A Castelló de la Plana el mes de març és sinònim de festa. Perquè és quan la ciutat commemora el seu trasllat des del turó de la Magdalena cap a la plana. El 1251, els habitants d’aquell llogaret van decidir canviar el seu lloc de residència a la recerca de terres més fèrtils i pròsperes. La llegenda conta que ho feren a la nit del tercer dissabte abans de Quaresma, ajudats per canyes i il·luminats per fanalets rudimentaris. I és per això que a hores d’ara aquelles canyes i aquells fanalets són elements totèmics per als castellonencs i castellonenques, més encara durant la setmana de festes de la Magdalena —nou dies duren les celebracions—, quan milers de veïns i veïnes pugen des de la ciutat al tossal per commemorar el naixement oficial de la que en l’actualitat és la quarta ciutat més populosa del País Valencià. El formigueig de gent és constant des de primera hora del matí, una filera humana que fa parada a l’ermita de Sant Roc i s’aboca finalment a la Magdalena, plena a vessar. La data per a aquesta celebració varia tal com ho fa la Quaresma.
I si bé aquesta tradició és una fita senyera en el calendari festiu valencià, molt menys conegut resulta el Paratge Natural Municipal de la Magdalena, el mateix que s’omple de gent un dia a l’any però resta tranquil i pacífic la resta de dies. I això a pesar que bé mereix un dia de visita, tant pels seus valors paisatgístics i ambientals com per la seua importància històrica i patrimonial, ja siga en família o acompanyats de les amistats. Per als qui s’estimen fer senderisme pot resultar un complement perfecte a una ruta pel Parc Natural del Desert de les Palmes, ja en el terme municipal de Benicàssim.
El tossal aflora, de fet, sobre la plana litoral de Castelló i s’enquadra, des del punt de vista geomorfològic, en l’àmbit dels relleus de la serralada del Desert de les Palmes, que serveix de divisió entre la plana litoral i el corredor de Borriol. Declarat com a paratge natural municipal l’any 2006, disposa d’una superfície de 14 hectàrees i té com a element principal i senyer la mateixa ermita de la Magdalena, una edificació blanca a 133 metres d’altitud sobre el nivell del mar ben visible des de la carretera. Segons l’estudi estratigràfic, està format per calcàries del cretaci inferior que emergiren entre els sediments del quaternari que actualment formen la plana de Castelló.
Fauna i flora
Pel que fa al seu patrimoni natural, bona part del tossal disposa d’una coberta arbòria formada per pineda fruit d’una reforestació, davall la qual apareix un sotabosc format per matoll mediterrani termòfil. En realitat, però, l’actual ermita disposa al voltant seu d’una sèrie d’abancalaments situats de forma concèntrica a l’antic castell. D’aquells bancals deixen testimoniatge els exemplars d’oliveres i garroferes que encara avui donen els seus fruits a pesar que els voltants han estat recolonitzats per la vegetació silvestre. El pi blanc (Pinus halepensis) és l’espècie dominant en la zona arborada. En la resta abunden espècies termòfiles pròpies del matoll escleròfil sobre substrat calcari: coscoll (Quercus coccifera), margalló (Chamaerops humilis), llentiscle (Pistacia lentiscus), romer (Rosmarinus officinalis)...
Pel que fa a la fauna, en aquest Paratge Natural es poden trobar fins a quatre espècie protegides d’herpetofauna: el renoc, la granota comuna, el fardatxo ocel·lat i la colobra bastarda. A més, també es poden trobar exemplars de tortuga europea, catalogada com a espècie vulnerable. Pel que fa a espècies protegides, hi ha catalogada la presència de la terrerola comuna, el cacic i el blader. També es pot divisar el teuladí comú, la cotorra de Kramer i l’estornell negre. Pel que fa als mamífers, hi ha presència de musaranya grisa, liró careto, eriçó europeu, fagina, teixó, mostela i esquirol roig.
