—En un any, TikTok s’ha convertit en la xarxa de referència de milions de joves a tot el món. Vostè s’ha dedicat durant molts anys a estudiar com les grans companyies tecnològiques fan caixa amb la recopilació, l’emmagatzematge, la gestió i la venda de les nostres dades. Aquest ascens de TikTok, una aplicació d’origen xinés, al món occidental representa alguna novetat en relació amb el seu camp d’estudi?
—Amb relació a les dades, no. S’ha de tenir una certa perspectiva i explicar per què ha tingut tant d’èxit. Podem dir, sense por a equivocar-nos que YouTube, que ha sigut un format d’èxit durant molt de temps i que podríem identificar amb la Generació Mil·lennista, ha mort perquè hi ha una nova generació que connecta amb un nou format, una forma nova de visualitzar continguts. Per a la Generació Z, aguantar vídeos de tres minuts resulta insuportable. Abans que TikTok —que abans va ser Musical.ly, una aplicació nord-americana— van aparèixer altres aplicacions, com ara els vídeos de 30 segons de Twitter, que no van tenir èxit. Per què? Potser perquè no van aparèixer en el moment oportú. A voltes, en tecnologia, arribar el primer no vol dir tenir èxit. Musical.ly, a diferència de l’aplicació de Twitter, va incorporar l’element musical i això l’ha feta molt atractiva a ulls de la gent jove.
Si els xinesos no hagueren comprat Musicl.ly ara continuaria sent una companyia nord-americana i extrauria dades de forma massiva, tal com fa TikTok. TikTok és una companyia altament intrusiva que recull molta informació activa i passiva del telèfon mòbil de l’usuari final. Té els mateixos permisos i filtres que qualsevol xarxa social americana. Ací l’element que està generant tot aquest enrenou és que no és una aplicació nord-americana.
Em resulta sorprenent que la gent estiga preocupada per TikTok i que no hagen mostrat el mateix nivell de preocupació per YouTube o per Instagram. Són aplicacions a les quals donem accés a pràcticament tota la informació que genera el nostre telèfon: càmera, micròfon, dades... La preocupació hauria de ser la mateixa, ja no només per la informació que les companyies hi extrauen sinó també pels mecanismes d’addicció que activen. Aquestes aplicacions estan dissenyades per generar addicció, perquè no pugues deixar d’entrar, per utilitzar-les de forma impulsiva i irracional.
—Això s’explica molt bé al documental de Netflix The social dilemma.
—Sí, les xarxes socials copien els mètodes del joc, creen ansietat o necessitats incontrolades, tot activant els mateixos mecanismes cerebrals que la cocaïna. Natasha Schüll, en el seu llibre Addiction by design, explica com funcionen els bucles lúdics: tant en les Snapchat streaks, com en l’scrolling de fotos de Facebook o en la reproducció del Cundy Crush, es generen cicles repetitius d’incertesa, anticipació i retroalimentació.
—En el seu llibre Datanomics parla molt dels algoritmes i de com aquests determinen i ens condueixen cap a determinats camins quan interactuem amb les xarxes. Es parla molt de l’algoritme de TikTok. Què té d’especial?
—Cap algoritme és públic, però tots estan fets per mantenir-nos enganxats durant tant de temps com siga possible. Els algoritmes estan dissenyats de manera que cada volta que obrim l’aplicació ens ofereix més d’allò que ens agrada. Tots els algoritmes funcionen amb un principi: mantenir-te enganxat; i per mantenir-te enganxat el que fa és donar-nos allò que ens agrada. Això ens situa en un filtre bombolla: acabem veient només allò que ens agrada.
A primera vista, TikTok és una aplicació d’entreteniment basada en veure vídeos graciosos. Així, de fet, van començar totes les xarxes socials. Ningú va pensar que aquestes xarxes serien determinants per al resultat del Brexit. El que està fent a hores d’ara TikTok és estendre’s en tots els telèfons del món i aconseguir les dades dels usuaris i proporcionar-les a la Xina (atenció! Igual que la donen als Estats Units). I per aconseguir això el que fan és mantenir-te dins l’aplicació com més temps millor, i et donen allò que t’agrada, creant una imatge del món amb la qual tu et sents còmode. En definitiva, TikTok actua igual que la resta de xarxes socials. I a partir d’ací, hem de ser conscients de la capacitat de manipulació a la qual podem veure’ns sotmesos. Hem passat de compartir fotos de gatets a les xarxes socials a posar en perill la democràcia a escala global. Pot semblar sorprenent, però és així.
