El coll de Port ens separa de la vall de la Vansa, territori de trementinaires que correren per aquesta geografia al segle XIX, subsistint amb la venda de plantes remeieres. L’aspror d’aquestes muntanyes i l’èxode cap a nuclis urbans i industrials obligaria les dones del lloc a rescatar la saviesa ancestral i fer-ne d’ella un ofici. Dones i xiquetes guaridores que empraren plantes autòctones, olis essencials i ungüents; no sempre ben vistes, i fins i tot sospitoses de bruixeria, caminant en solitud de vall en vall, despatxant en masies i evitant mercats i llocs de població atapeïda. Aplicaven a zones adolorides o inflamades la trementina de fabricació casolana, una recepta personal de resina de pi i altres substàncies. No ens hi estendrem, però aquest ofici s’extingí el 1982 amb Sofia Montaner, filla del poblet d’Ossera. Atanseu-vos fins al Museu de les Trementinaires, a Tuixent, per saber-ne més.
Tornem al coll de Port. El pas de carretera dona accés, a més, a l’estació d’esquí nòrdic de Tuixent - La Vansa, coneguda pels treballadors mateixos i clients assidus com la Lapònia catalana. I així és: terreny suau, boscós, solitari; relaxant. Des de la base de l’estació, caldrà enfilar el camí fins a Prat Llong per obtenir una de les millors perspectives del viatge que ens espera. Qui siga de cama forta, tindrà a l’abast la tossa Pelada (2.378 m) i uns minuts enllà, el pedró dels Quatre Batlles (2.385 m), punt culminant de la serra del Port del Comte —amb la corresponent estació d’esquí alpí. Ambdós cims conformen veritables talaies, arrodonides i d’accés còmode. El panorama que es desplega des del capdamunt és el següent: el Pedraforca i la cara sud de la serra del Cadí a una banda; es muntanyes d’Andorra al fons; a ponent, el Montsec, i al sud, Montserrat.
Als peus del coll, al municipi de la Coma i la Pedra, un indicador sense gaires pretensions, ens desvia de la carretera per a guiar-nos fins a les fonts del Cardener, igualment discretes. A pocs metres de la via principal, una surgència permet al visitant proveir-se d’una aigua fresquíssima, cristal·lina, nutritiva: locals i forasters s’hi apleguen, equipats amb voluminoses garrafes.
Més avall, Sant Llorenç de Morunys. La població fa de capital de la zona, epicentre de la vall de Lord, lloc de mercat, pol d’atracció de turistes, excursionistes, esquiadors de temporada i esforçats boletaires. El Cardener es presenta a la societat local, es fa visible i queda retingut, aviat, per la presa de la Llosa del Cavall. És el primer dels obstacles —el segon serà l’embassament de Sant Ponç— en els 90 quilòmetres de vida del riu fins a la desembocadura a Castellgalí, a la comarca del Bages, tot just passada Manresa.
Sant Llorenç de Morunys posseeix l’encant d’una vila antiga: portals d’entrada, església romànica, carrerons i placetes poblats en el present de comerços per a la subsistència del local i el plaer del turista: xarcuteries amb profusió d’embotits i formatges locals, forns i bars, restaurants i alguna botiga d’esports de muntanya. L’origen de Sant Llorenç de Morunys, del tot espiritual, es deu a la presència del monestir de Sant Llorenç, fundat el segle X i guiat un segle més tard per la regla benedictina. Conserva església, campanar i claustre, amb peces de diferents èpoques —retaules gòtic i barroc, i orgue renaixentista, entre d’altres. A redós del recinte prioral, nasqué la vila el 1297: franca a l’inici, murallada, per voluntat de Ramon Folc, vescomte de Cardona. La qualitat de villa libera, que durà dos-cents anys, és motiu, segons esclareixen els documents, d’orgull dels vilatans.
Malgrat el seu emplaçament, segons Manuel Segret a les Aportacions a la vila de Sant Llorenç de Morunys i comarca, Sant Llorenç “no és ni ha estat essencialment una vila agrícola”. L’estudiós ho demostra amb xifres a la mà: al segle XVII, més d’un 57% de la població activa estava dedicada al tèxtil. Paraires, teixidors de llana i lli i altres figures del ram ja són presents a les darreries del segle XIV i principis del XV. L’agricultura, per la seua banda, aquell segle XVII, superava per poc el 22%.