Patrimoni arqueològic
Valors mediambientals al marge, el Paratge Natural Municipal de la Magdalena és un indret de visita obligada per als qui desitgen aprofundir en les arrels històriques de Castelló de la Plana. El lloc és conegut, sobretot, per l’ermitori de la Magdalena, una ermita excavada en la roca. El 1455, es va construir el pòrtic, el 1456, la capella i a finals del mateix segle es va dur a terme l’estable, mentre que la cuina i l’aljub es van construir al segle XVII. El 1758, el mestre Vicente Pellices li va donar la configuració actual d’ermita hostatgeria i torre adossada. L’ermita, catalogada com a Bé d’Interès Cultural, és un edifici format per dos naus paral·leles dividides per una arcada que baixa en la part central sobre dos columnes i en els extrems per dos pilastres. En el mur interior hi ha unes pintures murals datades al segle XIV.
Més desconegut resulta per a la majoria que, molt abans que l’ermitori, hi hagué una fortificació d’origen andalusí que en l’actualitat pot visitar-se i conèixer-se en profunditat gràcies als treballs d’adequació de les restes i sobretot gràcies a l’apertura d’un centre d’interpretació. El centre, que va obrir les seues portes l’estiu de 2018, dona a conèixer d’una forma aprehensible i entenedora, l’origen i l’evolució d’aquest patrimoni bressol de l’existència de l’actual Castelló i “llar pairal” dels castellonencs.
El castell Vell, nom amb què es coneix aquest patrimoni, i que actualment forma part del Museu de la Ciutat de Castelló, té unes vistes privilegiades. No és d’estranyar, doncs, que els primers habitants d’aquest indret es remunten a l’edat del bronze. No fou, però, fins a l’edat del ferro quan es construeix un poblat emmurallat, un assentament ibèric de 1.500 metres quadrats des del qual es podia controlar tota la plana al nord del riu Millars. La documentació medieval confirma l’existència d’un castell a les acaballes del segle XI. De fet, la major part de les estructures visibles a hores d’ara corresponen a un castell de l’etapa almohade de la segona meitat del segle XII, que va ser cap de districte fins a la conquesta de Jaume I. El castell va quedar totalment abandonat en el primer terç del segle XIV, moment a partir del qual pateix una degradació constant fins que, en el darrer lustre, l’Ajuntament de Castelló ha decidit recuperar-lo.
El castell Vell segueix l’estructura dels anomenats castells tripartits andalusins, és a dir, està distribuït en tres recintes emmurallats independents, cadascun dels quals tenia una funció diferent: el raval contenia la població, mentre que l’albacar i l’alcassaba estaven relacionats amb l’administració del castell i el seu territori, i era el lloc on s’emmagatzemaven els tributs pagats per les alqueries i es rebien els funcionaris encarregats de recaptar-los. El castell era construït amb pedra, calç, argila i algeps, tots ells materials propers al turó de la Magdalena. Per a erigir-lo, sobretot s’utilitzà la maçoneria encofrada, la maçoneria ordinària i la tàpia de terra.
Pel que fa a l’albacar, se situa als peus de l’alcassaba, ubicada a la part més elevada del castell, en el vessant sud del tossal. La planta és triangular, amb una superfície aproximada de 1.400 metres quadrats. Està delimitat per dos trams de muralla que tanquen els laterals nord-est i sud-est. Disposa de dos aljubs, un de xicotet a la part més elevada i un de molt més gran, que, des del segle XV, acull l’església de Santa Maria Magdalena, situada davall de la terrassa.
En el raval o poblat residia la major part de la població del castell Vell i era també el lloc on hi havia els principals edificis públics, com ara la mesquita, els banys o el soc. Tenia prop de 10.000 metres quadrats i contava amb un urbanisme irregular d’habitatges assentats sobre abancalaments adaptats a les corbes de nivell. Estava completament emmurallat amb tres portes, per bé que actualment no se n’ha pogut identificar la ubicació exacta.
