El revisionisme històric sobre “el descobriment” d’Amèrica ha anat rosegant durant dècades la visió beneita d’una conquesta espanyola amable, gradual i sense imposicions. Més recentment, una combinació d’estudis arqueològics seriosos i l’erosió de l’eurocentrisme han aconseguit afeblir també la visió dels pobles amerindis del segle XVI com “bàrbars” necessitats de “civilització”.
Propiciat per aquestes correccions historiogràfiques i antropològiques, i fruit d’una extraordinària voluntat —i capacitat— de fabulació, Laurent Binet (París, 1972) signa un dels fenòmens literaris de 2019 a França: Civilitzacions, una novel·la que capgira com un mitjó el sentit de les conquestes del segle XVI i fa arribar l’Inca Atahualpa a Lisboa el 1531, just després del terratrèmol que aquell any va assolar la capital portuguesa.
La ucronia —aquesta reinvenció de la història— permet a Binet reorientar la mirada del conqueridor cap a l’Europa d’aquell moment, observar els portuguesos, castellans, francesos o alemanys com els “bàrbars” i fer servir molta sàtira, ironia i paradoxa en la relectura del nostre passat. La idea i la tècnica —l’ús de l’humor subtil— ja les va utilitzar fa cinquanta anys Avel·lí Artís Gener, Tísner (Barcelona, 1912-2000), en la novel·la Paraules d’Opòton el Vell, on els asteques —en aquell cas liderats per un modest terrissaire— arriben a Galícia el 1489.
Fins i tot, les dues novel·les coincideixen a descriure l’impacte que ofereix als “conqueridors” un acte de fe de la Santa Inquisició.
Civilitzacions no és simplement la conquesta americana d’Europa. Binet resol amb habilitat les dues carències principals dels americans per concloure amb èxit —sans i estalvis— un viatge a Europa: els cavalls i els anticossos contra les malalties europees. Per això Civilitzacions comença amb els islandesos que travessen el Atlàntic i trepitgen el continent americà, per primera vegada, fugint de la venjança dels seus governants. Aquesta part es basa en les Sagues de Vinlàndia, dos documents islandesos del segle XIII que narren l’arribada d’uns avantpassats a Vinlàndia, teòricament el nord del Canadà actual i Terranova, al voltant de l’any 1000. Precisament en aquesta illa s’han trobat restes arqueològiques que confirmen l’antiga presència de víkings en el jaciment de L’Anse aux Meadows, precisament al voltant d’aquell tomb de mil·leni.
Gràcies a les sagues islandeses, Binet pot posar nom a la dona que va encapçalar aquella expedició, Freydís Eyríksdóttir, filla d’Eric el Roig, i imaginar-se un viatge més llarg del que narren les Sagues: fins a Cuba, primer; l’istme de Panamà, després, i, finalment, Cajamarca, ja en terres inques (actual Perú). D’aquesta manera, els víkings van perdent per allà per on passen (Cuba i Amèrica del Sud) cavalls —Amèrica no n’hi havia quan arribà Colom— i virus europeus (grip, etc).
En els quatre segles que separen el viatge de Freydís i l’arribada de Colom a Cuba, els americans s’hauran fet forts amb anticossos de les malalties europees i hauran après a domesticar i muntar els milers de cavalls que s’han reproduït pel continent en dècades de llibertat.
Binet té molta habilitat per replicar, combinar i alleugerir estils diferents (crònica, epístola, relat d’aventures, intrigues cortesanes i assaigs filosòfics). Aquesta primera part (La saga de Freydis Eriksdottir) es llegeix com una ràpida narració de viatges i la següent, “El diari de Cristòfol Colom”, com una àgil descripció de l’arribada a Cuba i les desgràcies que s’hi trobarà el mariner genovès abans de morir sense tornar a Espanya.
La tercera part és la més extensa i el nus principal de la novel·la i explica les diferències (bèl·liques) d’Atahualpa —cap dels inques del nord, amb capital a Quito— amb el seu germà Huàscar —Inca de Cusco, al sud— i de la fugida a Cuba, primer, i a Llevant, després, i com conquereixen aquestes noves terres en un període relativament curt de temps (Llevant és com els inques anomenen el Nou Món fins que aprenen com en diuen de cada país els seus indígenes, els llevantins). La quarta part és la reconversió de Miguel de Cervantes en un personatge diferent, com a conseqüència de la singular situació socio-política que estableixen els inques a Castella i a Europa: possiblement, un homenatge de Binet a Cervantes en una obra tan farcida d’històries i d’estils diferents que sembla reivindicar el Quixot.