—En el llibre diu que “els models matemàtics no són neutres i són la representació simplificada d’un procés. A pesar de la seua reputació d’imparcialitat, reflecteixen objectius i ideologies, així com prejudicis i prioritats dels seus creadors”. Explique-m’ho.
—Cathy O’Neill a Armas de destrucción matemática explica que els algoritmes són opinions revestides de matemàtiques. Tendim a pensar que les matemàtiques són neutrals, que no es poden manipular, però les coses no són tan senzilles. Els algoritmes estan dissenyats per mantenir-nos enganxats, tenen una finalitat. I aquest “mantenir-nos enganxats” és especialment problemàtic quan ets una persona menor de 18 anys, amb una personalitat en construcció. Per tant, cal estar alerta, perquè la forma com es dissenyen els algoritmes pot modificar la nostra percepció del món. La capacitat de manipulació d’una nació, arribat a aquest punt, és infinita. Si ets capaç de manipular l’estat d’ànim de les persones —perquè tens totes les dades sobre ells—, ets capaç també de manipular tota una nació cap a una determinada posició política i social.
—Donald Trump diu que els obstacles que la seua administració està posant a TikTok tenen a veure amb la seguretat nacional del país. Té raó Trump quan posa tots aquests obstacles?
—El que resulta absolutament cínic a aquestes altures és que els Estats Units es preocupin per les ànimes dels nord-americans i de la manipulació xinesa quan no es preocupen per l’ànima de la resta del món i la manipulació de les grans tecnològiques de Silicon Valley. En tot aquest afer no ens podem extraure del component polític que hi ha en tot plegat: és evident que Trump ha fet del seu enfrontament amb Xina un dels leitmotiv de la seua presidència. Ara bé, el que en realitat s’està discutint ací és qui té el control i el monopoli de la informació i, per tant, també de l’espionatge. Fins ara, aquest monopoli, aquesta vigilància la tenien els Estats Units, però ara, amb l’auge tecnològic xinés, els ha sorgit un competidor molt seriós. Hi ha una soterrada tensió geopolítica a propòsit de la capacitat d’espiar dels xinesos davant la capacitat d’espiar dels nord-americans. Els americans no volen perdre aquesta preeminència i estan molt preocupats perquè la Xina puga infiltrar-se en els caps dels seus ciutadans i manipular-los, de la manera com ells ho han fet amb els seus votants a través de Facebook. Són molt conscients de la gravetat que comporta deixar en mans d’una potència estrangera l’accés a tanta informació i per això ho prohibeixen.
—És a dir: darrere d’aquesta batalla d’una aplicació a primera vista inofensiva hi ha una batalla geoestratègica d’ampli abast.
—Evidentment que sí. Tot plegat ens hauria de fer reflexionar fins quin punt resulta estratègic el que fa una xarxa social com TikTok, que és igual d’estratègic com el que fa Instagram, Facebook o Twitter. El que seria lògic és que els nostres governants estigueren tan preocupats pel que les grans tecnològiques fan amb nosaltres com ho està Donald Trump amb relació a TikTok. Però ni a Espanya ni a Europa aquest debat ha estat abordat amb seriositat.
—Així doncs, com a mare, hauria d’estar preocupada si la meua filla, posem per cas, de 14 anys, tingués un perfil a TikTok?
—Hauries d’estar preocupada, però no només per TikTok sinó per qualsevol altra aplicació que tinga instal·lada en el telèfon. Diàriament, fem actes de fe sobre allò que ens instal·lem en els nostres dispositius mòbils. Premem “acceptar” sense saber, en realitat, el que estem acceptant. I això és especialment greu en el cas dels xiquets i els adolescents. Captar aquest públic jove és prioritari per a les empreses, perquè són clients joves als quals poden monitorar de per vida. I malauradament la gent jove tampoc no té massa preocupació per la privacitat, en part perquè els seus pares i les seues mares no els han inculcat cap prevenció en aquest sentit.
—La Generació Z és més conscient dels problemes de privacitat que no la Mil·lennista o la generació precedent?
—Tenen una percepció distinta de la privacitat. Ells han aprés el que és l’exposició pública constant dels seus pares o dels seus germans grans. La seua vida ha estat en les xarxes des que van néixer. Així doncs, aquesta generació percep la privacitat com allò que jo amago a la resta del món. És per això que molts joves tenen dos comptes d’Instagram, una en què la mare té accés i una altra on no. Tenen sentit de la privacitat respecte de les terceres persones però no respecte de les companyies a les quals cedeixen les seues dades. Això segon els importa poc.
