«Amb aquest ambient, ningú diria que l’independentisme pot sumar més del 50% dels vots en les pròximes eleccions». Era el comentari irònic d’un tertulià radiofònic, que parlava als volts de les 17.14, hora gran de l’11 de Setembre. Certament, la imatge que oferien les viles i ciutats del Principat, i molt especialment Barcelona —que acostuma a concentrar l’independentisme en cada Diada—, contrastava totalment amb la dels anys anteriors. Des de 2012, vora un milió de persones —sovint fins i tot més— es concentraven a la capital principatina per reivindicar la independència. El pessimisme posterior als fets de la tardor de 2017 no va fer abaixar la xifra, o almenys no tant com molts preveien. Enguany, però, la crisi sanitària obligava a limitar estrictament l’assistència a les concentracions.
Tot i les limitacions, que no han permès copsar l’estat d’ànim real de l’independentisme, la de 2020 ha sigut una Diada que ha evidenciat que l’Assemblea Nacional Catalana continuarà collant els partits perquè dissenyen una estratègia conjunta. Tot i el temor a les previsibles querelles judicials —caldrà estar-hi atents els propers dies— per part dels partits unionistes o de la Fiscalia per haver convocat concentracions en temps de contagi generalitzat, malgrat les evidents mesures de seguretat que l’organització ha imposat i respectat, l’ANC ha optat per arriscar-se a canvi de garantir el dret a la manifestació en època de pandèmia. L’objectiu era doble: normalitzar la protesta, també en aquesta etapa d’adversitat i, alhora, que no desaparega el nivell de mobilització entre l’independentisme, desorientat per les picabaralles que enfronten els partits que integren el Govern català.
De fet, el context advers no només el marca la pandèmia. La previsible inhabilitació del president Quim Torra durant les properes setmanes havia de ser el principal motiu per exhibir força reivindicativa en aquesta Diada. La ciutadania no ho ha pogut demostrar de manera multitudinària, però els partits del Govern català, Junts per Catalunya i Esquerra Republicana, no han fet pública cap estratègia institucional conjunta en què l’independentisme del carrer es puga emmirallar per reaccionar-hi conjuntament.
El neguit obeeix a moltes més causes, si bé aquesta serà la més imminent. Però les divisions entre els partits, gens dissimulades, obeeixen també a un rerefons electoral en què les formacions aparenten més preocupació per guanyar la cursa que no per definir estratègies a fi d’assolir l’objectiu que asseguren perseguir. Això destorba els electors, sabedors que, després de les eleccions —se celebren quan se celebren; presumptament a inicis de 2021—, donaran un resultat que obligarà, segurament, a reeditar el pacte entre JxCat i ERC. La disputa per la presidència i les desconfiances mútues ja van marcar l’anterior legislatura, que va culminar amb l’1 d’octubre. En la d’enguany, però, no hi haurà cap altra culminació que la dels retrets encreuats.
Els actes de la Diada
L’ofrena floral al monument dedicat a Rafael Casanova ha estat més insípida que mai. La pandèmia ha evitat que hi haguera, fins i tot, banda musical per interpretar en directe Els segadors. Només Òmnium Cultural ha posat música a l’acte amb professionals contractats per l’entitat que, a més de l’himne principatí, interpretaven també La Muixeranga i La Balanguera. Amb Òmnium hi havia, de fet, els màxims representants d’Acció Cultural del País Valencià i de l’Obra Cultural Balear, Anna Oliver i Josep de Luis.
Òmnium Cultural prenia protagonisme al matí amb un acte definit per 2.850 cadires buides que omplien tot el passeig de Lluís Companys i que representaven els 2.850 represaliats que hi ha hagut des de la tardor de 2017. El president Quim Torra escrivia en un paper els noms dels seus antecessors a la Generalitat i a Òmnium Cultural, Carles Puigdemont i Jordi Cuixart, i el col·locava en un dels seients. Tots dos, evidentment, havien d’ocupar dues d’aquestes 2.850 cadires buides. En el discurs, Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium Cultural i màxim representant de l’entitat a fora de la presó, reivindicava que «els presos polítics no són cap derrota, sinó un pas útil cap a la victòria», i exigia al Govern espanyol resoldre el conflicte amb l’amnistia, tot just abans de retreure a Pedro Sánchez que Jordi Cuixart du més temps empresonat amb ell com a president que amb Mariano Rajoy.
Al mateix temps, Arran, col·lectiu juvenil de l’esquerra independentista, feia un acte al carrer Ferran de Barcelona, on la Diada de 1978 va caure mort el jove Gustau Muñoz a mans de la policia. La justícia argentina ha acceptat la querella perquè investigue aquest cas.
Al mateix temps, Arran, col·lectiu juvenil de l’esquerra independentista, feia un acte al carrer Ferran de Barcelona, on la Diada de 1978 va caure mort el jove Gustau Muñoz a mans de la policia. La justícia argentina ha acceptat la querella perquè investigue aquest cas.
De vesprada, arribaria el torn de l’ANC, que organitzaria 131 concentracions arreu del Principat, entre les quals sumaria vora 60.000 persones. La distància entre els assistents sobtava, però tot fa pensar que caldrà acostumar-s’hi. La presidenta de l’entitat, Elisenda Paluzie, reivindicaria en el discurs final l’organització de la manifestació, «la més gran d’Europa» en temps de pandèmia, tot just després de tindre un record per als sanitaris i per a les víctimes de la COVID-19.
El seu missatge era ben explícit: «La repressió ens desorienta i divideix, però no podem esperar els partits per reprendre el camí», deia empentant la societat civil a prendre la iniciativa. Demanava, també, a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras que teixissen una estratègia conjunta, i exigia als partits un treball continuat per sumar més del 50% dels vots en les propers eleccions, respectar el mandat de l’1 d’octubre i declarar la independència. «Ho necessitem ja».
Posteriorment se celebraria l'acte polític de la CUP al passeig Lluís Companys. A tocar, a l'Arc de Triomf, es concentrarien els CDR, que acabarien cremant un ninot que representava el rei d'Espanya i unes caixes de cartró que duien els noms de les empreses espanyoles que estan al rànquing de l'Ibex-35.
La de 2020, per tant, tot i ser una Diada limitada, enrarida i amb menys presència que mai per la situació viscuda, no ha deixat de ser una jornada de reivindicació i exigència als governants catalans.