Caldrà aturar momentàniament el viatge i fer una marrada fins a la capital del Solsonès. Solsona és antiga: prehistòrica, ibèrica, romana, visigòtica, breument sarraïna i medieval. Felip II li concedí el títol de ciutat i el papa Climent VIII, el de bisbat. És per això que l’església del monestir fundacional de la vila va ser elevada a catedral. A cavall dels segles XVII i XVIII, Solsona comptà amb la Universitat Literària, la qual va ser fundada per l’orde dels dominics i representà la darrera institució d’ensenyament superior a Catalunya, abans de la centralització definitiva dels estudis a la Universitat de Cervera. La trobareu al palau Llobera, un antic hospital transformat en col·legi dominic —Col·legi dels Sants Miquel i Gabriel i d’en Llobera. L’apunt en qüestió no és més que l’espurna que ha d’animar el foraster a fer-hi una incursió, a vagarejar pacientment pels seus carrers. Entre els monuments indefugibles, hi ha la catedral, amb unes primeres referències a final del segle X però d’estil gòtic —segle XIII—, el Palau Episcopal, que alberga el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, i la plaça Major, porxada i severa, amb el seu fort pendent. La Torre de les Hores evidencia el pas del temps, i posseeix, a més, altres funcions històriques: tocar a foc i a sometent. Al repic de campanes cal afegir la tradicional penjada del ruc la nit del dissabte de Carnaval —per cert, un dels més destacats dels Països Catalans. N’hi ha més: la Casa de la Ciutat —Ajuntament—, el palau Llobera, seu de la Universitat, el recinte murat o els porxos gòtics de Cal Santantoni. Podríem seguir amb el recinte murat, algunes mostres de romànic discret, disperses pels afores —Sant Honorat i Santa Maria de la Cluella—, la font Major, gòtica, com també ho és la de la catedral; el singular edifici dels Caputxins Vells, del segle XVI, un grapat de casalots d’aquella època, un seminari decimonònic, un hospital del XVII, i alguns ponts i més porxos. Ho deixarem ací, perquè Solsona mereixeria un capítol a banda.
Més avall, l’embassament de Sant Ponç col·lapsa per segona vegada el Cardener. La presa va ser construïda pel règim franquista al municipi de Clariana de Cardener, a principi de la dècada dels cinquanta del segle passat, tot i que no entrà en funcionament fins a mitjan anys seixanta. Un camí ample i sense dificultats circumval·la la làmina d’aigua i connecta els dos marges a través de la vertiginosa presa que assoleix els seixanta metres d’alçada. El paisatge combina el conreu de secà, el bosc de pi i roure, i un sòl argilós i rogenc. El serrat del Moro tanca l’obra per ponent. Al capdamunt, l’església de Sant Martí de Joval ocupa l’extrem meridional d’aquesta espina dorsal.
Un cop superada la presa, la resclosa de Canet precedeix el molí que li dona nom. Un pont clou el conjunt: és medieval, amb cinc arcs, actualitzat en amplària per a permetre el pas dels vehicles. Per ací discorre paral·lel al riu el sender de gran recorregut GR-3, el qual podreu aprofitar per a fer una agradable passejada fins al poble de Clariana de Cardener, a un parell de quilòmetres. I ja que hi som, caldrà enfilar-se al castell i a l’església de Sant Serni, ubicats en el mateix lloc, estratègic, sobre la plana de Flotats, punt de confluència del Cardener amb el riu Negre.
Podríem seguir a peu, ja que el GR-3 es manté paral·lel al riu, però el camí és llarg i farem bé de continuar la ruta per la carretera C-55, de Solsona a Manresa. Encara dins el terme de Clariana de Cardener, caldrà detenir-se al molí de Buida-sacs. El nom, expressiu com pocs, depara una obra romànica en estat ruïnós, probablement dels segles XII o XIII, amb posteriors intervencions gòtiques i modernes. S’hi conserva, tan malmesa com el conjunt, la sala de moles. Un pont, homònim, amb quatre arcs, completa el quadre.
