Habitualment, els arqueòlegs s’endinsen en la terra per rescatar tresors històrics. Però no fa gaire la directora del museu estatal de Magúncia, Birgit Heide, va fer una descoberta espectacular sense haver d’excavar gens. En va tenir prou amb una trucada al museu municipal de Wiesbaden.
Al dipòsit del museu, amb el número d’inventari 281 feia anys que hi havia un tresor segellat amb molta cura: una col·lecció de trossos corroïts de bronze que componien una mena de puzle. Es tractava d’una porta amb una ornamentació abundant que per la seva brillantor daurada s’anomena Porta Aurea.
Segons l’opinió actual dels experts, podria haver estat construïda al nord d’Itàlia tan sols unes quantes dècades després de la crucifixió de Jesucrist. Fan pensar en aquesta regió els ornaments, que els historiadors de l’art atribueixen unívocament a la foneria de bronze de Brescia.
La porta és un dels objectes més espectaculars d’una gran exposició que hi ha a la capital del land de Renània-Palatinat, Magúncia. Durant els últims mesos, els restauradors n’han separat les parts, n’han eliminat la crosta corroïda i les han recompost. Els autors de l’exposició creuen que la porta de bronze ara transmet la impressió que devia fer originalment.
De testimonis de l’època que ho puguin confirmar, però, no se’n tenen. I és que els experts creuen que la porta va ser fabricada tan sols unes quantes dècades després de la crucifixió de Jesucrist al nord d’Itàlia. Fan pensar en aquesta regió els ornaments, que els historiadors de l’art atribueixen unívocament a la foneria de bronze de Brescia.
Una interpretació és que Carlemany (747/748 – 814) podria haver portat aquesta antiguitat com a botí des d’Itàlia, cosa que sembla plenament plausible. Carlemany és un personatge contradictori. A dia d’avui els historiadors encara es discuteixen pel missatge que va enviar al món el carolingi més famós. Alguns veuen en la seva figura el precursor del cristianisme i el pare primigeni de la idea d’una Europa unida. Quan va morir va deixar un regne que s’estenia des de la frontera d’Espanya fins a l’Elba i del mar del Nord fins al centre d’Itàlia.
O va ser, més aviat, un potentat sense escrúpols que per exemple va fer massacrar brutalment els saxons, que eren pagans?
Amb l’ajuda de la porta de bronze, els organitzadors de l’exposició de Magúncia il·luminen ara una altra cara del monarca: durant bona part de la seva vida va ser presa de la megalomania i d’una admiració obsessiva per l’imperi romà. L’any 800, a la basílica de Sant Pere, a Roma –a l’edifici que va precedir l’actual temple– es va fer coronar emperador romà, successor de grans figures històriques com Juli Cèsar i August.
L’extrem fins al qual Carlemany va portar la seva obsessió amb Roma es fa palès també en el seu document d’últimes voluntats, en què el governant va llegar a la posteritat tres pesants taules de plata.
En una d’elles hi havia gravat un mapa de Roma; a la segona, el mapa de Constantinoble, que en temps de Carlemany s’anomenava “la nova Roma”. Però és especialment reveladora la tercera taula, la més grossa. En aquesta hi havia un mapa del món conegut aleshores; segons l’immodest missatge, el seu fill i successor Lluís havia de reivindicar l’autoritat sobre tot aquest territori.
L’any 774 Carlemany va viatjar a Roma per primera vegada. Al començament el regent d’Aquisgrà es movia amb una certa timidesa per la llegendària metròpoli, que fins aleshores només havia venerat des de la llunyania. Però la visita sembla que va tenir conseqüències. “En aquell moment, no el devia espantar la senzillesa de les seves granges i els seus palaus? La pobresa dels seus edificis no el devia incitar a fer innovacions?”, es pregunta el medievalista i biògraf de Carlemany Johannes Fried en un assaig.
A partir d’aleshores, a Itàlia Carlemany probablement va patir una febre acumuladora semblant a la que sobrevé als col·leccionistes en botigues d’antiguitats especialment exquisides. “No se sap concretament què es va apropiar Carlemany en els seus viatges, quins edificis o ruïnes va saquejar”, diu Johannes Fried. El que sí que està confirmat històricament però, és que Carlemany va encarregar tota mena d’exquisideses al papa Adrià I per embellir el seu palau a Aquisgrà. Així, es van transportar columnes i capitells de Roma i Ravenna; i per a Carlemany, Adrià també va fer desmuntar valuosos mosaics, plaques de marbre i fins i tot terres sencers de les antigues seus de l’emperador a Itàlia.
El papa pràcticament no tenia elecció pel que fa a aquests favors: Carlemany el protegia dels longobards i era el seu soci més important.
És molt probable, doncs, que en una de les seves ràtzies a Itàlia el rei dels francs també s’endugués alguns precioses portes de bronze. Però aquesta tesi, que explicaria la procedència de la Porta Aurea, ara ha quedat fortament desacreditada.
