El Clot de la Mare de Déu, adscrit al sistema fluvial del riu Millars, a la desembocadura del riu Anna, és el típic indret que, una vegada visitat, provoca una certa sensació d’estupefacció, i ens fa preguntar-nos com és possible que un lloc així no siga més conegut. El de Borriana no és un cas aïllat; entre els valencians i valencianes hi ha un desconeixement bastant considerable de l’abast i potencial del nostre patrimoni. No per això, tanmateix, la sorpresa és menor.
Aquest considerable espai de més de 17.000 hectàrees va ser declarat Paratge Natural Municipal per la Generalitat Valenciana el febrer de l’any 2000, a petició de l’Ajuntament de Borriana. I posteriorment es va incloure en el Catàleg de Zones Humides. Es tractava d’una iniciativa necessària per protegir l’entorn, que ha vist com s’han dut a terme diverses iniciatives al llarg dels darrers temps. Què és el que fa tan valuós aquest desconegut indret de les comarques del nord? Millor que fem les presentacions a poc a poc.
Accedim al Clot per un camí de vianants flanquejat per cases baixes a un costat i, a l’altre, per camps de tarongers, tan associats a la trajectòria i la història econòmica de Borriana. L’indicador és visible des de la carretera que dona accés a la zona. Una bona manera d’iniciar l’itinerari d’uns tres quilòmetres, un camí de terra ample i còmode que envolta l’estany i que permet la contemplació des d’angles diferents. Una forma, alhora, de fer un recorregut circular, amb eixida i arribada en el mateix punt.
Es tracta del lloc ideal perquè els borrianencs puguen córrer, anar en bicicleta o, simplement, fer una passejada. Als molts usuaris locals se’ls reconeix perquè, acostumats a la bellesa d’aquest estany, estan més concentrats en el recorregut i en l’activitat purament esportiva o recreativa que en admirar l’entorn. La nostra intenció, en tot cas, és fer una passejada tranquil·la, observant la natura. De fet, una de les recomanacions més útils que podem fer és anar al Clot proveïts de prismàtics i, per descomptat, d’una bona càmera fotogràfica. Una manera mandrosa i sense pressa de fer el camí que ens proporciona unes dues hores i mitja d’excursió molt recomanable, temps que inclou una parada d’avituallament. Cal dir que en totes les ressenyes i referències a aquest paratge que trobareu s’insisteix en l’adequació de la ruta per a tot tipus de persones. Fins i tot, per la tranquil·litat que emana el paratge, es tracta del lloc ideal per evadir-se de les preses i correres associades a la vida quotidiana dels urbanites.
Un indicador amb les primeres informacions de contextualització ens dona la benvinguda. Som al mes de setembre, però la humitat del terreny ens fa trobar-nos amb un indret frondós i molt ric en flora diversa. L’omeda, el bosc d’oms, és segurament l’element més característic, fruit d’una repoblació feta el 1985. També s’incorporaren lledoners per retornar a l’espai la fisonomia original, alterada al llarg del temps. Tot i que també destaquen poderosament salzes i altres espècies que, en contacte visual amb l’aigua de l’estany i en combinació amb la llum del sol filtrada entre els ulls i reflectida en la superfície de l’estany, doten d’una gran bellesa a l’entorn, ric també en arbustos com albarzers, i herbàcies i flors diverses típiques de l’omeda, com ara vinca, violeta, herba carnera o cresola.
Un cartell indicador que trobem més endavant ens serveix per aclarir els molts dubtes que van sorgint sobre la flora. A certa distància del punt de partida també començarem a trobar-nos plantes aquàtiques en abundància, mants vegetals que en alguns punts cobreixen totalment la superfície. Entre aquestes espècies, com ens aclareixen els cartells, hi ha la curiosa llentilla d’aigua.
Espècie invasiva
Una de les coses que criden l’atenció és que la presència del canyar no és tan prolífica com en alguns altres rius i estanys de la nostra geografia. No es tracta d’una casualitat, sinó el fruit de successives restauracions, l’última de les quals va consistir en la retirada de 6.500 metres quadrats de canyar, d’alguns oms morts per grafiosi i d’altres arbres que podien fer perillar la seguretat dels vianants.
La retirada massiva de canyes responia a la necessitat de limitar la densitat d’una planta molt invasiva, que altera els hàbits i que colonitza fins al punt d’alterar la biodiversitat. Es tracta, a més, d’una espècie que agreuja el perill d’inundacions com s’ha vist en episodis meteorològics recents en diversos llocs del nostre territori. Ben al contrari que la vegetació autòctona, que segons els experts sosté els marges i està més adaptada als embats meteorològics i a les pluges torrencials de l’àrea mediterrània.
A banda d’això, l’existència de canyars tampoc no facilita la vida d’espècies animals ni resulta útil a les aus per niuar. En aquest cas, la intervenció humana, a més de ser útil des del punt de vista de l’ecosistema del paratge, contribueix a la seua cridanera bellesa. Cal ressaltar que, a més de les tasques de neteja, la restauració va servir per plantar un bon grapat d’espècies de ribera autòctones, com ara lliris grocs, baladres, salzes, tamarius i diverses modalitats de joncs. Les dues fases d’aquesta intervenció han estat de les més importants en aquest domini públic hidràulic, fruit de la col·laboració entre la Conferència Hidrogràfica del Xúquer, el Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal (CIEF) de la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament de Borriana i la Fundació Limne, una organització privada sense ànim de lucre dedicada a la gestió i conservació d’ecosistemes aquàtics. La intervenció estava finançada al 50% pel Fons Europeu de Desenvolupament Regional (FEDER). I va finalitzar de manera molt recent, aquest estiu, després d’haver-se ajornat a causa de la irrupció de la COVID-19.
