Cadascú té la seva experiència; i la meva és la de passar el confinament al quart pis d’un edifici gris a Barcelona, lluny de l’hortet empordanès i de quatre oliveres montsianenques, herència del meu pare, a la plana de Godall. Ni el cabàs de faves que no vaig poder collir al març, ni el grau d’unes oliveres centenàries tenen gran cosa a veure amb “la natura”; però ja us juro jo que quan ho dius a Barcelona no ho entenen. El barceloní de l’Eixample ignora que les faves i les olives morrudes són “cultura”; és a dir, que no neixen perquè sí, sinó per l’esforç, l’aigua i l’abonament (gens orgànic!). Confondre agricultura i una cosa rara que en diuen “medi natural” és una estupidesa conceptual molt habitual al món urbà. Una granja no és exactament una casa: per començar hi viuen també animals. I un tractor no té res a veure amb un camió. Però explicar aquesta obvietat a un urbanita pot arribar a ser francament molt cansat.
Qui són els que volen tornar a la natura? Somniadors? Gent amb una visió ensucrada del món? Hi ha cada vegada més neuròtics de la salut o de l’alimentació i creix, segurament, un neoruralisme (dir-ne “neosalvatgisme” resulta excessiu) primitivista, que es nodreix amb gent convençuda que “abans” (però quan?) el món era més natural. La característica més típica del neorural és que s’esforça a creure, contra tota evidència, que la natura és terapèutica. Sigui per desig o per necessitat, el personal vol creure que unes senzilles vacances ens transformen i fins i tot “donen pau” – i vagi vostè a saber quina pau necessita gent d’aquesta mena.
Lluny de la utopia salvatge, terreny fèrtil per a tota mena d’exageracions literàries, una modesta sociologia de l’urbanita que enyora el retorn al poble i la pau dels camps, tendeix a provocar l’escepticisme. És ben dubtós que, especialment sense arrels familiars, algú fet a la ciutat es pugui recriar amb èxit en poble de la Segarra, posem per cas. Els pobles són llocs amb un ritual de vida, un tarannà que arrela lluny i uns implícits socials que no tothom està disposat a entendre. La baixa densitat del món rural no convida tampoc a molta diversió. Els neorousseaunians (començant per l’antropòleg Sahlins) sempre han cregut que vida natural equivalia a temps d’oci, però aquesta suposició és profundament ingènua. Al camp sempre s’ha suat més que a la ciutat. Al menys fins que l’aire condicionat dels tractors i la cadena d’alta fidelitat van canviar les coses.
Ens transforma de debò l’experiència de la natura? Deixaríem de ser agressius si poguéssim tornar a la vida dels caçadors-recol·lectors? Sembla altament dubtós. I en tot cas el caçador recol·lector és un fantasia d’antropòleg urbà que mai va resultar gaire creïble fora de les aules; així que millor no fer-se il·lusions. La por de l’esfondrament civilitzatori és comprensible per pur cansament; però el neoruralisme com a alternativa resulta una resposta ingènua a la consciència de la fragilitat, que s’ha fet molt més forta en aquest 2020.
Estem passant l’any de totes les desgràcies juntes (fins i tot li donen el Premio Nacional de Cinematografia a Isabel Coixet!) i, entre crisis sanitàries i polítiques banals, la gent ja no aguanta gaire més. El model econòmic i social no té gaire salut i la fugida al camp apareix com una alternativa benintencionada. Però la natura no ens farà millors, entre altres coses perquè conceptes com igualtat i equitat no tenen cap sentit al món natural. Podem debatre si allò que ara els moderns de capital anomenen “extractivisme” ens ha portat a la crisi; però els humans són per naturalesa devoradors. El somni de l’autonomia alimentària és això: una ideologia carregada de bones intencions i econòmicament inviable.
Convertir la por en energia transformadora ha estat sempre el somni dels moviments polítics revolucionaris. I sempre ha fracassat per raons que l’etologia i la psicologia expliquen de forma convincent: els humans davant la por s’arronsen i trien conservar el poc que tenen. Està per veure que el mercat sigui pitjor que la natura i fins i tot a molts economistes el mercat els pareix profundament natural. Vagi a saber. En els marges de l’estat del benestar està apareixent ja un mercat de la vida natural i una economia neoruralista
Serà el neoruralisme una nova manera d’embastar el discurs reaccionari? No és pertinent parlar de progressistes versus reaccionaris, en els moviments neorurals. La natura, senzillament, no es pot descriure amb criteris polítics. Com a molt és darwinista –i encara no sempre. Els perfils de neorurals són de classe mitjana però de dreta extrema a extrema esquerra s’hi pot trobar tot el ventall polític. Però difícilment es pot fer política amb neorurals que amb prou feines coneixen tres o quatre noms d’arbres i que sovint arriben als pobles fugint d’experiències laborals o de moviments més o menys radicalots però frustrants.
El neorural tendeix a oblidar que natura és un refugi però també implica perills. Al cap o a la fi, el pangolí que ha portat la pandèmia és un petit animal salvatge. L’aspiració a la vida natural no hauria de ser incompatible amb una por de la naturalesa, que mai ha estat rousseauniana ni de broma. Enyorar l’estat de naturalesa segurament indica més coses sobre el que la gent ja no aguanta (la massificació, la pressa, el desarrelament) que sobre les esperances i els desitjos possibles. És fàcil idealitzar la natura quan es té el cap ple de teories (col·lapsologia, catastrofisme, odi a les ampolles de plàstic...), però molt poc coneixement pràctic sobre agricultura i cap experiència del ritme natural, dels vents i de les pluges. El que és complicat és establir respostes en positiu a la crisi del món postindustrial.
L’aspiració a un gran aïllament no s’hauria de confondre amb el neoruralisme... Passejar, construir cabanes, pescar, buscar herbes remeieres, són coses que els pagesos de debò gairebé mai no fan. I el nomadisme, típica característica de la classe mitjana urbana, és una pràctica desconeguda al món rural. En el retorn a la natura hi ha un contingut molt significatiu de recerca d’un nou ordre simbòlic autònom. Que això sigui (o no) viable ho descobrirem als propers anys.