A les portes de Cardona, el riu de l’Aigua d’Ora s’aboca al Cardener pel marge dret. No és el moment de fer una incursió en aquesta valleta íntima, encapçalada pel veïnat de la Valldora i el majestuós monestir de Sant Pere de Graudescales, i que connecta amb les terres altes de la serra de Busa; caldrà deixar-la, malauradament, pendent en la nostra llista d’escapades.
I arribem, tot baixant, a Cardona. La ciutat és inconfusible: el conjunt medieval del castell n’és el far, a banda de la muntanya de sal. Del primer, romànic i gòtic, caldrà saber que es tracta d’un dels castells de referència de la Catalunya medieval. Hi han succeït els principals avatars de la història, fins i tot un setge despietat per part de les tropes borbòniques de Felip V, amb més de deu mil soldats i trenta-cinc dies de bombardejos. Arran del setge, amb les tropes locals molt afeblides, la vila acabaria per rendir-se el 18 de setembre de 1714, després de la capitulació de Barcelona. I així és el caràcter de l’indígena: resistent. Costa de fer-li acotar el cap enfront de la injustícia i de la imposició vinguda de fora.
Sembla que fa dos mil·lennis i mig al cim que pobla el castell ja hi havia hagut una estructura defensiva, però la rellevància castrense es va iniciar amb Guifré el Pilós, el 886, quan va manar la construcció de la fortalesa que, amb el temps, patiria les esperades i successives remodelacions i ampliacions. Qui la visite hi distingirà, en els 62.000 metres quadrats sobre els quals s’estén, elements romànics i gòtics, i un parador nacional. De tots, la joia de la corona és la torre de la Minyona, un edifici circular d’estil romànic —segle XI—, batejada amb aquest nom, perquè va ser espai de reclusió, i mort, de la jove Adalés, tancada pels seus pares, el vescomte Ramon Folc i la seva muller Engúncia, que s’oposaren al romanç amorós amb un individu de tendència sarraïna del castell de Maldà.
També hi trobareu la col·legiata de Sant Vicenç, un dels monuments més destacats del romànic català i construït l’any 1040 sobre l’antiga capella del castell.
Si de la fortalesa davallàvem a la vila, el seu nucli històric és reconegut com a Bé Cultural d’Interès Nacional des del 1992, per la cohesió i l’estat de conservació del conjunt. Els orígens, caldrà situar-los al segle XI, amb la fundació d’un nucli originari, sorgit del mercat que s’hi celebrava als peus de la muntanya del castell, des de final del segle X, segons testimonia la carta de poblament. Cardona va ser territori de frontera, com tants altres punts, estratègicament situada. També cruïlla de camins, amb un flux gens menyspreable de viatgers i comerciants provinents del Pirineu i del migdia francès, atrets pel negoci de la sal, al qual ens referirem seguidament. També pas de pelegrins, en les seues anades i vingudes entre epicentres espirituals, com Montserrat o Sant Jaume de Compostel·la. Per tal de millorar l’experiència del visitant, el 2005 va obrir les portes el Centre Cardona Medieval, un espai d’interpretació al cor de la ciutat, que descobreix la creació i expansió de la vila.
A redós del castell i a l’extrem meridional del nucli urbà, hi ha la muntanya de sal. El cas d’aquest diapir és únic a Europa. L’aflorament salí s’eleva un centenar de metres, i el resultat del procés de dissolució d’aquest material es fa evident al dit Forat Micó i la Bòfia Gran. La sal ha constituït històricament una font de riquesa local i un actiu econòmic, que han fet de la ciutat un pol d’atracció de negociants, comerciants, viatgers i altres figures àvides del diner. Els romans ja van extreure-la, com també durant l’edat mitjana i, fins i tot, al segle XX, quan l’activitat assolí dimensions industrials. L’explotació comercial de la sal potàssica per a la producció d’adobs es va iniciar a Cardona el 1930, a Súria cinc anys abans i a Sallent el 1932.