Una curiositat: una de les espècies reintroduïdes és la canya jueva, una planta autòctona que es pensava extingida i que va ser recuperada. Més xicoteta que la canya invasora, creix en mates aïllades i no produeix l’efecte expansiu de l’altra. A més, segons els estudiosos, les seues llargues arrels contribueixen a fixar el substrat. El CIEF va considerar que el Clot era un hàbitat idoni per a la reproducció d’aquesta espècie.
Tanquem el llarg parèntesi botànic per obrir-ne un altre, perquè quan encara som a l’inici de la caminada, ens trobem amb un xicotet embarcador, gairebé de joguet, amb una barcassa tampoc no massa gran. Sembla abandonada, però més tard ens assabentarem que es tracta d’un servei turístic disponible els dimecres de juliol i agost, rutes guiades que inclouen passejades en barca i que, com tot, han vist limitat l’aforament a causa del coronavirus. Una alternativa ben interessant a la passejada per terra. En tot cas, la barca solitària proporciona una estampa immillorable per a les fotografies. Perquè ja ho havíem suggerit adés: més que un entorn que convida a observar atentament i tranquil·la, amb prismàtics o sense ells, el Clot de la Mare de Déu ofereix un autèntic festí als amants de la fotografia.
Podria no haver estat així: el 2014, les flames podrien haver devastat l’indret a causa d’un foc provocat en les Salines de Borriana. Sortosament, tan sols es cremaren 2.000 hectàrees perquè l’incendi va ser controlat abans. Ja no hi ha cap rastre d’una més que possible tragèdia natural.
L’inici de l’estany
Si el visitant accedeix pel mateix entrador que nosaltres, es troba el paratge començat, per dir-ho així. La nostra decisió d’anar en direcció a a l’interior, tanmateix, ens permet un relat amb l’inici i el final que toca. En algun moment, el camí s’eixampla, la vegetació retrocedeix i ens trobem amb una clariana i amb el que és el començament de l’estany, on estan els brolladors d’aigua que alimenten el paratge i les espècies que l’habiten.
La fauna, de fet, és l’altre gran atractiu del Paratge. Fem gran part del recorregut a prop d’una família que, a diferència de la majoria de persones amb les quals ens creuem, visita per primera vegada el Clot de la Mare de Déu. De seguida, les aus aquàtiques de l’estany atrauen poderosament l’atenció dels més menuts, sobretot els grups d’aneguets que campen pel Paratge. Segons l’època de l’any, és possible veure-hi diverses espècies de pas, com ara els esplugabous. Per dins l’aigua, però, hi ha un espectacle que costa més de veure, amb carpes, llises i gambúsies, entre més. Alguns peixos són de considerables dimensions i desperten crits admirats entre la canalla.
Els panells també refereixen l’existència de rèptils i amfibis, com ara la granota verda o la serp pudenta, també coneguda com colobra d’aigua o escurçó d’aigua, que malauradament no arribem a veure. Amb tot, hi ha un habitant que sí és observable i que també genera expectació entre els menuts, segurament perquè no s’esperen trobar-lo: la tortuga d’aigua europea, que es fa visible en el tram final de la ruta. Algunes de les tortugues són escadusseres, es resisteixen a ser fotografiades pels xiquets i fan immersió, segurament alertades pels crits d’entusiasme. Aquest cronista, tanmateix, va poder captar una tortuga una mica més descarada que semblava mirar directament l’objectiu de la càmera.
Espectacle final
En la mesura que els caminants van aproximant-se a la desembocadura, el Paratge va perdent frondositat. I en girar algun meandre del riu comença a ser visible des de lluny la mar, pòrtic, en els metres finals, de l’espectacular trobada entre l’aigua dolça i la salada. Entre el Paratge i la platja Cotera, pegada al Grau de Borriana, en un contrast no massa habitual que és també un dels atractius del Paratge. Un tancament de ruta en alt, en la gola del riu Anna, que uns peixos que no podem identificar semblen celebrar fent salts.
També en aquest tram final es fa visible un element patrimonial, en aquest cas arquitectònic, la Torre del Mar. Així mateix, un altre cartell indicador ens convida a seguir la ruta de les ermites que ens portarà, entre més, a la de la Misericòrdia, molt propera, que deixem per a una altra ocasió. Una excursió combinada entre patrimoni natural i històric també ens podria portar al jaciment arqueològic del Torrelló de Boverot, dels segles XI a II abans de Crist. També som a prop del pont medieval de Santa Quiteria, una construcció del segle XIII que uneix Vila-real amb Almassora. O el castell Vell, una antiquíssima construcció de la qual es va partir per fundar Almassora.
Hi ha aquestes opcions complementàries i, lògicament, la de gaudir de la costa, amb un passeig que, passant pel Grau, ens duga a les platges de la Malva-rosa i l’Arenal, per coronar una jornada completa. Indrets que, en tot cas, difícilment ens sorprendran tant com l’estany que acabem de deixar enrere.