El veritable encant de Civilitzacions és que aquest desplegament de gèneres i recursos estilístics està al servei de la mirada burleta sobre la nostra història (europea), el nostre orgull com a civilització (occidental), les virtuts del nostre sistema (econòmic). Atahualpa es mira la vella Europa amb uns altres ulls i intenta canviar les regles del joc per ocupar el poder polític. El protagonista no és en absolut un rei pacífic i innocent —matarà, fins i tot, infants si s’interposen en el seu camí— però la mirada que ens retorna sobre Carles I (i Vè d’Alemanya), Francesc I de França, els cortesans que els envolten, Maquiavel —el seu autor preferit—, Luter i els seus, Thomas More, els Médici, els papes (Pius IV i Pius V) i els banquers de l’època (Anton Fugger) és càustica. També ho són les actituds dels artistes davant del poder: Miquel Àngel acaba treballant a Sevilla, on s’ubica la capital d’Espanya; Ticià, que va fer un dels retrats icònics de Carles V, retrata aquí Atahualpa i el Greco (més endavant) serà un catòlic ultraortodox d’espasa fàcil. La ploma de Binet només perdona Erasme de Rotterdam.
La crítica de Binet, òbviament, s’estén també totes les convencions socials i religioses imperants al segle XVI i algunes de les bases del sistema de valors europeu posterior: les prevencions contra els jueus, els musulmans, la immigració o les reformes agrícoles ja hi són.
En certa manera, Binet fa servir, a la inversa, el joc de miralls que Mark Twain va inventar amb Un ianqui a la Cort del Rei Artús. Amb la diferència que el nordamericà feia un salt en temps enrere i Binet capgira la història per parlar del mateix: la societat actual.
També la novel·la d’en Tísner fa cinquanta anys anava dirigida a criticar la societat espanyola d’aquell moment i els seus prejudicis i ignoràncies sobre Amèrica i la seva història. Tísner, després de la Guerra Civil, havia estat acollit a Mèxic com a exiliat i sempre s’havia sentit enormement agraït pel gest del president Lázaro Cárdenas (un gest, el d’acollir exiliats, que també té paral·lelismes sobre l’actualitat europea). Potser per això l’acostament de Tísner a la cultura asteca —la religió, l’arquitectura, la llengua nàhoa— és molt més profund i extens que el de Binet sobre la cultra inca.
Però la diferència principal és que els protagonistes no són els reis d’una o altra banda de l’Atlàntic ni els nobles ni els cortesans que els envolten. Opòton és un terrissaire que esdevé líder d’una expedició que fa cap a Galícia accidentalment. La seva història és una ucronia modesta, que no pretén canviar la història. Quan l’autor presenta el text al pròleg —presumptament traduït per ell a partir d’un manuscrit trobat per un amic mexicà—, el presenta com a real, és clar: “Calia descartar —escriu Tísner— que la crònica d’Opoton fos el producte íntegre d’una especulació imaginativa. En aquesta cas Opòton hauria estat un autor de molta fantasia, mena de monstruós Ray Bradbury del segle setzè, precursor veritable dels science-fiction que ens nodreixen aquests dies. Fins i tot atorgant-li aquell volum imaginatiu, mai no hauria reeixit en la minuciosa profusió de detalls la comprovació dels quals és per a nosaltres tan factible”.
Tísner, doncs, s’atreveix amb una ucronia que no té cap dels elements de la ciència ficció contemporània. Ans al contrari, està escrita amb un català amb arcaismes que pretén així ser fidel al joc literari que ha proposat: traduir un text del nàhuatl del segle XVI al català.
Per això ho adverteix al pròleg de manera expressa: “Deixeu-me dir (ja fa estona que me n’estic oblidant) que he adoptat deliberadament l’ús de molts arcaismes catalans, per haver cregut que, servint-me’n, m’ajustava més a l’esperit de l’original. Sigueu benèvols, doncs, amb els jatsia i els no contrastant, els llurs, els puix sense que, els àdhucs i adesiares que us escometran de tant en tant”.
