La idea de partida de la sèrie Cobra Kai, emesa a l’Estat espanyol per Netflix, era tan boja com atractiva: tres dècades i escaig després de l’estrena d’un dels fenòmens cinematogràfics dels 80, Karate Kid (1984), es reuneixen els dos antagonistes d’aquella pel·lícula per resseguir la seua evolució vital. D’una banda, l’heroi absolut de la cinta, el Daniel LaRusso interpretat per Ralph Macchio, un personatge d’orígens humils que triomfa a la vida com a propietari d’una cadena de concessionaris d’automòbils de luxe. A l’altra banda del tatami l’antic malvat, Johnny Lawrence (William Zabka), el xicot de bona família que cau en les urpes d’un sensei (professor de karate) sense escrúpols que l’inculca una visió despietada i testosterònica de l’art marcial.
Dècades després, Lawrence és un manobre solitari refugiat en la cervesa i obsessionat pel seu fracàs existencial que tracta de refer la seua vida recuperant el combatiu dojo (gimnàs de karate) del seu mentor, Cobra Kai, regit sota el revelador i agressiu lema “Strike first, strike hard, no mercy”. Un adolescent d’origen hispà acaçat en l’institut (els sonà?) serà el seu primer alumne.
Aquesta irrupció farà reaccionar LaRusso, que es creu en l’obligació de contraposar a l’antic enemic l’esperit de “l’autèntic karate d’Okinawa” del seu sensei, l’inoblidable Sr. Miyagui interpretat pel desaparegut Pat Morita (“donar cera, polir cera”), un paper que li va valdre, poca broma, una nominació a l’Oscar. Els dos gallets, ja ben entrats en l’edat madura i tots els seus problemes, tornaran a enfrontar-se. Amb fills i filles i nous alumnes pel mig. Fantasmes del passat que es fan presents. Històries d’amor i desamor, crisis i retrobaments. I un plantejament intel·ligent que perverteix l’absurda narrativa de bons i dolents per introduir infinitat de matisos i presentar les fortaleses, misèries i febleses d’uns i altres, amb l’Amèrica dual de Trump i Obama com a subtil decorat ideològic.
Un plantejament que dona lloc a una sèrie de trames en les quals no aprofundirem, pels lectors que no l’hagen vist, però que tenen com a gran atractiu la presència de personatges principals i secundaris del material original, amb l’excepció (momentània?) del personatge d’Ali, interpretat per Elizabeth Sue. Un material que ha proporcionat dues primeres temporades —una inaugural ben notable i una segona més irregular i forçada narrativament— que han estat tot un èxit arreu del planeta per la capacitat de congregar davant de la pantalla generacions diferents. Els uns, els adults, per nostàlgia de la infantesa o joventut. Els altres, les generacions que no ho van viure, per fascinació. Les bases del que serà una tercera tanda que els seguidors esperen en candeletes.
Costa d’imaginar una operació que reivindique (i perllongue) part del llegat audiovisual mainstream dels 80 amb més èmfasi i intencionalitat. Perquè no sols es dona continuïtat a la història: sobretot a través de Lawrence, el personatge més apegat al passat, escoltem els himnes rock de l’època (alguns oblidables, uns altres, com els de AC/DC o Queen, absolutament vigents), veiem desgastades samarretes de Metallica o Zebra o ens rebolquem en el fang de la nostàlgia d’una era pretecnològica, quan, atenció nens i nenes, no existien les xarxes socials.
Tal vegada, el zenit difícilment superable d’una tendència que va començar fa uns anys, quan els promotors audiovisuals s’adonaren del filó per al gran públic que suposava la reivindicació d’una dècada en general amb mala premsa, la del retorn de les muscleres, els cardats, l’esclat de l’MTV i les terribles criatures que habitaven el canal, la revolució neoconservadora i ultraliberal de Ronald Reagan i Margaret Thatcher, horrors patrioters com Top gun i Rambo i la definitiva colonització cultural per part dels Estats Units. Però ja havíem quedat en què aquesta història no anava de bons i dolents: ningú hauria de sentir-se culpable d’haver viscut en temps de pentinats impossibles i Educació General Bàsica i enyorar aquells anys. Una pulsió tan humana com les funcions fisiològiques. I aquells xiquets i xiquetes ara estan en les esferes de poder i influència. L’èxit entre els més joves, tanmateix, requereix una explicació bastant més llarga.
Una dècada tornant als 80
Establir algun moment inaugural de la tendència és difícil, però potser ens podríem fixar en Super 8, el film del 2011 del sempre espavilat J.J. Abrams, un producte intel·ligent, visualment molt poderós, ambientat en els anys en els qual persistia l’entranyable aparell de projecció del títol. Una aventura de preadolescents farcida de referències als 80 i que és un homenatge al cinema de George Lucas i Steven Spielberg i pel·lícules generacionals com The Goonies. Feta per algú que va nàixer el 1966 i, per tant, alletat en aquella cultura de masses. Abrams la va reactualitzar visualment i el públic de diferents edats el va premiar.
S’obria un camí pel qual transitaren produccions com Pixels (2015), de Chris Columbus, la pel·lícula que ensenyava a les noves generacions que els seus pares i mares també jugaven a videojocs, potser no tan sofisticats però també molt divertits. Un amenaçador Packman gegant va quedar com a símbol recuperat d’una època que recorden amb nostàlgia els protagonistes, un antic campió de videojocs i un vell amic convertit en president dels Estats Units. Al marge dels trucs visuals i argumentals, la pel·lícula de Columbus té l’encert de recuperar un grapat de bones cançons dels 80, amb especial protagonisme per a l’estupenda “Surrender”, de Cheap Trick, i un himne com “We will rock you” de Queen. Els 80 en vena. Novament, algú va tocar la tecla intergeneracional. De sobte, la dècada tornava a ser cool, fins i tot per aquells que no la van viure.
