Aquell dia a Cuba l’estimava tothom. Fins i tot el líder revolucionari Fidel Castro va rebre cordialment el rei d’Espanya a l’aeroport de l’Havana. Més tard, mentre Joan Carles es passejava pel barri vell amb el seu seguici, els habitants aplaudien des de finestres i balcons, i de tant en tant se sentia un “Visca Espanya” i algun “Visca el rei”. Uns paletes li va donar la mà. Ell va fer petons a les galtes a una escombriaire.
“Mai de la vida hauria somiat que em passaria una cosa tan meravellosa”, va explicar la treballadora just després al grup de periodistes, del qual jo formava part aquell dia de novembre del 1999. El rei d’Espanya havia anat a l’Havana amb motiu d’una cimera ibero-americana de caps d’Estat i de govern. Tenia 61 anys i gaudia del seu moment de màxim reconeixement internacional. A Espanya la gent també el valorava molt, tant si eren votants de dretes com d’esquerres.
Vaig recordar aquell dia no fa gaire, quan un diari digital va presentar als espanyols una imatge molt diferent del seu monarca: un senyor gran amb la cara tapada per una mascareta, que s’aguantava amb penes i treballs a la barana del passadís d’un jet privat. L’avió el portaria des de l’extrem nord-oest del seu regne a un altre continent. Joan Carles I, de 82 anys –el rei que va abdicar–, havia girat l’esquena al seu país, colpejat per la malaltia i el menyspreu de molts dels seus compatriotes arran de diversos escàndols i objecte de burla per mig món.
Fins al cap de tres setmanes no va confirmar la destinació del vol: s’havia retirat provisionalment a Abu Dhabi, a casa del seu amic el príncep Mohamed bin Zayed.
Els últims anys Joan Carles ha comès massa errors. S’ha convertit en una càrrega per al seu fill, el rei Felip VI, una càrrega també per a la monarquia i fins i tot per a l’estabilitat del sistema polític del país. A partir de l’ascens i la caiguda de Joan Carles I es pot explicar el canvi profund que ha viscut Espanya els últims 45 anys, d’ençà de la mort del dictador Francisco Franco. Amb l’ajuda del rei, que procedeix de la dinastia dels Borbons, el país va passar d’una societat estamental gairebé medieval a un regne amb alta tecnologia, es va transformar en la quarta economia de la Unió Europea. Però darrerament el rei no ha entès fins a quin punt han canviat els espanyols al llarg d’aquests anys. I tampoc que la monarquia s’ha d’adaptar a la nova cultura ciutadana i ha de renunciar als seus privilegis si vol sobreviure.
¿Com era Espanya el 22 de novembre del 1975, quan, dos dies després de la mort del dictador, Joan Carles va ser proclamat rei per les dues cambres del parlament i cinc dies més tard va ser coronat a l’església de Sant Jeroni, al centre de Madrid? Durant gairebé quatre dècades Franco havia aïllat el seu poble amb un règim retrògrad i estrictament reglamentat per l’Església catòlica. Aleshores fins i tot les dones joves vestien de negre. Cap dona no podia viatjar a l’estranger sense l’autorització del pare o del marit. Només uns pocs caps de família tenien compte bancari. Als pobles manaven els capellans i la Guàrdia Civil. Només alguns privilegiats tenien cotxe.
Joan Carles encarnava un renaixement en un país fossilitzat. Just després de la seva coronació, el jove rei va viatjar amb la seva esposa, Sofia –princesa de Grècia i de Schleswig-Holstein, besneta de l’últim kàiser alemany– per diverses regions, des d’Andalusia fins al País Basc. L’“alemanya”, que parlava castellà amb un accent curiós, escoltava tan tranquil·lament pageses com pescadors. De monàrquics aleshores n’hi havia ben pocs. I, per tant, també és mèrit de Sofia que els reis –la família reial imposada per gràcia del dictador– a poc a poc es guanyessin fins i tot la confiança de gent que havia disposat les esperances en la república.
Això no era un fet evident per a Joan Carles, nascut el 1938 a l’exili a Roma com a secundogènit d’una família empobrida. Ja des de petit se li va inculcar que havia de recuperar el tron que havia abandonat sense oposar resistència el seu avi, Alfons XIII, l’abril del 1931, en proclamar-se la república. El seu pare va negociar amb el dictador i va enviar el seu fill de 10 anys sol a Espanya perquè estigués sota la tutela de Franco. Se sentia com una “pilota de ping-pong” entre tots dos, explicaria més tard Joan Carles en una de les infreqüents entrevistes.
Els seus mestres van trobar un jove príncep tímid i de mirada trista. Més endavant, quan feia estudis universitaris a Madrid, era considerat un outsider estrany, que era importunat tant per estudiants d’esquerres com per falangistes, seguidors del partit únic. Al començament del seu regnat, els intel·lectuals encara se’n reien posant-li el sobrenom d’“el breu”, el que aviat plegaria.
