El seu to sempre és amable, i té l’atractiu d’un gentleman reservat. Però alhora té aquella presència tan típica de les grans personalitats nord-americanes, tant del món polític com de les universitats. Argumenta amb agudesa i molt sovint amb to de denúncia.
Sandel, de 67 anys, és catedràtic de Filosofia a la Universitat Harvard, una institució d’elit. Les seves conferències també es poden trobar a internet en forma de xerrades Ted. El seu nou llibre es titula The Tyranny of Merit (‘La tirania del mèrit’). Es publica, justificadament, a la fase final de la campanya electoral als EUA: hi parla, és clar, del president dels EUA, Donald Trump, del seu predecessor, Barack Obama, i també de la contrincant de Trump en els comicis anteriors, Hillary Clinton, i del seu marit, l’expresident Bill Clinton.
Sandel assenyala els culpables de la divisió de la societat dels EUA i de la divisió de les societats de molts altres països, també d’Alemanya. Al centre de la seva acusació, però, no hi ha Trump. Sandel apunta a les forces liberals: els demòcrates al seu país i la socialdemocràcia a Europa.
—Professor Sandel, darrerament les lectores i els lectors s’han acostumat que dels EUA n’arribin llibres sempre sobre el mateix: Trump és perillós, Trump és un estúpid, Trump té la culpa de tot. Però vostè, en el seu llibre, posa en primer pla els adversaris de Trump, els demòcrates, i els fa responsables de la situació crítica de la societat nord-americana. Això sorprèn.
—Primer voldria aclarir una cosa: el meu llibre en cap cas no disculpa els mals que està causant Donald Trump a la política i a la societat nord-americanes. Trump ha reforçat les tensions racistes i ha ampliat les divisions que ja hi havia als EUA abans d’arribar ell al càrrec. Però jo intento explicar com el Partit Demòcrata –amb Bill Clinton, Barack Obama i Hillary Clinton– li va preparar el terreny.
—Vostè argumenta que els demòcrates van establir una “ètica de l’èxit” i que d’aquesta manera van posar en contra seva antics votants: entre altres, molts obrers. Quin problema hi ha en la idea del mèrit? El missatge de “Si vols ho pots aconseguir” sempre ha format part de la promesa nord-americana.
—És cert, els demòcrates han repetit aquesta promesa amb bona voluntat: és a dir, per oferir a la gent una via per superar les desigualtats, que amb la globalització s’han accentuat. Van apostar per la formació universitària com a mitjà per ascendir. Però això exclou la meitat de la població. Ara tenim una competició despietada per aconseguir places a les millors universitats, per treure les millors notes; i en els pares veiem una epidèmia de sobreprotecció perquè els mou la por que els seus fills perdin el tren. La idea que un és amo del seu propi destí és inspiradora, però també pot ser perjudicial, sobretot per als que no ho aconsegueixen. Trump va tenir olfacte per detectar això.
—Però el desenvolupament del pensament elitista que vostè descriu no es pot atribuir només als demòcrates.
—És veritat. El punt d’inflexió va ser fa molt de temps. Als anys vuitanta el president dels EUA, Ronald Reagan, i la primera ministra britànica, Margaret Thatcher, van promoure el mercat lliure i la globalització. En el decurs dels anys noranta, van arribar al poder Bill Clinton als EUA, Tony Blair al Regne Unit i Gerhard Schröder a Alemanya: tots representants de partits de centreesquerra. Aquests governants van acceptar els principis dels seus predecessors conservadors, segons els quals els mecanismes del mercat són el mitjà més important per finançar el benestar. La seva fe en el mercat no era tan ferma com la de Reagan o Thatcher i van intentar teixir xarxes de protecció per als que el mercat deixava enrere, però no van posar en dubte la fe en el mercat.
—Què haurien hagut de fer?
—Ser més humils.
—Humils?