Història edificada
El coneixement de la riquesa patrimonial del castell Vell ha estat fruit de molts anys d’investigació arqueològica. Entre el material que s’ha recuperat durant les excavacions hi ha ceràmiques, plats amb vidriats verds, gerretes esgrafiades, cresols de peu alt... que han estat de gran utilitat per datar l’època almohade, entre la segona meitat del segle XII i el primer terç del segle XIII, quan va tenir lloc la conquesta pel rei Jaume I.
El territori del castell va ser conquerit pels almohades al segle XII, que implantaren una administració jerarquitzada i centralitzada, on un governador era l’encarregat de gestionar un territori. El castell Vell pertanyia a l’amal (una mena de districte) de Borriana, que controlava tota la zona al voltant del Millars. La seua situació estratègica permetia mantenir comunicació visual amb altres castells com el d’Almenara o Vilavella, així com exercir un control directe sobre totes les alqueries del districte.
Durant molt de temps, aquest recinte va ser un patrimoni bandejat. El 2016, PSPV-PSOE i Compromís van convertir la rehabilitació i adequació del castell Vell en un objectiu prioritari, a fi de convertir aquestes runes en un atractiu patrimonial tant per als castellonencs com per als turistes. L’Ajuntament de Castelló hi ha invertit 600.000 euros.
Any de declaració: 2006
Superfície: 14 hectàrees
Com arribar? El paratge és travessat per la carretera CV-147, que dona accés al Paratge Natural del Desert de les Palmes. Es troba a 5 quilòmetres del nucli urbà de Castelló de la Plana, tot seguint la carretera N-340 fins al quilòmetre 72, on es creua l’autopista AP-7 per un pont i s’arriba fins al turó.
Què fer?
· Visita al Centre d’Interpretació Castell Vell. Horari d’hivern (de l’1 d’octubre al 31 de març): de dimarts a dissabte, de 10 a 16 h; diumenges i festius, de 10 a 14 h. Horari d’estiu (de l’1 d’abril al 30 de setembre): de dimarts a dissabte, de 10 a 13 h i de 17 a 20 h.
· Visita al castell Vell: passejada de 45 minuts, amb possibilitat d’audioguia.
Equipaments: panell informatiu, àrea de pícnic, senda senyalitzada adaptada per a persones amb mobilitat reduïda, zona d’aparcament i jocs infantils.
Fauna protegida: renoc, granota comuna, fardatxo ocel·lat, colobra bastarda, terrerola comuna, cacic, blader, musaranya grisa, liró careto, eriçó europeu, fagina teixó, mostela i esquirol roig.
Tombatossals, la llegenda fundacional
Cada ciutat té la seua pròpia mitologia i Castelló no podia ser menys. En el cas de la capital de la Plana resulta impossible no mencionar Josep Pasqual Tirado, membre d’una nissaga llauradora benestant de la ciutat que el 1930 va publicar Tombatossals, un llibre que narra la història d’un gegant forçut i la seua conlloga que intervingueren en la fundació de l’actual Castelló. El text, escrit en català, és important pel fort arrelament que assolí entre la societat castellonenca, però també per l’aportació lingüística que suposa. Publicat dos anys abans de la signatura de les Normes de Castelló, Tombatossals suposa una fita en la recuperació del català com a llengua literària moderna al nord del País Valencià. El llibre, de fet, l’edità per Societat Castellonenca de Cultura i va comptar amb la participació de prohoms de l’època com Bernat Artola, Francesc Pérez Dolz o Lluís Sales.
La trama ideada per Pasqual Tirado —que, en part, deixa per escrit altres mites tramesos oralment— narra la història de Tombatossals, un gegant, fill de les muntanyes de Penyeta Roja i Tossal Gros, nascut en una nit de gran tempesta, tot just on hi ha el castell Vell. A aquell gegant, el Rei Barbut li deixà encarregat de fer habitables i productives unes terres, per a la qual cosa sol·licità la col·laboració de la seua conlloga: Arrancapins, Bufanúvols, Tragapinyols i Cageme. Gràcies a la intervenció de tots ells, cadascú amb la seua particular virtut, fou possible la creació de l’actual Castelló de la Plana.