen des de Mobilitat. De fet, Ribó ha defensat repetidament la continuïtat del gerent.
El ben cert és que la pressió a què ha estat sotmès Garcia Alemany l’ha erosionat de mica en mica. Com ha quedat dit, és un professional de la matèria, no un polític, raó per la qual és probable que més prompte que tard alce la bandera blanca en símbol de retirada. “Si això passa, es designarà un nou gerent i ja està”, assegura l’Àrea, amb la qual cosa es descarta la fugida de Grezzi al grup mixt. Amb tot, lamenten que Compromís, “per por”, no haja anat fins a les últimes conseqüències contra CaixaBank, al qual apunten com a corresponsable del frau conjuntament amb la funcionària.
No és un desencís puntual. El malestar de Grezzi amb algunes actuacions dels companys ve de lluny. Durant la campanya electoral, va sentir-se bandejat, exclòs dels actes principals. I el 2 de desembre de 2019 demanava la baixa de Verds-Equo, en representació del qual era un dels quatre coportaveus de Compromís. Considerava que el partit estava sent menystingut per la coalició i que els seus no el defensaven dels atacs de què era objecte. Es mostrava especialment crític per la pèrdua de poder de la pota ecologista al Consell a partir de l’aprovació de l’Acord del Botànic II, en què Natxo Serra va oficiar com a negociador principal de la formació verda.
Així doncs, Grezzi és avui una mena d’illa al grup municipal. I a Compromís, un simple adherit de base, sense cap paper orgànic. El 5 d’octubre de l’any passat, mentre se celebrava la boda de Sandra Gómez —a la qual, per part de Compromís, van acudir com a convidats Ribó, Campillo i Fuset—, va escriure un tuit incendiari: “Viendo el panorama, a uno casi le dan ganas de tirar la toalla. No termina uno de acostumbrarse a tanto cinismo, venganzas, deslealtades e hipocresía”. Potser s’olorava que al banquet estarien malparlant d’ell.
“El PSPV utilitza Giuseppe per afeblir l’alcalde”, afirmen a Compromís. Siga com siga, el caràcter indòmit de Grezzi i el seu costum de qüestionar obertament la feina dels periodistes també resulta contraproduent. Dies enrere, advertia que els diaris valencians seleccionen fotografies de gent amb bicicleta per tal d’il·lustrar les notícies sobre la pandèmia. En lloc de felicitar-se perquè a les imatges de València ara apareguen persones en bicicleta —cosa que constata la seua generalització—, hi percebia una mena de conspiració. “La Unió de Periodistes calladita, corporativa y mirando para otro lado. Luego vendrán los informes anuales sobre el número de periodistas desempleados, sobre el cierre de diarios y ediciones, sobre la pérdida de lectores. La culpa siempre será de otros”, escrivia a Twitter. “La Unió de Periodistes no està per denunciar que els mitjans utilitzen fotos de bicis”, li responia l’associació.
Els romanents de la discòrdia
“El minut de glòria de [Joan] Baldoví pot costar-li a València més de 90 milions d’euros”, va asseverar Sandra Gómez en al·lusió al vot en contra al decret dels romanents de l’únic diputat de Compromís al Congrés. El Govern espanyol va aconseguir unir tota l’oposició, des de Vox fins als nacionalistes bascos i catalans.
La cessió dels romanents a l’executiu estatal —que prometia retornar-los amb 5.000 milions d’euros addicionals— era una mesura molt positiva per als pobles que disposen de molts estalvis però no ho era tant per a ciutats que en tenen pocs com Saragossa o Granada, governades per PP i Ciutadans, respectivament. En el cas de València, Joan Ribó se n’oposava i els socialistes, és clar, s’alineaven amb el Govern estatal. Compromís defensava que l’aprovació del decret havia de dur aparellada la derogació de l’anomenada Llei Montoro, que fixa la regla de despesa i prohibeix gastar els superàvits i els romanents sempre que no siga per saldar deute. Una norma que es manté en vigor en el marc dels acords d’estabilitat emanats de la UE.
