PANTA REI!, tot flueix o està en canvi continu. Fou Heràclit qui, mirant com corria l’aigua, va deduir que mai ens banyem dues vegades en el mateix riu i, d’aquesta observació, posà en marxa la seua teoria de l’esdevenir. Aquest concepte filosòfic, vinculat a la idea de canvi, sosté que tot està subjecte més a un procés dinàmic que no pas estàtic.
La cultura popular tradicional és també dinàmica i es troba subjecta a continus canvis en la mesura que també ho fa la societat. És, a la fi, el seu reflex i l’expressió de la seua identitat cultural i social. Una manifestació viva en constant evolució.
La dansa de la muixeranga representava en el seu origen la dramatització del patiment dels moriscs durant el període de sotmetiment. Les diferents parts d’aquell antic ritual es mostraven clarament identificades en tres parts: el ball (representació d’una lluita), la mort (mitjançant un soterrament) i l’apoteosi final (torre humana o elevació d’algú dalt de pals o espases) com a símbol de victòria o exaltació de la vida. Tanmateix, aquestes parts vindrien condicionades per un substrat cultural heretat, sovint de caire solsticial. Un substrat d’origen pirinenc, amb representacions del cicle continu de la vida i de la lluita entre els contraris (el bé i mal o l’hivern i la primavera).
Quan major siga la nostra comprensió de l’antic ball de valencians, del seu origen i evolució (en totes les seues diferents formes) major serà, sens dubte, la nostra llibertat per atrevir-nos a proposar i decidir quins són els trets de la dansa que podem fer evolucionar sense por a desvirtuar-la, folkloritzar-la, encotillar-la o, fins i tot, a posar en perill la seua pervivència. Continuar canviant-la perquè tot quede igual. Tan senzill com això i, alhora, tan complex.
Des d’un profund estudi de la dansa, hem pogut anar advertint alguns dels canvis patits al llarg dels anys, com la vestimenta, l’adaptació de les melodies a les figures, el canvi d’instruments per la falta de músics, de dates en què es representaven (passant la majoria d’elles a les festes patronals), la pèrdua d’alguna part de la dansa, la integració de les dones o, fins i tot, al que pot ser un dels canvis més controvertits, el del canvi de nom, per l’absorció de la dansa per part de les moixigangues, que més tard se posarien de moda i donarien un caire més pantomímic que no dramàtic (de la mateixa manera que també varen absorbir altres danses com la dels matatxins).
A Catalunya, posem per cas, la dansa o ball dels valencians queda despullada de tot element coreogràfic i ritual, per centrar-se exclusivament en l’apoteosi final. La tècnica es depura, obrint el pom de dalt, per augmentar l’alçada de la figura i assolir la setena altura. L’emulació i competència entre els diferents grups de balls de valencians, ja catalans, porta a l’esdevenir actual dels castells. Un espectacle, tot i admirable, basat en una única variable, l’alçada. Una representació amb un final força previsible.
Però el temps, i la circumstància de ser territoris que comparteix cultura, història i llengua, ha volgut convertir aquest esdevenir dels castells en un viatge d’anada i tornada. Són ara les muixerangues que incorporen tècnica, organització i nomenclatura castellera buscant la millora de la seguretat, però també amb voluntat d’incrementar l’alçada de les figures.
Tot i que encara resta lluny l’objectiu, les dos agrupacions d’Algemesí ja han deixat caure la voluntat de buscar una torre de set pisos. I no ens equivocaríem si diguem que alguna colla de recent creació, com la Conlloga de Castelló, s’acosta amb pas ferm a ser la primera colla de fora de la Ribera del Xúquer en fer una muixeranga de sis pisos.
L’actual parada en l’activitat muixeranguera, arran de la COVID-19, és una bona ocasió per reflexionar d’aquest esdevenir muixeranguer. Cal meditar si el nou camí encetat és l’adequat o, per contra, estem abocant la dansa a un final més semblant al casteller que no pas altra cosa. Situació que ens aproparia, si més no, a un autèntic suïcidi cultural. I amb això no estem dient que no es puga construir una torre de set pisos, sinó no concentrar tots els esforços en aconseguir-ho. L’espectacle de les muixerangues cal buscar-lo en altres trets o aspectes que es troben, més o menys vetllats, en la pròpia dansa.
Cal que les figures puguen tindre una execució i/o acció posterior al muntatge. Com una Torreta, que es desplega després de muntar-se. O una Sènia, que girarà sobre el seu propi eix després d’alçar tots els seus braços. De vegades les mateixes torretes fan pujar xiquets als balcons, o figures com l’Alta i la Maria Alta han deixat, en desmuntar-se, un pi doble al seu centre. Construccions que queden netes en ajupir-se tota la pinya, figures que caminen, que roden o que pugen graons, tot seguint un guió pensat amb voluntat de sorprendre el públic. No és, a la fi, una acció de sorpresa el fet d’alçar la cameta?
El foc seria altre aspecte a considerar, però que malauradament està quedant arraconat a Algemesí, i les noves colles ja no han incorporat. Sense el foc, i sense la nit, algunes figures com el Ball, el Soterrament o la Font, queden despullades de tota intencionalitat i vistositat, fent inútil la seua realització.
La música ha de tenir un paper fonamental en l’esdevenir muixeranguer. A més de marcar la figura, pot ajudar a la transició entre les diverses torres, amb voluntat de no trencar el ritualisme i la màgia de l’actuació. Cal tenir molta cura de fer una bona posada en escena, amb una vestimenta adequada, sense res superflu. Possibilitat d’interactuar amb el públic, com es fa a la figura de la Marieta, presentant al poble els nous nadons. Algú em digué en alguna ocasió, amb raó, que al grup de tècnica de les colles caldria afegir un coreògraf.
El darrer 2019, la Nova Muixeranga d’Algemesí, incorporava una nova coreografia al seu repertori anomenada Ball de Valencians, on es representava lligades les tres parts de l’antiga dansa.
Cal atrapar el públic amb l’emoció, no sols d’una figura, sinó de tot el conjunt de l’actuació. Tan important, o més, que allò que es fa, és la manera de fer-ho. En definitiva, un esdevenir muixeranguer vinculat a un procés decidit, diguem-ne, de teatralització. La figura del muixeranguer més prop d’un actor que no pas d’un esportista, capaç de representar tot allò que ens atrevim a imaginar. Un repte difícil per a un món globalitzat i competitiu, però també d’allò més il·lusionant. Una tasca útil per no convertir la dansa en un mer recurs turístic, en una apel·lació de festa típica.
Cal conèixer el significat de la muixeranga per trobar-nos-hi identificats. La nostra forma de ser com a poble i el nostre tarannà s’han de veure retractats en la nostra manera de dansar. Les muixerangues són una de les formes emprades per l’inconscient col·lectiu valencià per resistir com a poble. Ens vertebren i identifiquen. Contenen intrínsecament uns valors en els quals ens hem de reconèixer com a valencianes i valencians. El temps dictarà l’esdevenir de les muixerangues, de la mateixa manera que assenyalarà el nostre esdevenir com a poble. Ser o no ser, aquesta és la qüestió!