Va ser a mitjan juny, en una videoconferència amb la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen, quan Boris Johnson va esbossar amb la seva habitual alegria com continuarien les negociacions del Brexit. Les dues parts no estaven allunyadíssimes, va dir el primer ministre britànic: amb “determinació” i una mica d’“empenta” l’acord comercial anhelat segur que s’aconseguiria. Potser abans del juliol. És “absurd”, segons Johnson, que la xerrameca entorn del Brexit s’allargui fins a la tardor.
Ara la tardor és a la cantonada. I no s’ha aconseguit res. Al contrari. Abans que aquesta setmana comencés la vuitena ronda de converses, Johnson va fer acabar deliberadament la paciència als seus socis negociadors.
Els va fer saber que volia substituir l’acord sobre el cas especial d’Irlanda del Nord, signat amb la UE per ell mateix i sovint elogiat, per una nova llei. Si bé reconeixia que això és un incompliment del dret internacional, dins la teoria pura del Brexit és malauradament inevitable. I per cert: si abans de mitjan octubre no hi ha un acord comercial amb Brussel·les, s’haurà de passar sense.
La UE, al seu torn, va reaccionar amb un inusual ultimàtum: va amenaçar Johnson amb emprendre accions legals en cas que no retiri la llei abans de final de setembre. Per això, doncs, a final de setmana tornava a albirar-se el perill que els més de tres anys de disputes de la UE amb els britànics, rebels i alienats, tinguessin un final precipitat. I per això ens preguntem: Johnson parla seriosament? O torna a fer broma?
Fixant-se en la lamentable situació del país, de fet la resposta hauria de ser clara. La pandèmia –i la manera erràtica en què l’ha gestionat Johnson– ha afectat els britànics més que cap altre país europeu. Pot ser que hagin mort força més de 50.000 ciutadans de resultes de la COVID-19 o tenint la malaltia, i de l’abril al juny la producció econòmica es va reduir un 20,4%: la caiguda trimestral més forta de tots els països desenvolupats. Només al juny prop de 730.000 britànics van perdre la feina, i això abans que vencés el programa d’ajuts multimilionaris del govern a partir de la tardor.
El virus, que ara torna a propagar-se amb força, ha deixat esgotat el Regne Unit. I a l’hivern no tan sols hi ha a l’amenaça que arribi una segona onada, sinó que la nit de Cap d’Any també s’acaba el termini de transició del Brexit, dins del qual el Regne Unit pràcticament encara és tractat com un membre de la UE.
Que la nova llibertat tindrà un sobrecost ho admeten fins i tot els optimistes més fervents del Brexit. Des de fa setmanes el govern prepara els seus ciutadans amb una campanya d’informació milionària perquè recordin que, a partir d’aleshores, quan viatgin a la UE moltes coses seran més cares: des de les assegurances fins a la vacuna contra la ràbia per als gossos. L’autoritat fiscal calcula que les empreses britàniques que comercien amb la UE hauran de pagar prop de 13.000 milions de lliures anualment en declaracions de duana. I això independentment de si Londres i Brussel·les arriben a un acord comercial abans de final d’any, acord del qual els britànics esperen obtenir un accés privilegiat al mercat comú de la UE.
Si això no s’aconsegueix i s’imposa un escenari de no acord, la situació pinta malament. En aquest cas, fins i tot el govern de Johnson preveu que durant mesos hi hagi escassetat en el subministrament de medicaments importants. I a sobre, és temps de pandèmia. Davant les barreres de control a Dover s’acumularan corrues llargues de camions. Nombrosos aliments seran de cop i volta més cars a causa dels alts aranzels. Johnson, amb uns índexs d’aprovació en caiguda lliure, realment vol que els seus compatriotes hagin de passar per això?
I és que un acord amb la UE, malgrat totes les declaracions, és a tocar. Certament, encara hi ha grans obstacles: l’accés a les zones pesqueres de la Gran Bretanya i la qüestió de com es garantirà que la competència sigui justa.
Això últim, sobretot, no és gens trivial. Amb raó els britànics assenyalen que seria absurd sortir de la UE si no poguessin decidir autàrquicament sobre legislació laboral, política mediambiental o subvencions a la indústria. Però amb la mateixa raó la UE tem pel fet de tenir un competidor davant la porta de casa que li arrabassarà terreny amb impostos baixos i sous més competitius. Per això Brussel·les només vol permetre l’accés al mercat comú si el Regne Unit compleix certes garanties.
Hi hauria una solució, la qual ja ha estat sobre la taula: Londres podria conservar el dret de desviar-se dels estàndards de la UE i Brussel·les la possibilitat de reaccionar-hi amb els respectius aranzels punitius. Seria una mesura intermèdia molt típica de la UE i que permetria guardar les aparences a tots dos bàndols.
Amb un mínim de sensatesa fins i tot el nou termini indicat per Boris Johnson, a mitjan octubre, seria factible. Però a Downing Street encara impera una sensatesa saludable? O als partidaris del Brexit només els importa tenir raó? O només els importen els principis? O només la fe nostàlgicament transfigurada i quasi religiosa en la seva pròpia grandesa?
De fet, no és la primera vegada que Boris Johnson es compromet de paraula. No fa gaire, amb vista al futur d’Irlanda del Nord, va jurar solemnement que l’acord vigent amb la UE s’aplicaria “només per sobre del meu cadàver”. En altres ocasions, però, també ha promès coses semblants i després ha hagut de cedir. I sempre ha tirat endavant sense gens ni mica de vergonya.
Traducció d'Arnau Figueras