Amb motiu de l’exposició de Magúncia, s’ha analitzat detingudament el material de la porta per primera vegada. El resultat és sorprenent: la composició del material no es correspon amb el de troballes comparables de l’antiguitat romana. I el que encara deixa més perplex: sembla que es va fer servir plom per a l’aliatge, una substància que segons creuen els investigadors prové de mines de la serralada de l’Eifel.
A causa d’aquests resultats, sembla possible si més no que la porta de bronze no sigui del període entre el 40 i el 70 després de Crist. No faria disminuir molt el valor de la peça el fet que sigui uns quants segles més jove del que se suposava fins ara?
“De cap manera”, diu Sabine Philipp, directora de la fundació del museu municipal de Wiesbaden, al dipòsit del qual estava emmagatzemada fins fa poc la porta. “Seria molt i molt emocionant descobrir que Carlemany va fer copiar la Roma antiga en edificis”.
Carlemany, doncs, no va robar la porta, sinó que només la va copiar? Aquesta teoria no és gaire probable. Si bé se sap que Carlemany va recórrer a l’ajuda d’artistes i artesans dels països mediterranis per embellir els seus palaus, el cèsar francès no tan sols volia imitar: va introduir elements estilístics de l’antiguitat a l’arquitectura carolíngia.
Fixant-se en els ornaments, els historiadors de l’art poden distingir amb molta exactitud l’època a què pertany cada peça trobada. La historiadora de l’art Romina Schiavone, del museu estatal de Magúncia, que per a l’exposició en qüestió ha analitzat intensament aquest objecte tan valuós, data la porta de bronze del dipòsit de Wiesbaden –si més no segons les seves suposicions– a l’antiguitat. De tota manera, seria possible que la porta s’hagués creat a Magúncia en l’apogeu de Roma. Aleshores la ciutat es deia Mogontiacum i era un assentament romà important que evidentment tenia les condicions per fabricar obres com la porta de bronze amb brillantor daurada.
Però si això era efectivament una pràctica habitual, per què al nord dels Alps només n’existeix un exemplar, com si hagués caigut del cel?
Almenys les circumstàncies entorn del rescat de la porta sí que són força clares. L’any 1845 uns treballadors van descobrir la porta en unes excavacions al costat de l’abadia de Sant Albà, a Magúncia, al sud-est de la ciutadella que encara hi ha avui dia, a uns cinc metres de fondària. Pel que sembla, els homes es van posar immediatament a donar cops a la troballa de bronze per fer-ne trossos i vendre’n les parts separades, cosa que explica l’esberlament de la peça. Amb esforç el secretari del Verein für Nassauische Altertumskunde und Geschichtsforschung –una societat per a l’estudi de la història– va aconseguir si més no salvar les parts individuals d’una ala de la porta adquirint-les.
El lloc de la troballa conté una pista de l’edifici del qual devia provenir la Porta Aurea. Just al costat hi va haver antigament l’església del convent de Sant Albà, erigida per ordre de Carlemany. Allà hi va ser enterrada la seva quarta esposa, Fastrada, morta prematurament. Sobretot, però, el nou temple havia de reforçar la fe cristiana a la regió.
Sembla molt possible que per a aquest projecte Carlemany fes aprofitar algunes portes semblants a les que es podien veure a la basílica romana de Sant Pere.
A més, el relat d’un monjo redactat entorn del 1300 indica que el temple de Sant Albà tenia una “speciosa porta templi” (‘majestuosa portalada del temple’).
Però com va acabar finalment sota terra la porta? Possiblement alguns capellans amb preocupacions artístiques la van soterrar l’any 1552 per posar-la en un lloc segur davant les tropes saquejadores del marcgravi Albert Alcibíades de Brandenburg-Kulmbach, que avançaven cap a Magúncia. Aquesta mena de mesures de seguretat també estan documentades en el cas d’altres objectes històrics.
Pel que sembla, l’acte de salvament estava ben pensat. Dins la capa de corrosió de la porta de bronze, el restaurador de Magúncia Hans-Peter Schnellbächer hi ha trobat restes d’encenalls: una demostració que els conservadors de la porta de bronze van actuar amb gran prudència. I també el fascinant indici que després de la brutalitat amb què la van tractar aquells obrers del segle XIX sembla que durant dècades ningú més li va posar la mà a sobre, tot i que es va poder veure en una exposició permanent a Wiesbaden abans de desaparèixer al dipòsit durant anys.
Aquesta idea ha provocat “un instant de pell de gallina” a tots els participants, diu la directora del museu, Sabine Philipp. I ha reforçat encara més la misteriosa aura de la porta.
Per tot plegat, l’objecte exhibit a l’exposició de Magúncia sembla realment una peça estranya d’una època remota, fet que a Schiavone li fa preguntar-se davant l’obra: “Qui ets tu?”.