L’encant irresistible de l’estat en suspensió

M’enfronte amb Suspesa amb l’handicap seriós de no haver llegit el llibre de debut en solitari de Mar Fontana, Terragra (L’Albí, 2017), la qual cosa em deixa orfe de referències i connexions amb l’obra anterior. I tampoc no es poden extraure gaires conclusions sobre el treball d'aquesta filòloga per a distintes publicacions culturals, a través del qual ha visitat visions poètiques tan diverses com les de Carles Duarte, Enric Sòria, Màrius Sampere, Alda Merini o Carles Hac Mor, entre altres. 

Com en els viatges a indrets dels quals no tenim referències, l’absència d’expectatives concretes pot resultar engrescadora a poc que trobem quelcom de sorprenent o agradós. I Fontana sap despertar interès des de l’inici, quan recorre a dues cites de Víctor Català i H.P. Lovecraft sobre els límits difuminats entre realitat i somni i fantasia i obre el foc amb una composició breu i enigmàtica, “Espiera”: “La nit es fa petita. / Els estels, trèmuls, / envolten la fosca: / viciosa espiera”. Un to juganer i desconcertant que trobarem al llarg de tot el llibre i que és una alenada fresca entre tanta proposta que garbella imatges i motius desgastats.

És l’efecte que provoca la rodoníssima “Estelles”, que reproduïm íntegra: “L’artifici de cada dia / s’ha submergit / en un vas de ginebra / i s’ha untat les pues / amb sang que batega / vora barrils de temps encès / i sacs d’ossos d’indignes / que sucumbeixen / on la clemència / dorm sobre un arxipèlag / d’estelles”. Vers final encavalcat que, com en tots els poemes, titula la composició amb el mot final, en un recurs senzill, orgànic, però més meditat que no sembla.

El poemari, no podia ser d'una altra manera, no es lliura de llocs comuns, de versos recurrents i de petjades identificables -a més hi ha poemes relativament esbossats, bones idees que tal vegada mereixien ser millor espremudes, cas de “Paracaigudes”, “Oïble” o “Saba”, entre més-, però fins i tot les composicions menys acabades i rodones trobem versos que espurnegen i remouen, el “fita la terra / on l’exili sempre fa tard” que tanca “Tard”. O l’inici de “Profecia”, que salta a la cara amb el vers inicial, “La nafra és infidel”, sentències que obliguen a fer una aturada reflexiva abans d’assaltar el següent poema. 

Fa la sensació que Fontana juga a desconcertar el lector, a conduir-lo a un terreny d’estupefacció i dubte, però per equilibrar ens compensa amb el seu sentit del ritme, amb una capacitat per dotar d’eufonia les composicions sense perdre de vista la construcció de sentit, com en el petit relat contingut en “Enemiga”, un dels poemes que va ajudant a copsar les intencions de la primera part del poemari, clausurada amb una de les composicions més intencionals, “Infame”: “(...) les ombres empal·lideixen / i s'abandonen a la maniobra / que bescanvia plom per arestes / al punt inexacte / on la sang ja no intimida, / on la mentida / deixa de ser infame”.

En la mesura que penetrem en “Instant”, la segona part, anem perdent l’ànsia per atrapar els significats i ens deixem suspendre en l’aire pel surrealisme amb pinzellades d’un humor indefinible (“-dos llençols / parlen més / que mil fantasmes sense feina-), per la potència de les imatges (“a ritme de telegrafista / entre punts de partida / i ratlles d’heroïna” n'és un exemple, però també “bo i sabent que la penombra / té tractes amb l’eclipsi), o si voleu per la sorprenent manera de relligar conceptes dissímils, per com transita dels pecats capitals a l’esquerda “del crit que ha ensopegat / la platea”. Joc que du al zenit en els “Sis elefants de plata” que acaben topant amb l’“epiloguista” que tanca el poema. 

La magnífica “Creences” matisa el bombardeig sensitiu i ens retorna a un terreny més conceptual que acabarà d’esclatar amb la tercera part, “Llambregades”, el bloc segurament més complet, el que dota la proposta de la densitat i fondària definitives. La molt concloent “Alquimistes” manté el to enigmàtic i enjogassat (“al so d’un clarinet / que ha fet de l’estrabisme / salvaguarda,”), “Taverna” arriba al pic segurament més alt de musicalitat i “Deserta” és la composició que dota de més sentit el recurs a l’encavalcament. Abans, tanmateix, ens colpeix la precisió de “Mirada” i la concreció extrema de curtíssimes composicions com ara “Cala” i, sobretot, “Oli”: “Cauen disculpes de gel / sobre una bassa d’oli”. La demostració que arrodonir més o menys un poema no té a veure amb l’extensió.

D’aquí fins el final, la proposta no decau, mostra possiblement el triatge exigent que hi ha en la confecció del llibre, curt però substanciós. I l’autora compleix el requisit d’acabar el trajecte en alt, amb una composició una mica més llarga que les altres, “Aire”, que ens condueix al sensacional final: “(...) i ja no podràs / fer l’amor a l’error / ni esmenar la pèrdua, / no fins l’endemà, / no fins que la freda vara / torni a fondre’s / amb els grills / que ensordeixen / l’huracà / i obliguen al vent / a agafar aire”.

Assumits aquests versos, ens constarà despertar del somni, de l’efecte de suspensió a què fa referència el títol. L’aterratge serà indefectiblement incòmode, abrupte. Voldríem continuar suspesos. Perquè és difícil no sentir-nos identificats amb la cita final de Hemingway invocada per Mar Fontana: “I love sleep. My life has the tendency to fall apart when I’m awake”.