Les consegüents problemàtiques ambientals de la gestió dels residus no trigarien a arribar: si durant les primeres dècades del segle passat aquests restaven dins les mines, als anys seixanta s’amuntegaven a l’exterior, creant els runams salins, o escombreres, que tristament formen part del paisatge del Bages i que acumulen al voltant de vuitanta milions de tones. El 1990, la mina de Cardona aturava definitivament la seua activitat, després d’haver arribat per aquell temps a més de 1.300 metres de profunditat i 300 quilòmetres de galeries subterrànies. Cardona visqué de la mineria, que va emprar durant els anys seixanta i setanta del segle passat fins a 1.500 treballadors dels 9.000 habitants que vivien a la població. Tot i això, l’empresa Ercros, responsable de l’activitat extractiva per ser l’hereva d’Explosivos Río Tinto, es veié obligada a netejar els residus —aprofitant-los per a la producció de clor a les factories pròpies a Vila-seca i Flix—, fins al 2017. Darrere seu deixava aqüífers salinitzats, a causa de la dissolució de la sal per l’aigua de pluja. Avui, la sal ha esdevingut un atractiu turístic, amb més de 80.000 visitants anuals, que superen amb escreix les incursions forasteres al castell. El Parc Cultural de la Muntanya de Sal ofereix al viatger la possibilitat d’immergir-se en la singularitat geològica local i en la dimensió històrica de la mineria a Cardona.
Pel pont del Diable, conegut justificadament també com a pont Trencat, els pelegrins travessaven el Cardener en el seu camí cap a la capital compostel·lana. En l’actualitat, l’obra caminera, als peus de la vila, ha esdevingut una figura escultòrica de perfil parabòlic, de dos arcs, sense tauler i al marge de les mirades de forans i locals.
Al meandre que forma el riu al seu pas pel terme de Cardona s’arrengleren tres molins hidràulics dedicats a la mòlta de la sal, a banda d’un grapat d’assuts per a la derivació de les aigües per a ús industrial, com la colònia tèxtil del Paperer, que va ocupar el lloc de l’antic molí de Bellestar —segle X—, convertit en molí paperer el segle XVIII. Haurem de seguir avançant entre meandres poblats de colònies mineres que albergaren la mà d’obra vinguda de fora: a banda i banda, travessem la colònia Manuela i l’Aramburu, i elevada sobre aquestes dues, els Escorials, una zona residencial de torres reservada al director, enginyers i personal especialitzat.
Un cop superada Cardona, la mineria cedeix de nou el lloc a l’espai rural. Solitari, pausat. El veïnat de Malagarriga ocupa un acusat meandre. Hi perviuen l’església romànica de Sant Jaume, una presa sobre el riu i una petita central hidroelèctrica que abastia l’explotació minera de Cardona. El terreny s’embosca, els vessants constrenyen riu i carretera a una estreta relació, gairebé superposada. Al reguer de Cal Serrador, l’orografia, més indulgent, deixa un respir i eixampla l’espai vital d’ambdós cursos. El paisatge és saltat de masies que ostenten el nom, el malnom o la professió dels seus propietaris: Cal Mingot, Can Flautes, Cal Ramonillo, Cal Fuster, Cal Rata, Cal Fariner...
Sobre la riba dreta, s’enlaira Sant Salvador de Torroella. El llogaret és cap d’una antiga parròquia rural, nascuda a redós del castell de Torroella, documentat ja l’any 966. Una església romànica, la rectoria i les escoles, construïdes al segle XX, aglutinen la vida dispersa de les masies els dies importants.
El Cardener serpenteja encara, sense gestos acusats, fins assolir un meandre pronunciat: és el preludi de l’altra població minera de la conca, Súria. La seva trama urbana s’apinya al vessant oriental d’una serreta; el paisatge miner afegeix un garbuix d’elements dispars a l’entorn —xemeneies, naus, grues i torres, muntanyes de residus salins...— que es barregen densament amb la vida local i tendeixen a eclipsar el caràcter medieval d’aquesta població abocada al riu. I és que la mineria, per naturalesa, tenyeix Súria d’un aire dens, opac, des del 1912, quan van ser descobertes les mines de potassa. Caldrà, però, fer l’esforç d’aturar-s’hi i passejar pels seus carrers: ens seduirà una fesomia antiga, estreta, ombrívola, amb racons suspesos en el temps, per contrast amb l’atrafegada activitat extractiva i industrial extramurs.