Però l’alumne de Franco va sorprendre els espanyols quan al cap de pocs mesos es va alliberar dels designis del dictador. El juny del 1976 va col·locar el jove jurista Adolfo Suárez de president del govern, un home que aleshores entusiasmava fins i tot les filles de l’elit franquista. Suárez va ajudar el rei en les seves relacions amb les grans figures de l’antic règim a desmuntar el franquisme i a transformar Espanya en una democràcia: es van dissoldre les corts franquistes, es va decretar una amnistia per als presos polítics i es van legalitzar els partits. A les primeres eleccions, el 1977, fins i tot s’hi van poder presentar els comunistes.
Una comissió a la qual tots els partits van enviar representants va elaborar una nova constitució. El rei renunciava al poder absolut que li havia atribuït Franco. Joan Carles volia ser el rei de tots els espanyols. Havia entès que la monarquia només podia tenir futur d’aquella manera.
Encara a dia d’avui, de les accions del monarca sempre n’ha d’assumir la responsabilitat un membre del govern electe: ell no té cap possibilitat de decidir. Gairebé tots els diputats van acceptar la constitució, i els espanyols també la van ratificar en referèndum.
Mentre Joan Carles era respectat a l’exterior, a l’interior el país va anar creixent la insatisfacció dels franquistes. Especialment a l’exèrcit i a la policia militar es va anar congriant el malestar. La tarda del 23 de febrer del 1981 la Guàrdia Civil va segrestar els diputats al parlament i uns còmplices van ocupar la ràdio pública. Aquella va ser la primera prova per al rei i la jove democràcia.
Una càmera de televisió va enregistrar com un comandant de la Guàrdia Civil disparava trets enlaire i com els polítics buscaven protecció ajocant-se sota les bancades. Joan Carles era l’únic dirigent estatal que no estava segrestat perquè el seu formador militar havia fet creure als conspiradors que actuaven en nom del rei.
A la seva residència al palau de la Zarzuela, va parlar per telèfon durant hores amb els comandants de les tropes. Els va deixar clar que ell, com a comandant suprem de les forces armades, no donava suport al cop d’Estat. Va tenir el seu fill Felipe, de 13 anys, al seu costat per ensenyar-li com un rei resol aquesta mena de crisis.
Finalment, Joan Carles es va dirigir per televisió al poble i als alts militars que encara dubtaven de sumar-se al cop d’Estat. La Corona, va declarar, “no pot tolerar accions o actituds que pretenen interrompre el procés democràtic al qual el poble espanyol va donar l’aprovació a través d’un referèndum”.
El cop d’Estat va fracassar. Declarant adhesió a la constitució, el rei va guanyar-se el cor dels espanyols, que es van fer joancarlistes, encara que no fossin monàrquics.
Aleshores van començar uns anys bons. Espanya va entrar a l’OTAN i a la Comunitat Econòmica Europea. Les forces armades van aprendre les regles del joc democràtic. Amb ajuts multimilionaris de Brussel·les es van finançar autopistes i aeroports, plantes dessalinitzadores i parcs eòlics, i també el tren d’alta velocitat, l’AVE. Durant aquells anys el rei “va prestar uns serveis fantàstics a Espanya en tot un seguit de situacions difícils”, així continua defensant-lo encara ara Felipe González, durant molt de temps president del país i líder del PSOE. Joan Carles havia aconseguit restaurar la reputació d’Espanya al món.
Amb els periodistes també hi tenia un tracte amable. Recordo com en viatges i recepcions als corresponsals estrangers sempre se’ns dirigia en anglès, en francès i ocasionalment amb unes paraules fins i tot en alemany. La premsa s’estava de criticar-lo públicament, encara que l’estil de vida del rei donava peu a rumors.
A Mallorca se sabia que tenia una relació amb una decoradora. Els habitants de la capital murmuraven que de nit el seu rei anava amb moto a tot drap pels carrers, sovint amb roba de cuiro, i desapareixia dins el garatge d’una antiga reina de la bellesa. A l’estiu navegava amb el iot Fortuna, que li havien regalat uns empresaris balears. Però quan els paparazzis oferien fotos de gent despullada a bord, no les volia publicar ningú. Circulaven històries sobre banquers i financers tèrbols, però la majoria d’espanyols estaven orgullosos del seu rei vividor i faldiller amb un notable instint de caçador.