—Sí, recordi que Hillary Clinton es va referir als “dignes de llàstima”. Feia referència als que havien votat Trump en les últimes eleccions. En aquell cas va mostrar arrogància envers les persones amb menys formació. Obama parlava de persones “que s’aferren a les armes i a la religió”. Els liberals afirmen que l’ascens social es basa en el mèrit i el rendiment, però aquesta promesa no es compleix. Evidentment que s’han d’aprovar exàmens difícils per ser admès, per exemple, a Harvard, però hi ha persones a qui se’ls prepara durant tota la infantesa i l’adolescència portant-los a entrenament d’hoquei, a classes de piano i d’idiomes, i això ho paguen els pares. En canvi, hi ha altres pares que no es poden permetre aquesta mena d’inversions. El bon rendiment depèn en bona mesura de l’entorn familiar i d’una bona dosi de sort. Ser conscient d’això comporta tenir humilitat i empatia amb els que han tingut menys sort que nosaltres.
—Obama va ser el primer president negre dels EUA. Ell segurament no estaria d’acord amb el retret que el va defensar una elit majoritàriament blanca.
—També tindria arguments per fer-ho. Obama i Bill Clinton podrien dir: vam oferir assegurar més bé els treballadors i vam dissenyar una assegurança mèdica general, però els republicans hi van estar en contra. Vam treballar per millorar l’atenció als infants, però els republicans hi van estar en contra. Vam lluitar per una política fiscal que afavorís els interessos de la classe mitjana, però els republicans van abaixar els impostos als milionaris i multimilionaris. Ara, però, hauríem de preguntar a Clinton i Obama: doncs per què va guanyar Trump? Els demòcrates van quedar astorats quan va passar, no havien percebut que els sentiments desagradables que mouen els simpatitzants del populisme es barregen amb queixes legítimes. Als seguidors de Trump no els importen només els salaris i els llocs de treball, també se senten humiliats moralment i culturalment perquè no se’ls valora.
—Si els seguidors de Trump se senten ofesos i humiliats per l’elit, va ser insuportable per a ells que un negre arribés al màxim càrrec del país i que una dona pràcticament ho aconseguís?
—El racisme i el sexisme segurament van tenir-hi la seva importància. Trump fa declaracions misògines i comentaris obertament racistes. Però no oblidi que Obama va ser escollit dues vegades i que hi va haver votants d’Obama que es van passar a Trump. El sexisme va contribuir a la derrota electoral de Hillary, però també la seva vinculació amb les elits meritocràtiques, que semblava que menyspreaven els treballadors. I amb Trump no tenien aquesta sensació.
—Amb quin element constata que sobretot els demòcrates pensen de manera elitista?
—El Partit Demòcrata abans feia costat als grangers i als obrers davant dels privilegiats. Quan Hillary Clinton repassava la seva candidatura presidencial, es vanagloriava d’haver guanyat en indrets que representen dos terços del PIB nord-americà. Segons alguns estudis demoscòpics, la millor manera de pronosticar el suport a Trump era a través del nivell formatiu i no pel nivell d’ingressos. Entre votants amb uns ingressos comparables, els que tenen més formació van votar Hillary Clinton i els que en tenien menys van optar per Trump.
—Barack Obama també va tenir els seus moments d’arrogància. Però a ell no li va faltar tacte, voluntat ni capacitat de superar les divisions. En el llibre vostè també parla sobre el discurs d’Obama al funeral de Charleston, el 2015, en record dels nou membres d’una comunitat negra que havien estat assassinats durant una sessió d’estudi de la Bíblia. Va respectar el dol dels familiars i després va cantar “Amazing Grace”.
—Sí, al llarg de la meva vida no he vist cap altra figura política que s’expressés tan clarament contra la discriminació ètnica. Crec que la sentència de la història serà positiva per a Obama, i amb raó, perquè va ser un líder inspirador. Quan va arribar al poder el 2008, va despertar una esperança moral i civilitzatòria que feia dècades que no teníem. Però el 2008 també va ser el punt màxim de la crisi financera. I en matèria econòmica Obama va acceptar una forma neoliberal de globalització. Hauria hagut de reformar el sector financer, però va rescatar els bancs sense fer-los retre comptes pel seu comportament irresponsable, i va fer poca cosa per als ciutadans corrents que havien perdut casa seva. La indignació constant pel pla de rescat financer va desfermar una política de protesta: a l’esquerra, el moviment Occupy i la candidatura de Bernie Sanders; i a la dreta, el moviment del Tea Party i l’elecció de Trump.
