En algun moment, esperonats per la bona acollida que va tenir la gran exposició dedicada a Artur Heras l’any 2019, en la qual es feia interactuar l’obra de l’artista amb el ric patrimoni arquitectònic de la ciutat, els gestors culturals de Xàtiva es plantejaren acollir la producció d’una altra icona de l’art valencià del segle XX, el desaparegut Andreu Alfaro (València, 1929 -2012), un dels escultors més rellevants i amb més projecció internacional de la passada centúria.
Els contactes amb els hereus de l’artista —vinculat a Xàtiva, entre més, a través de la seua amistat amb Raimon— van cristal·litzar en un projecte expositiu bastant ambiciós previst per a la primavera i l’estiu d’enguany però que ha hagut de retardar-se per les complicacions pandèmiques. Una vintena de peces, moltes de gran format, ubicades en tres espais emblemàtics de la ciutat, l’Espai Cultural Sant Domènec, la Plaça Calixt III, amb el fons de la façana de l’antic Hospital, i el claustre renaixentista del Museu de l’Almodí. La mostra, comissariada per Pablo Camarasa i Fran Silvestre, en col·laboració amb Andrés i Carles Alfaro Hofmann, dos dels fills de l’artista, va ser inaugurada el passat 18 de setembre i estarà oberta al públic, inicialment, fins al 22 de desembre.
El títol de la mostra té tot el sentit del món, no sols pels marcs escollits, sinó també per la configuració, amb un bon grapat de peces que formen part dels homenatges a la història de l’art i la literatura, com ara la sèrie Rapte de les sabines, la relectura del grup escultòric grec Laocoont i els seus fills (en Laocoont III), un dels coneguts homenatges a Goethe (Goethe al camp de Roma) o Les tres gràcies. Així i tot, en aquest diàleg amb el passat té molt de pes, des del punt de vista estètic, el contrast de l’escultura contemporània d’Alfaro amb una arquitectura projectada i construïda fa segles.
De fet, la concepció de l’exposició parteix d’una mostra realitzada anys enrere per l’artista a la ciutat alemanya de Colònia, en la qual les escultures d’Alfaro interactuaven amb edificis barrocs. A Xàtiva, l’aposta ha estat per la línia, la via estètica més esquemàtica, i no per les característiques generatrius de l’artista, les estructures desplegades en ventalls tridimensionals. Com ens explica Pablo Camarasa, arquitecte nascut precisament a Xàtiva i vinculat a l’Espai Alfaro, l’artista considerava l’època gòtica com l’era en què l’arquitectura preval sobre l’escultura i la imitació de la natura, una concepció que connecta amb la senzillesa, el minimalisme i el reduccionisme formal de l’escultor. “Els principis de l’obra escultòrica d’Alfaro s’abeuren dels de l’arquitectura gòtica, de la priorització de la funció”, apunta Camarasa. “Ens decantàrem per la línia aprofitant la majestuositat de l’arquitectura gòtica. Alfaro no era una persona religiosa, però aquesta arquitectura té un punt de recolliment i misticisme”, abunda el comissari.
Camarasa va mostrar als germans Alfaro diversos espais de la seua ciutat susceptibles d’allotjar parts de l’exposició, com ara el Palau de l’Ardiaca, un dels indrets recentment oberts al públic i que va sorprendre i impressionar durant la mostra dedicada a Heras. Amb tot, es va haver de descartar per no tenir els accessos adaptats per a les persones amb la mobilitat reduïda.
Pel que fa a la tria de les peces, “a l’Espai Alfaro hi ha una gran quantitat d’obra que no havia estat molt exposada i pensàrem que la mostra de Xàtiva podia ser una bona oportunitat”, aclareix Camarasa. Així, la sèrie de les sabines ha estat exposada a Astúries, Laoocont III s’ha pogut veure a l’IVAM i algunes altres obres van ser concebudes per a la Biennal de Venècia. “En tot cas, com a conjunt es tracta d’una exposició única, una col·lecció mai no vista”, aclareix el comissari.
Recorregut cronològic
Com s’ha dit adés, la mostra ocupa tres espais diferents bastants pròxims però que el visitant podria visitar de manera aleatòria, en funció del punt d’accés al centre històric. El organitzadors de la mostra, no obstant això, proposen un itinerari cronològic que té a veure amb l’època de construcció dels espais, del gòtic de Sant Domènec, passant per la hibridació gòtic i renaixentista de la Plaça de la Seu i la façana de l’antic Hospital al claustre de l’Almodí, d’inspiració plenament renaixentista.
L’enorme complex que forma l’Espai Cultural Sant Domènec és, en tot cas, el centre neuràlgic de la mostra. A l’esplanada ens rep una de les obres de gran format, Projecte Universitat d’Alacant [b], una peça en acer inoxidable del 1995 que sembla jugar amb revoltes sorgides de la terra i que té un punt de contrast amb l’arquitectura solemne i adusta de l’edifici. Però també presenta un cert punt de connexió, buscat o no, amb l’arc de l’entrada principal.