Durant aquells anys de despreocupació vaig trobar-me amb el rei i la seva família en recepcions i conferències a Madrid, Barcelona, Berlín i en altres llocs. El 2004, poc després del casament del seu fill, la reina Sofia es va proposar ajudar Letícia en la difícil integració dins el clan dels Borbons. Letícia, abans de conèixer el príncep, era redactora i presentadora a la televisió espanyola. Sofia, doncs, ens va convidar, a quatre homes espanyols i a mi, a la Reial Acadèmia de la Història, a Madrid, per informar-se sobre la feina de la premsa. Ser periodista és la millor feina del món?, va preguntar-me Sofia mentre totes dues bevíem d’uns gots de cartró una mica de te que la reina havia portat en un termos. Va ser un moment íntim. Els homes acabaven de sortir per la porta per fumar.
Sofia va néixer a Grècia i va ser educada a l’internat alemany de Salem per aprendre a viure a la cort; va estudiar Música i Arqueologia a la universitat, i va entendre el que el seu marit, criat sota les ordres de Franco, no volia entendre: al segle XXI, en una societat democràtica el rei no pot cridar l’atenció per la seva ostentació ni pot treure profit de la Corona. Ha de ser útil al poble. Perquè els votants poden encarregar als polítics que modifiquin la constitució per abolir la monarquia. Joan Carles, en canvi, va continuar actuant com si fos invulnerable.
Però l’abril del 2012 es va acabar l’omertà. Mentre caçava elefants a Botswana, de nit Joan Carles es va trencar el maluc i va haver de ser traslladat amb avió a Madrid per sotmetre’s a una operació. Per primer cop els periodistes espanyols van revelar el nom de la seva amistançada, que l’havia acompanyat: Corinna zu Sayn-Wittgeinstein-Sayn, de soltera Larsen. Una empresària germanodanesa, divorciada dues vegades, amb dos fills i amb estrets contactes amb magnats saudites.
Joan Carles l’havia conegut vuit anys abans en una cacera. Ara els ciutadans llegien al diari que aquella “amiga entranyable” havia organitzat el viatge de noces de Felip i Letícia fent-los passar com a senyor i senyora Smith i que de vegades s’estava amb el seu fill al palau de la Zarzuela. El que va allunyar els espanyols del seu rei, però, no va ser descobrir l’aventura amorosa. El que no es van prendre bé és que es divertís en un viatge de plaer mentre Espanya estava al caire de la bancarrota.
A Espanya el govern conservador retallava cada vegada més prestacions socials i es perdien milions de llocs de feina, sobretot per a la gent jove. A més, el gendre preferit de la família, Iñaki Urdangarín, exjugador d’handbol i marit de la infanta Cristina, era acusat d’haver malversat diners públics amb una fundació sense ànim de lucre.
El vell mal de la corrupció havia envaït la casa reial espanyola i s’havia fet visible mundialment. Per això el 2012 Joan Carles es va veure obligat a demanar perdó al seu poble en ser donat d’alta a l’hospital: “Em sap molt de greu, m’he equivocat, no tornarà a passar”, va dir davant les càmeres de televisió.
La seva esposa, la reina Sofia, havia suportat totes les aventures i havia mantingut intacta l’aparença del matrimoni dinàstic. Joan Carles sempre l’havia elogiat dient que era “una autèntica professional”. Sofia continuava fent costat al seu home infidel i complia de manera escrupolosa les obligacions de representació. Però a palau vivien separats, cadascun en una ala.
Joan Carles no va aconseguir recuperar el cor dels espanyols. Si bé Corinna va desaparèixer d’Espanya de cop i volta l’estiu de fa vuit anys, des d’aleshores es queixa que els serveis secrets la van fer fora del país.
Però el 2014, quan a les enquestes menys de la meitat dels entrevistats defensaven la monarquia, Joan Carles va haver d’abdicar en favor del seu fill. Després de divuit operacions, l’any passat el rei emèrit va abandonar totes les funcions. Just després de la seva proclamació, Felip VI va introduir unes regles més estrictes per a la gestió dels diners públics. Ara informa amb transparència de com s’utilitza l’assignació del pressupost públic per a la casa reial. Pels seus ingressos anuals, actualment 242.769 euros bruts –molt menys que les assignacions d’altres reis d’Europa–, paga fins i tot prop d’un 42% d’impostos.
Felip va expulsar les seves dues germanes grans del cercle més proper de la família reial. Ja no reben reemborsaments per despeses. A tots els parents els va prohibir fer negocis i acceptar regals. Ara la família reial només està formada per la seva esposa i les seves filles, Elionor –la successora al tron– i la seva germana Sofia. I pels seus pares.
A la primavera el rei es va veure obligat a retirar al seu pare l’assignació de gairebé 200.000 euros anuals. Només li ha deixat el títol de rei emèrit. Pressionat pel govern de coalició d’esquerres, a començament d’agost va preparar el comiat de Joan Carles del palau de la Zarzuela.