—No obstant això, les xarxes socials ens posen en contacte amb les persones. Jo, per exemple, l’he pogut contactar a vostè a través de Twitter. A través de Facebook hi ha familiars que s’han retrobat després de moltes dècades. I, per exemple, puc utilitzar el meu perfil d’Instagram per promocionar una campanya de recaptació de fons per a la investigació contra el càncer. No hauríem de menystenir els efectes positius de l’existència d’aquestes xarxes...
— En la compareixença que van tenir els GAFA (Google, Apple, Facebook i Amazon) en el comité de competència dels Estats Units no van deixar d’insistir que ells eren xarxes que posaven la gent en contacte. Aquest és el seu mantra. Això és veritat. Però el que no diuen és que sobre aquesta necessitat humana construeixen un imperi que consisteix a abusar de l’ús i mercantilització de les dades que nosaltres els proporcionem. La gent ha de ser conscient que, quan no paga per un servei, l’empresa extreu el benefici d’esprémer les seues dades. I el problema és que nosaltres som tan babaus que, en lloc de pagar per un servei i evitar-nos aquest rastreig, preferim un servei gratuït al qual li donem carta blanca per seguir-nos i monitorar-nos. Per dir-ho ras i curt: els venem la nostra ànima a canvi d’un servei. Nosaltres no som els clients de Facebook o Google; els seus clients són els que paguen per les nostres dades. Quan milloren un servei, no el milloren pensant en nosaltres, sinó que pensen a perfilar-nos millor per proporcionar-los millors dades als seus clients. Nosaltres som els usuaris, la font de la seua riquesa. Això ho hem de tenir clar. Així doncs, quan entrem a una xarxa social hem d’avaluar els pros i els contres, i prendre decisions conscients.
—No obstant això, les xarxes, les pàgines web... ens demanen el nostre consentiment per fer ús de les nostres dades. I la major part de nosaltres el donem, quasi sempre sense llegir-ne el contingut. D’alguna manera, aquesta indolència ens fa culpables.
—El Reglament general de protecció de dades de la UE es basa en el consentiment de l’usuari (i això val per a quan et cases o per a quan signes una hipoteca). Aquesta és una idea que ha estat vàlida durant segles, però que no funciona per al cas de les companyies tecnològiques, perquè la informació es proporciona en uns termes que la gent té veritables dificultats per entendre-ho. Segons un estudi, un 98% de la gent no llegeix les condicions legals i el 2% que les llegeix no les entén. Això és quelcom que hauríem de revisar perquè no pot ser que estiguem cedint les nostres dades de forma tan alegre. En tot cas, el que és evident és que és un sistema dissenyat per obtenir el consentiment. El 2008, els investigadors Lorrie Faith Cranor i Aleecia McDonald van fer un estudi per calcular quant de temps hauries d’invertir per llegir les polítiques de privacitat que diàriament utilitzem a través d’Internet: passaríem 25 dies l’any només llegint les polítiques de privacitat! Davant d’això, té certa lògica que la gent prema el botó “Acceptar” i no li pegue més voltes.
—També som molts els qui pensem: “Que escorcollen el que vulguen; no tinc res a ocultar”. Què els diria a aquestes persones?
—Molta gent diu això, perquè relacionen aquest control a tenir una vida ordenada. “Si no consumisc drogues, si no tinc una relació extramatrimonial, si no miro porno habitualment, que més té que m’escorcollen!”. Però la qüestió és que l’escrutini i control al qual ens sotmeten —i per tant, el potencial manipulador— va molt més enllà d’això. La intimitat va des de l’estat d’ànim fins a les por més profundes. Les nostres pors, els nostres anhels... ens representen més que qualsevol opció sexual o addicció, i això és el que menys volem que es faja públic. L’anàlisi de dades que la tecnologia actual permet posar al descobert el nostre veritable jo com a objecte de manipulació i mercantilització.
—Estan fent prou els gestors públics i els organismes reguladors per protegir la ciutadania? La sensació, sempre, és que van a remolc, que les grans companyies tecnològiques sempre van dos passos endavant i que el legislador sempre arriba quan aquestes companyies ja han passat a la fase següent.
—No, fan el que poden. Les agències de protecció de dades tenen uns pressupostos i un personal limitat, i estan molt lluny de poder controlar aquestes situacions. El problema, al final, és que el control de les dades no apareix, en absolut, en l’agenda política.