“Els ingressos de València, per la COVID-19, cauran uns 70 milions d’euros en relació amb l’exercici passat, i ara, en el millor dels casos, se’ns compensarà fins a una caiguda de 30 milions que es traduirà en retallades del pressupost”, sostenen fonts socialistes. “Si el decret haguera eixit endavant, ens hi hauríem acollit i ens hauríem vist més afavorits”, opinen. No obstant, la setmana passada tant Compromís com el PSPV i Ciutadans van subscriure una moció en què insten l’Estat a distribuir els 5.000 milions que tenia previstos. Compromís defensa un repartiment per població que beneficiaria València però perjudicaria molts municipis menuts on també governa la coalició.
“A les reunions de grup parlem bastant sobre què fa el PSPV, Sandra transmet una imatge propositiva”, confessa una font de Compromís
“Ha estat un desencontre puntual, la relació entre els dos socis és positiva, tal com s’ha demostrat durant la pandèmia”, afirma un regidor socialista. “Tenim les discrepàncies lògiques d’un govern de coalició”. Els estira-i-arronses de la negociació per dissenyar el govern —diuen— formen part del passat. La vicealcaldia de Sandra Gómez era una línia roja i van poder salvaguardar-la. El nou estatus li ha proporcionat encara més projecció. A Compromís recelen de la bona entrada que ella té als mitjans —“El mal menor”, va arribar a referir-se el director de Las Provincias tot just abans dels comicis—, conscients com són que ho té tot de cara per repetir com a aspirant a l’alcaldia en 2023. Per bé que Gómez es mou a l’òrbita de Ximo Puig, no sembla plausible que el sector de José Luis Ábalos, més enllà de situar-hi gent, hi plantege una alternativa al congrés local ni a les primàries per designar-ne l’alcaldable. A diferència de Compromís, doncs, els socialistes tenen una candidata clara i que guanya popularitat cada dia que passa. Una candidata romanent.
“Sandra està més ben relacionada amb els directors de mitjans que no l’alcalde”, admet Compromís, “en canvi, Joan no és un polític a l’ús, acostuma a dinar a casa”. Unes inèrcies que es reflecteixen més tard en el tractament als diaris i les ràdios. “Sense les xarxes socials, estaríem perduts”, sospiren a la coalició valencianista, que les han convertides en un pilar de la seua estratègia. Gómez preocupa Compromís “per la imatge propositiva” que transmet. “A les reunions de grup parlem bastant sobre què fa el PSPV”, confessa una font interna.
I quin successor?
“Que la relació entre l’alcalde i Sandra siga més fluïda que no ho era abans és mèrit de Sergi Campillo”, observa un regidor de Compromís. “Ell fa de traductor entre el yin, que és Joan, i el yang, que és Sandra”, hi afegeix un altre. Quan va acordar-se que hi hauria dos vicealcaldies i Fuset va autodescartar-se —era el més votat de llarg a les primàries i exercia com a portaveu del grup, però ja tenia clar que el processarien per l’accident als concerts de Vivers de 2017 que va costar la vida a un treballador— el premi només podia recaure en Campillo o Carlos Galiana, el regidor de Comerç que més tard ha absorbit gairebé totes les competències de Fuset.
“Arribats a aquest punt, Joan no en va tenir dubtes”, assegura aquesta font. Campillo és la seua persona de confiança al grup municipal i no té aspiracions successòries; fer-lo vicealcalde era una manera de reconèixer la seua tasca. Després que l’alcalde anunciara la intenció de no encadenar més de dos mandats —acabarà l’actual amb 75 anys— les travesses per pronosticar-ne qui el rellevarà s’han multiplicat.