—Vostè com es veu a si mateix? És professor a Harvard, per tant forma part de l’elit...
—És cert, jo escric amb esperit crític sobre les elits i la idea del mèrit perquè tot això ho conec de primera mà. Veig les greus conseqüències que té en els estudiants una competència pronunciada. Quan arriben a la universitat ja porten a l’esquena un període d’estrès i por dominat per la idea del mèrit a l’institut. Veig que la situació és diferent a Alemanya, però als EUA els joves que hi ha a les universitats d’elit estan tan acostumats a esforçar-se per rendir que els costa reflexionar amb la distància necessària sobre què és realment important. I és complicat desempallegar-se del pensament competitiu: la tirania del mèrit, doncs, no només perjudica els que no poden seguir el ritme, sinó també els que poden satisfer les expectatives.
—Tirania és una paraula gruixuda.
—També hi ha xifres d’un estudi recent en què es va analitzar la salut psicològica de 67.000 estudiants de més de cent facultats nord-americanes. L’estudi va arribar a la conclusió que l’enorme nivell d’estrès provoca depressions i trastorns d’ansietat. Un de cada cinc alumnes va declarar haver tingut pensaments suïcides. L’índex de suïcidis entre els joves de 20 a 24 anys va augmentar un 36% entre els anys 2000 i 2017.
—Només queden unes quantes setmanes per al dia de les eleccions, el 3 de novembre. Quins deures té la classe política si guanya Trump o si guanya Biden?
—Si guanya Trump, el deure de la política serà defensar les normes i institucions democràtiques contra els atacs de Trump. En cas que Biden guanyi, el deure serà superar la profunda divisió de la societat i descobrir com podem generar una nova sensibilitat a favor del bé comú. Però no podem curar la divisió si no entenem les causes de la pèrdua de la cohesió social. Per això ara m’agradaria animar a debatre sobre les causes i sobre com podem establir una política favorable a l’interès general.
—Entendre les causes, això és una cosa. Però la solidaritat i l’esperit de comunitat no es poden decretar tan fàcilment en l’àmbit polític, i encara menys la humilitat.
—La humilitat sorgeix a través de les experiències que vivim, a través de l’exemple que els pares donen als fills i mitjançant lliçons implícites que les escoles transmeten sobre l’èxit. Es puntuen sobretot els resultats cognitius o també es cultiven i es recompensen les habilitats socials? Podem crear espais públics on es reuneixi gent de diverses classes socials o ens repleguem en les nostres zones protegides? Portem els nens a l’escola o els fem agafar autobusos, on es troben amb nens d’altres classes socials? I sobretot: prenem consciència que potser si tenim èxit és perquè hem tingut sort, gràcies a les nostres famílies i les nostres condicions de vida?
—La pandèmia posa de manifest la vulnerabilitat de la humanitat. Vostè veu signes d’una nova solidaritat en els seus estudiants?
—En una societat tan individualista com la nostra, és complicat que es desenvolupi la solidaritat; si no, també tindríem un sistema de benestar millor. Però potser hi ha petits símptomes que van en la direcció que vostè esmentava: no fa gaire vaig preguntar per internet a un grup d’estudiants si durant la pandèmia s’havia d’apostar més aviat pel principi del confinament o pel de la immunitat de grup, com van fer a Suècia, on el govern es va arriscar que hi hagués més contagis per preservar l’economia. Sorprenentment, una immensa majoria estava en contra de la immunitat de grup, amb l’argument que així es posaria massa en perill els més dèbils, els vells i les persones amb patologies prèvies. Però és massa aviat per treure’n conclusions. Perquè hi hagi un sentiment de solidaritat, els estudiants com a mínim s’haurien de poder trobar. Però estan repartits pel món i parlen des de la seva pantalla.
—Professor Sandel, moltes gràcies per l’entrevista.
Traducció d'Arnau Figueras