A l’interior, a la nau central, les capelletes laterals allotgen les peces IV, V i VI de la serie del Rapte de les sabines, realitzades entre 1999 i 2001 sobre un episodi mitològic reflectit de manera recurrent en la història de l’art i que Alfaro aborda amb la capacitat de mostrar la complexitat de manera senzilla però no banal. Obres que cobren, com tota la resta, vides diverses en funció de la il·luminació i l’angle d’observació. Les obres de la sèrie dels àngels ubicades també a les capelles, completen el repertori de mitjanes dimensions de l’espai. Aperitiu de la impressionant Laoocont III, que presideix la nau central i s’apodera de l’espai, una de les interactuacions més espectaculars entre escultura i arquitectura que ofereix la mostra.
La novetat més significativa respecte de l’exposició d’Heras és l’aprofitament del rehabilitat claustre de Sant Domènec. L’esplanada, encara no urbanitzada, s’ocupa amb l’obra de gran format Goethe al camp de Roma, mentre que Planta d’interior, una de les obres més antigues, del 1983, ens sorprèn i desafia en el corredor del claustre. L’impacte més poderós per al visitant, amb tot, arriba en la Sala Capitular, amb l’obra Àngel IV, penjada de la volta. El muntatge va ser “una odissea”, admet Camarasa. I fins el dia abans de la inauguració es va estar treballant en la seua il·luminació, en la qual ha col·laborat un dels fills de l’artista, Carles Alfaro Hofmann. “En el moment en què vam plantejar l’obra per aquest espai semblava que li anava com un guant, que havia estat dissenyada per ser exposada allí. Però no pensàvem que aniria tan bé ni l’efecte que podia produir”, explica el comissari amb un punt justificat de satisfacció.
La següent parada és a la Plaça Calixte III, amb l’esplèndida façana amb elements gòtics i renaixentistes que, durant uns mesos, tindrà com a companyia i contrapunt Desplaçament de semicercles, una obra en acer del 1982 que ocupa un espai normalment buit. Una peça que atorga una altra dimensió a l’espai. Per als no iniciats, enfront hi ha la Col·legiata de la ciutat i el seu imponent campanar, amb l’efigie dels papes xativins Alexandre VI i Calixt III.
El recorregut acaba en el Museu de l’Almodí. A l’entrada, hi ha exposada l’obra The fountain (1983), que tot i ser una peça allargada té un efecte dominant en tractar-se d’un entorn molt més tancat. En un dels laterals de l’edifici hi ha l’accés al claustre, on trobarem una alteració en el discurs general de l’exposició basat en la línia. El fet de tractar-se d’una arquitectura renaixentista, aclareix Camarasa, convidava a ubicar un altre estil de peça amb més rodoneses, com és el cas de Les tres gràcies, una obra que, de nou, fa un insospitat maridatge amb l’espai que l’acull. Tres obres de menor format, les versions 1, 34 i 35 de Cercle, complementen i tanquen el projecte expositiu.
Alfaro de dia, Alfaro de nit
La visita a l’exposició per confeccionar aquest reportatge la fem de dia. Però el diàleg amb el comissari a propòsit del muntatge en la Sala Capitular, ens confirma la sensació que la mostra mereix ser visitada també en horari nocturn. “La nostra recomanació és veure l’exposició de dia i tornar a la nit, perquè les peces cobren una altra vida. Són exposicions completament diferents”, assegura.
El cas més evident és el de l’obra Àngel IV, que amb l’arribada de la nit i la il·luminació ens acosta a una experiència quasi mística. I, en general, el diàleg entre les obres exposades a l’extern i els espais és absolutament diferent amb il·luminació nocturna. “Però també passa amb Les tres gràcies que hi ha en el claustre de l’Almodí”, intervé Camarasa. “És una peça molt massissa, molt rotunda, que no pot lluitar de dia contra l’espai. Però quan arriba la nit, la il·luminació li concedeix aquest protagonisme”, explica. Ben mirat, si pensem en termes urbans, una ciutat no s’acaba de copsar fins que tenim les dues versions, la diürna i la nocturna. I en el cas d’una exposició que té tant a veure amb la interacció amb l’espai, amb més raó.
“És una mostra que té diverses lectures. La més evident és el diàleg amb la història, una visió més formal que no estètica. La segona lectura és la de interrelació de les formes clàssiques amb les contemporànies i la potenciació d’alguns dels espais més significatius de la ciutat de Xàtiva”, conclou el comissari. Amb la convicció que atorga la doble implicació en aquest diàleg aclaparador entre la seua ciutat i el geni desaparegut.