Afegiu altres relectures com Ghostbusters: Answer the Call (2016), una mirada femenina (o amb protagonisme femení) al fenomen dels caça-fantasmes, la franquícia protagonitzada inicialment per Bill Murray. Si la citem és perquè en l’adaptació de l’essència dels vuitanta hi haurà una adaptació als nous temps, una correcció total o parcial del masclisme estructural d’aquella dècada. No és casualitat que en Cobra Kai apareguen les xiques que fan karate, amb més protagonisme en la mesura que avança la sèrie. Tampoc no és casual que el personatge més poderós i atractiu de Stranger things siga també una adolescent.
Amb aquesta sèrie potser arribem a la mare del corder, la gran responsable d’haver elevat a cotes galàctiques l’enyorança i fascinació pels vuitanta. Stranger things és una sèrie de terror adolescent ambientada en els 80 que poua en els videojocs que ara son vintage, la música, l’estètica de la dècada i el cinema de Lucas, Spielberg, Wes Craven, Rob Reiner o John Carpenter, entre més. Però a diferència de J.J. Abrams, els seus creadors, els bessons Matt i Ross Duffer, nascuts el 1984, no tenien edat per absorbir en temps real aquelles referències. La fascinació és posterior. I això explica moltes coses.
L’èxit de la sèrie va ser fulgurant. La primera temporada, quan la colla protagonista i els actors que els interpretaven eren encara uns xiquets, l’atmosfera era terrorífica i ofegosa. Una producció gairebé adulta, que semblava apostar (recuperació de l’actriu Winona Ryder inclosa) amb els referents dels espectadors de mitjana edat. És, de llarg, la millor de les tres temporades emeses fins ara. Perquè en la mesura que els actors i actrius es van fer grans i entraven en la pubertat, la sèrie va sofrir una transformació per esdevenir un producte adolescent de terror i ciencia-ficció en el qual les trames amoroses i d’institut anaven guanyant terreny de manera descarada.
Molts adults es podien sentir expulsats. Però la penetració entre els més joves ha estat brutal. Un col·lectiu que ha vist amb frustració com la pandèmia ha provocat l’ajornament de la molt desitjada estrena de la quarta temporada. Globalment, tots els espectadors potencials han vist complides en algun moment les expectatives.
A mode de curiositat, Stranger things té una mena de rèplica alemanya, Dark, molt més obscura i amb menys concessions a la canalla —menys excitant també— que conté un viatge en el temps a la dècada del 1980. Per no ser menys.
En tot cas, no totes les sèries ambientades en els 80 busquen públics transversals. La producció que potser més explora l’estètica excessiva de la dècada, incloent els mallots i escalfadors a l’estil Jane Fonda, és Glow, la història d’unes dones que tracten d’obrir-se camí en el camp de la lluita lliure.
També hi ha sèries per adults sense esperit reivindicatiu o nostàlgic: Halt and catch fire conta els primers passos dels precursors informàtics de Silicon Valley, mentre que Narcos se centra en la Colòmbia de Pablo Escobar i el càrtel de Medellín. Els interessats en el món del narcotràfic també poden veure una sèrie molt menys cèlebre, Snowfall, dirigida per un director de campanetes, John Singleton. Un altre exemple de sèrie que s’ubica en aquella dècada sense pretensions nostàlgiques és la molt elogiada The Americans, que ressegueix els passos de dos espies de la KGB infiltrats en l’Amèrica de Ronald Reagan. Un matrimoni els fills del qual desconeixen l’activitat dels seus pares.
Les reivindicacions que vindran
Algun lector al·legarà que el retorn als 80 no és tan sols una qüestió audiovisual, que en música hi ha el retorn dels sintetitzadors i dels vinils, que formacions com Toto fan gires omplint estadis, que les samarretes vintage, musicals o sobre videojocs, són tendència i també hi ha llibres rememorant la infantesa EGB. Aquestes coses també les trobareu a Cobra Kai, com ara quan els protagonistes adolescents acudeixen a una festa ambientada en els 80 vestits de la Madonna de “Like a virgin” o del Don Johnson de Corrupció en Miami. O quan el depenent d’uns grans magatzems s’emociona amb la vella samarreta de Lawrence de Metallica i exclama amb espurnes en els ulls que el millor que ha passat en la història de la humanitat és aquella dècada.
Totes les modes, tanmateix, s’acaben esgotant. I potser la triple pirueta de Cobra Kai, encara en un work in progress que s’esbrina decadent, siga el cant del cigne. Encara no es pot saber. Alguns radars de tendències comencen a apuntar a la dècada del 1990, la qual cosa, cronològicament parlant, tindria el seu sentit. Tot i que també és cert que el fantasma de Kurt Cobain, el grunge, el rock indie, el brit-pop, les camisses de llenyataire o la sèrie Friends no han acabat d’anar-se’n mai. Una dècada de gran dispersió pel que fa a les influències estètiques . Potser el gran descobriment col·lectiu dels pròxims temps tindrà a veure amb dècades anteriors, com les del 1960 o 1970. Poden fer les seues apostes. Amb responsabilitat, és clar.