L’amant de la geologia no hauria de passar-hi de llarg: la falla de Súria, coneguda també com la falla de Migmón, és el principal atractiu natural del poble. Es tracta d’un fenomen geològic singular i en superfície: un plec anticlinal fallat, on les capes de roca que hi convergeixen no enllacen entre elles, a causa de la intensitat del plegament.
El fet atreu científics i estudiosos d’arreu, i curiosos, que poden contemplar el fenomen des d’un mirador habilitat a aquest efecte. Per aquesta raó, Súria va ser inclosa al Geoparc de la Catalunya Central de la UNESCO i el municipi l’ha convertida en un símbol de la vila i l’ha incorporada a l’escut.
El Cardener intueix ja el seu final. A pocs quilòmetres de l’aiguabarreig, travessa Callús i la terra baixa, tòrrida, del Bages. La muralla de la cara nord de Montserrat es desplega, al fons, amb tota la seua magnitud. A les portes de Manresa, Sant Joan de Vilatorrada ha cobrat una dissortada visibilitat aquests últims anys per ser al seu municipi on s’ubica la presó de Lledoners. Sense paraules.
A l’entrada del poble, una resclosa desvia les aigües fluvials cap a un conjunt fabril. El rec circumval·la la població fins a arribar a la fàbrica Burés. El complex, que va entrar en funcionament el 1860 i va restar actiu durant un segle, encetava la trajectòria industrial de la família Burés, que havia de saldar-se en dues instal·lacions més: a Castellbell i el Vilar i a Anglès, a les quals ja ens vam referir en els capítols dedicats al Llobregat i al Ter.
Les fàbriques Borràs i Gallifa custodien la Burés i completen el quadre industrial del poble.
En pocs minuts, el Cardener rega Manresa, s’estén per la seua base. El pont Nou connecta les dues ribes. Es tracta d’una estructura del segle XIV i una de les mostres medievals del seu àmbit millor conservades de Catalunya. Per sobre d’aquesta obra, composta per vuit arcs de mig punt i un tauler totalment pla, travessava el camí ral cap a Lleida. Com a contrapunt, hi perviu el pont Vell —d’origen romànic, si bé ha sofert múltiples intervencions—, el qual junt amb la Santa Cova de Sant Ignasi i la Seu conformen la imatge més característica de la capital del Bages.
No cal dir que la vila mereix detenir-s’hi: el seu nucli antic, de caràcter medieval, està inclòs en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. La trama urbana, de carrers tortuosos, del tot irregulars i impredictibles, s’estén entre els turons del Puigcardener i el Puigmercadal. Sembla que s’hi assenta sobre un antic poblat ibèric, però la seua sort l’ha portat a patir múltiples intervencions durant els segles XVIII i XIX, i amb posterioritat d’altres amb una evident manca de tacte.
El Cardener voreja, doncs, Manresa pel seu extrem meridional. Els ponts del Congost, de Sant Francesc o de la Reforma l’eviten. Encara una resclosa, a tocar del pont Vell, i una altra més endavant, la de les Obagues. I una tercera que desvia les aigües cap a dues fàbriques definides per la tria cromàtica, la Vermella i la Blanca; i, encara, la de la fàbrica dels Comtals.
Poc recorregut li queda ja al Cardener, assetjat pel traçat ferroviari, l’atrafegada carretera C-55, que comunica el Bages amb el Vallès Occidental, la depuradora de Manresa, enmig d’un paisatge forçat a canviar la seua essència rural per una industrialització descontrolada. La resclosa de l’Aiguabarreig, com indica el seu nom, és la darrera obra hidràulica d’aquest curs abans de fondre’s amb el Llobregat. Arribats ací, cal mirar enrere, ara sí, i recordar els primers passos del Cardener entre les muntanyes feréstegues, solitàries del Solsonès. El contrast és màxim; el sotrac superlatiu.