I aquest repte esdevé un veritable exercici d’estil de Tísner que, a pesar d’això, mantindrà al llarg de tota la novel·la bones dosis d’un humor asteca-català, distanciat i alhora proper: “Després de beure l’octli ja ens vam atrevir a pujar a los cabalos, ara dits cavalls entre nosaltres i no diré que no m’hagin fet por de bell antuvi, car por van fer-me, i si no era por ho semblava car feia rau-rau per dins els asteques”.
Civilitzacions, tot arriscant amb estils diferents i sortint-se amb nota de tots, no demana un esforç lector comparable al de Paraules d’Opoton elVell, però tampoc no dona tanta informació sobre els inques com la que Tísner manipula sobre els asteques. Tot i això, Binet sap jugar totes les cartes. Fins i tot les que ofereix als inques, adoradors del Sol, la teoria heliocèntrica de Copèrnic.
• LA INQUISICIÓ VISTA PER ASTEQUES I INQUES
Totes dues novel·les -Civilitzacions i Paraules d’Opòton el Vell-, tot i estar distanciades en la seva publicació cinquanta anys, coincideixen a descriure un acte de fe de la Inquisició com una mostra, en certa mesura estranya, però també familiar, per als americans conqueridors d’Europa:
Paraules d’Opòton el Vell
«La gent natural de la tribu de Malpica no va fer gota de cas de la nostra expedició. Tots estaven enderiats apilant llenya a la plaça gran de llur poble i, atès que no teníem altra feina, ens vam posar a ajudar-los, puix semblava tribu amiga. Amuntegaven la llenya al peu d’uns pals que hi tenien clavats i tothom feia delitosament la tasca. Vam preguntar què era allò i solament ens van dir apostasia i vam pensar que fóra com festa grossa amb fogueres i macehualitsli. Però després vam veure que apostasia era com malaltia, car compadien els apòstates com a gent condemnada. Més tard van sortir els sacerdots d’ells i còpia de gent vestida amb sargil, que és nom de tela ordinària que ells fan, i eren un vint i mig vint d’homes i dones apòstates i encaputxats i feien llàstima de tan apòstates.
Els van lligar cadascun al seu pal i els sacerdots cop de dir coses en el nahuatlatol·li d’ells, el susdit llatí, i després van encendre la llenya i van cremar tota l’apostasia encaputxada i era com sacrifici als Déus però els sacrificats no n’eren contents.
Jo vaig preguntar a un dels calpitxques galecs naturals, al qual se’l veia molt content amb la cremada per la cremada de la cremada, si també ells sacrificaven a llurs Déus. Però el dessús dit calpitxque no em va entendre. D’allò de cremar gent en diuen el sant ofici i el nom és molt ben trobat. (...)
Al grup que fèiem els Capitans, el Tlacateca-Alo i el Tlatxecotxcalca-Nactxil, va venir un sacerdot dels d’ells, tot arborat com el mateix foc i ens va dir:
-A nosotros también os veré morir en la hoguera, follones. No sois gente de Sant Iago sino mierda».
Civilitzacions
«Després uns homes armats van agafar els condemnats amb el vestit negre, així com els cofres negres i les nines de talla humana. Atahualpa, curiós, va seguir aquesta comitiva. Com que no s’havia dignat a informar els seus generals de les seves intencions, Ruminyahui va ordenar els altres que l’esperessin i va anar amb ell, i també Higuenamota, que va considerar que la consigna no s’aplicava a ella, acompanyada del jove llevantí tímid.
Van anar a parar a una altra plaça on s’havien dreçat uns pals, amb uns anells, i tot de feixines al voltant. Els soldats van encendre les primeres fogueres, on van llançar primer els cofres negres i les nines de talla humana.
Segons una lògica misteriosa que els de Quito no entenien, en van estrangular uns quants abans de lliurar-los a les flames –i el jove tímid els va explicar que això es tractava d’un acte de clemència–, però d’altres, els crims dels quals devien ser més greus, van ser cremats vius. A tots, els adreçaven aquest signe que havien vist fer a Catalina, i que consistia a passar una mà perla cara i el pit.
Els sacrificis humans no eren res d’estrany per als inques. No obstant, sabem que els crits dels ajusticiats i l’espectacle dels cossos que es retorcien mentre es consumien va impressionar Atahualpa, tot i que no va deixar que es veiés».