La pandèmia ha col·locat els professionals de la medicina al centre de l'atenció mediàtica dels últims mesos. Van ser el focus dels rituals col·lectius que vam posar en marxa en els moments més durs del confinament i actualment tenen una presència recurrent als mitjans de comunicació. Molts d'aquests professionals han intentat utilitzar aquesta atenció per denunciar les condicions amb les que estan treballant. Condicions que són el resultat de mancances que el sistema sanitari ha estat acumulant des d'abans de la crisi actual i que ja havien intentat denunciar amb anterioritat, sense èxit. Que ara se'ls estigui escoltant és potser de les poques coses positives que podem extreure de la pandèmia. Aquests problemes sovint han estat absents en la representació que les sèries han fet de la vida en un hospital. La majoria de professionals de la medicina coincideixen en el fet que les sèries mèdiques són realistes pel que fa als procediments que fan servir els personatges (algunes sèries com House M.D. han estat molt aplaudides per la comunitat mèdica) però fantasioses pel que fa a la qualitat de l'equipament dels hospitals, la quantitat de personal o la ràtio de defuncions.
Hipòcrates
Creador: Thomas Lilti
Repartiment: Anne Consigny, Éric Caravaca.
Temporada: 1
Plataforma: Filmin
És per això que és especialment oportú que, just en el moment actual de visibilització de la feina dels professionals de la medicina, s'estreni una sèrie mèdica com Hipòcrates, que fa una aproximació realista a la professió. L'escenari que planteja, a més, fa pensar en el moment actual: presenta un hospital públic francès que ha de posar en quarantena els doctors titulars de medicina interna. Al seu lloc, els residents han d'intentar que la seva absència no es noti durant les 48 hores que ha de durar l'aïllament. La sèrie mostra com això desborda els professionals i deixa en una situació força precària als pacients a causa de la manca de recursos de l'hospital, fins al punt que els personatges, interpretats per uns actors joves que aconsegueixen transmetre molt bé les diferents personalitats de l'equip, es troben amb situacions límits com ara quedar-se sense cirurgià i haver de recórrer al metge forense per salvar la situació d'un pacient en risc (a la vida real, hi ha hagut forenses que van reforçar el sistema sanitari durant l'estat d'alarma, com el cas de Carles Blanch a l'Hospital de Terrassa, la història del qual es va publicar als mitjans). La sèrie es basa en l'experiència pròpia de Thomas Lilti, un metge de família francès que des de fa uns anys és director de pel·lícules que giren al voltant de la professió.
Els seus treballs destaquen per fer una mirada directa a les parts més incòmodes de la professió mèdica. Això vol dir retratar tots els problemes, també els dels professionals. La manca de recursos és un problema que es combina amb d'altres, com ara el passotisme d'alguns residents i una apatia generalitzada que es tradueix en caos administratiu i negligències flagrants. Molts personatges estan només pendents de la seva pròpia carrera i exhibeixen una condescendència evident cap al pacient, a qui es pot mentir sense problema i tenir al marge d'informació fonamental. Hipòcrates tampoc aparta la mirada de les operacions i ho mostra tot de forma crua i gràfica. Aquesta aproximació es veu reforçada per l'escenari: un hospital ple de passadissos en penombra on hi ha un desgast evident de les instal·lacions i que és més reconeixible que els hospitals moderns de les sèries nord-americanes. El desbordament que experimenten els metges de la sèrie també és incòmodament similar al que ens estan explicant aquests dies els nostres metges. Encara que no ho sembli, la sèrie és anterior a la pandèmia, però és que, com deia al principi, molts dels problemes que retrata ja passaven abans.