Perquè no va ser fins al març, mentre els espanyols estaven tancats a casa per la pandèmia, que va sortir a la llum tot l’abast dels afers de Corinna. L’examant de Joan Carles ha de retre comptes a Suïssa d’unes acusacions de blanqueig de capital, i ho farà en perjudici del rei emèrit. Joan Carles està desvalgut a la picota.
Les revelacions més recents sobre el rei es remunten a l’any 2015, quan Corinna va confiar informació a un expolicia que durant anys havia fet de detectiu privat per a clients rics. “Està obsessionat pels diners”, va explicar Corinna sobre Joan Carles. Feia entrar a Espanya maletins plens de bitllets, “en alguns casos amb cinc milions”.
El que sembla que no sabia Corinna és que l’home amb qui parlava va gravar la conversa. Més endavant les gravacions van caure a les mans de la policia anticorrupció de Ginebra. L’expolicia, que des del novembre del 2017 està en presó preventiva, probablement va filtrar les gravacions a la premsa com a forma de xantatge perquè l’alliberessin.
Als investigadors suïssos els interessa sobretot un generós regal del rei saudita per valor de cent milions de dòlars –en aquell moment uns 65 milions d’euros– que el 2008 van anar a parar al compte d’un banc privat suís. El compte pertany a un fundació amb seu a Panamà, els beneficiaris de la qual són Joan Carles, el seu fill i la seva filla Elena.
L’any passat, quan Felip VI se’n va assabentar, va renunciar a l’herència i en va informar el govern espanyol. Va resultar que, dos mesos després de l’accidentat safari a Botswana, 65 milions d’euros havien acabat al compte de Corinna zu Sayn-Wittgenstein-Sayn a les Bahames. La quantitat la hi havia regalat Joan Carles “per agraïment i amor”, va declarar l’empresària.
Segons la seva declaració, es tracta dels milions de suborn que l’emèrit va rebre per negociar la construcció d’un tram de ferrocarril d’alta velocitat entre la Meca i Medina. Un consorci amb majoria espanyola va rebre l’encàrrec anys després que el 2006 Joan Carles hagués anat a Riad en visita oficial, amb Corinna a la seva delegació.
Alguns amics expliquen que Joan Carles sempre havia tingut por de quedar-se sense recursos després d’abdicar. Fins i tot va proposar matrimoni a la seva amant Corinna, proposta que ella va rebutjar. El seu biògraf, Paul Preston, es mostra comprensiu: li van robar la infantesa i la joventut. Quan va accedir al tron, va viure temps perillosos. Després Joan Carles probablement va pensar que per fi tenia dret a divertir-se i a gaudir.
Ara també ha obert diligències la fiscalia de Madrid. L’examant hi haurà de declarar a final de setembre. La casa reial deu tremolar.
Certament, Joan Carles gaudeix d’immunitat, si més no fins que va abdicar. I alguns constitucionalistes creuen fins i tot que la immunitat és vitalícia. Però a causa dels malabarismes per evadir impostos traslladant els suborns a paradisos fiscals, ha perdut la reputació entre els seus compatriotes més joves.
Per als espanyols de menys de quaranta anys, probablement serà recordat com “el de Corinna, el dels elefants i dels maletins”, va dir suposadament el rei emèrit no fa gaire a uns amics. Ara a Espanya el Tribunal Suprem està analitzant si hi ha prou indicis per obrir un procés contra l’excap d’Estat.
Joan Carles ha abandonat un país saquejat que aquest estiu ha patit considerablement, amb un dels nombres més alts d’infectats i morts per coronavirus d’Europa. L’economia espanyola depèn molt del turisme, i molta gent tem que arribi una nova crisi econòmica.
L’estabilitat política de l’era de Joan Carles, en què s’alternaven els governs conservadors i els de centreesquerra al poder, s’ha acabat. Decebuts pel clientelisme i les prerrogatives dels partits tradicionals, en els últims anys els espanyols han dipositat la confiança en noves formacions liberals, d’ultradreta i en el partit esquerrà de protesta Podem.
El president Pedro Sánchez encapçala una coalició d’esquerres feble. Encara arrossega el pressupost dels conservadors del 2015 perquè ni tan sols ha aconseguit aprovar-ne un de propi. A més, a Catalunya tenen força els partits que lluiten per separar-se del regne.
Felip VI ha de demostrar a la generació jove com d’avantatjós és per als espanyols no haver d’escollir un cap d’Estat d’entre partits enemistats. I ha d’explicar al país per a què necessita una casa reial.
Després de marxar del país, Joan Carles I va comunicar que es posa a disposició de la justícia. El rei, mentrestant, era de vacances a Mallorca amb Letícia i les filles. Al palau que tenen a l’illa l’esperava la seva mare, Sofia. Ella no ha acompanyat el seu marit fora del país. El seu lloc és al costat del rei, això ho ha dit sempre. I ara el rei es diu Felip.
Traducció d'Arnau Figueras