I és que el poble s’ha distingit pel seu drap piteu —idoni per a la fabricació de capes de pastor, mantes i peücs— i, per això mateix, el gentilici s’associa al producte: als indígenes, se’ls coneix com a piteus.
Dels casals de molins del poble, el de Monegal era totalment inservible a finals del segle XVIII —en l’actualitat, la masia annexa ha estat reconvertida en hotel rural— i el del Riu corria una sort similar: el draper i el fariner estaven completament assolats. Per aquell temps, les aigües del Cardener només movien una molina serradora del mateix Monegal i una altra del molí del Riu, que donaven servei a la quinzena de fusters en actiu —un sector auxiliar del tèxtil, amb la fabricació d’embalatges per al seu transport.
A les portes de la vila, la carretera es bifurca: un ramal segueix la vall de Lord en direcció est, amb giragonses ascendents entre espadats i pendissos vertiginosos. El túnel de la Mina evita per sota terra el coll de Jouet i conforma la porta d’entrada a la comarca del Berguedà. Nosaltres continuarem cap al sud, tot seguint el riu aigües avall i flirtejant amb el pantà de la Llosa del Cavall, la cua del qual se situa al peu del poble a què hem dedicat les darreres línies. La presència mineral protagonitza un paisatge de formacions arrodonides, amb llicència escultòrica i bombaments boterians capriciosos. El fenomen no estranya l’entès en geologia ni el simpatitzant en la matèria: és el conglomerat en estat pur, modelat per la força de les aigües mil·lenàries.
Per sobre de la làmina del pantà, el santuari de Lord vigila la vall. Degué ser un lloc de retir, de contemplació, per sobre de les parets que constrenyen el riu en aquest punt. El seu origen és l’església de Santa Maria, citada en documents del segle X, i va nàixer arran de la seua donació al monestir de Sant Llorenç de Morunys. La situació estratègica a la corona de la mola de Lord (1150 m) —tabular, vertical, inexpugnable—, l’han fet un dels llocs més cobejats per uns i altres: funcionà com a hospital i caserna de les tropes carlines i va ser escenari d’alguns dels més cruents enfrontaments entre aquests i les forces liberals. A la vessant oposada, un altre escenari castrense: la serra de Busa va albergar un espai militar de rereguarda durant la Guerra del Francès. S’hi concentraren fins a 8.000 soldats i el Capolatell, una mena d’illa envoltada de penya-segats i separada de terra ferma per una àmplia esquerda, a 1.300 metres d’altitud, va convertir-se en presó, on el peó napoleònic, si no moria de fred i gana, ho feia llençant-se al buit.
Un parell de revolts més, un túnel i arribem a la presa. La seua forma parabòlica accentua, encara més, l’efecte de profunditat en una geografia angosta. El Cardener, engarjolat, és alliberat en petites dosis. Des d’ací, enfila decididament cap al sud, passa a prop de Solsona: solca una terra baixa, càlida i aspra, o freda i boirosa alhora durant els mesos freds. Travessem el terme municipal d’Olius. Extens. Diversos molins fariners s’arrengleren al llarg del curs que ens guia. Un d’ells, el de Ratavilla, va albergar una minicentral elèctrica. El dels Cups mostra encara un imponent volum de planta rectangular i, des del 1899, funciona com a productor d’electricitat. Tant l’un com l’altre, daten de final del segle XI.
Olius posseeix, també, el del Pont i el de Foix, que va pertànyer a la família del poeta. El que més sobta d’aquest municipi no és la reglamentària església —que també, per ser un clar exponent de l’arquitectura llombarda—, sinó el cementiri modernista. L’obra va ser signada per Bernardí Martorell i Puig, mà dreta del bisbe Vidal i Barraquer i influït per Antoni Gaudí i Lluís Domènech i Muntaner. La singularitat rau en la ubicació: erigit en un entorn de roques caigudes, tombes i panteons són excavats en la pedra mateixa. S’hi accedeix per un arc parabòlic de reminiscències gaudinianes i la passejada, tot i que breu a causa de les dimensions, transporta el foraster fora del temps i l’espai.