Encara que Campillo és company d’Iniciativa i va treballar al costat seu, Oltra és més amiga de Galiana. Coses de la política, Galiana, actor de professió, va arribar al Bloc de la mà de Consol Castillo, l’esposa de Pere Mayor, antic líder d’aquest partit. N’és el seu protegit. Oltra i Mayor són pols oposats, però amb Galiana ha connectat. A més, ha demostrat iniciativa i dedicació a l’àrea de Comerç, amb campanyes que han agradat a clients i comerciants. El gran problema de Galiana és que, al Bloc, compta amb pocs suports. Aquesta setmana s’ha fet viral un vídeo seu a la gala per escollir la Capital de la Innovació Europea en què, amb mascareta, fa veure que parla un anglès perfecte que, en realitat, resulta ser la gravació d’una altra persona. N’ha hagut de demanar disculpes.
“En política hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit”. Amb aquesta irònica frase de l’exprimer ministre alemany Konrad Adenauer, una veu autoritzada de Compromís resumeix la relació de Galiana amb Fuset. L’últim episodi del serial ha sigut l’abandonament forçat de Fuset del despatx que ocupava. Arrelats al moviment faller, el 2015 tots dos cobejaven la Regidoria de Festes. El càrrec comportava la presidència de la Junta Central Fallera, un moviment que involucra unes 100.000 persones. Era una de les àrees estrella.
En una reunió de grup celebrada poc després d’aquelles eleccions, Galiana va fer-li veure a Ribó que ja era el moment de dir qui se’n faria càrrec. De feia dies esperava notícies amb impaciència. “No seràs tu”, va limitar-se a contestar-li l’alcalde in pectore. Allò va obrir una ferida entre Galiana i Fuset que, amb el pas del temps, no ha fet sinó eixamplar-se.
En aquelles eleccions Galiana ocupava el lloc número 9, l’últim de Compromís a obtenir acta de regidor. Ningú no esperava un resultat tan positiu. Ara, un cop ha fet seua —ni que siga de rebot— l’àrea que anhelava indissimuladament, ha remodelat a fons els equips i ha donat a entendre que Fuset no recuperarà les competències perdudes tot i que el declaren innocent al judici que té pendent. En qualsevol cas, aquesta vista no és previst que se celebre abans de la tardor de 2021.
Com si fora una maledicció del més enllà convocada per Fuset, la pandèmia ha anul·lat les Falles d’enguany i amenaça seriosament les de l’any vinent, cosa que no havia passat des de la Guerra Civil. Si en resultara exculpat, fins i tot podria tornar per la porta gran a les de 2022 sense haver-se’n perdut cap edició. De moment, per si de cas, Galiana ha encarregat una nova falla de l’Ajuntament en lloc de preservar la de 2020.
La gran pregunta, però, és quin serà el ninot indultat de Compromís. Qui sobreviurà al foc creuat intern i li posarà cara al cartell electoral de 2023. “No descartem que siga Ribó”, sospiten al PSPV. “Se’l veu la mar de feliç, i això els evitaria molts maldecaps”. Una teoria que a Compromís encara reforcen: “Sí, podria tornar a ser-ne el candidat, i en cas de resultar reelegit, cedir l’alcaldia el primer o segon any de mandat”.
“No obtindria tants vots com Joan”, vaticinen a Compromís sobre una Oltra alcaldable
I la via Mónica Oltra? Pel seu nivell de coneixement i el tipus de candidata que és —li encanta trepitjar el carrer— podria ser una via de consens. Però no, l’opció d’Oltra no entusiasma el grup municipal de Compromís. “No obtindria tants vots com Joan”, vaticina una regidora de la coalició. “Ella no s’ha manifestat al respecte, és un gran misteri”, es limita a dir un regidor que tot seguit, això sí, estableix un eventual paral·lelisme amb Rita Barberà: “Va arribar de rebot a l’Ajuntament perquè només volia anar a la Generalitat, i s’hi va estar 24 anys”.
Abans de resoldre el misteri Oltra, però, caldrà esvair l’enigma Ribó. Repetirà? “Veig factible que faça marxa enrere i es presente novament”, especula un regidor. “Ximo Puig també havia promès que no s’hi estaria més de dues legislatures i està preparant el terreny per provar de continuar una tercera”, remata un altre. Ho sabrem d’ací a dos anys. Un termini de temps que, amb pandèmia inclosa, si fa no fa equival a l’eternitat.