El cercle s’estreny sobre l’expresident espanyol Mariano Rajoy. L’anomenada “policia patriòtica”, les cloaques de l’Estat, no sols van fabricar proves contra Podem o l’independentisme català, sinó que van dissenyar una estratègia molt professionalitzada amb la missió d’encobrir el Partit Popular de les esquitxades del cas Gurtel. Més concretament, de la branca que afectava directament l’extresorer del partit Luis Bárcenas. L’autor dels pagaments en negre de sobresous procedents de comissions que el PP va rebre de mans de molts dels grans contractistes de l’administració. Cal recordar que, entre el receptors periòdics de diners dins d’un sobre, figurava l’enigmàtic nom de “M. Rajoy”. Una inicial, la lletra ema seguida d’un punt, que la justícia espanyola encara no ha aconseguit relacionar amb cap persona concreta. L’enigma continua obert.
El nom de l’operació, Kitchen, revela la magnitud de la jugada: calia accedir al domicili privat de Bárcenas per tal de recollir tot el material que poguera posar contra les cordes el PP, que aleshores ostentava el poder. El xofer personal de l’extresorer popular, Sergio Ríos, va convertir-se en l’objectiu principal de la trama parapolicial: es tractava de subornar-lo perquè aportara informació detallada sobre els moviments de la família —en especial, del propi Bárcenas i de Rosalía Iglesias, la seua esposa, tots dos condemnats pel cas Gürtel, igual com el PP— i qualsevol dada confidencial més que poguera resultar interessant a fi de destruir-hi proves.
Els seguiments als Bárcenas van produir-se durant l’estiu i la tardor del 2013, quan la premsa ja havia publicat els fulls de l’agenda en què el tresorer anotava els perceptors dels sobresous i les dates en què rebien la gratificació corresponent, així com la llista de donants. Per aquelles dates el diari El Mundo ja havia revelat, també, la conversa privada —a través de missatges de telèfon mòbil— mantinguda entre Bárcenas i Rajoy quan els famosos sobresous ja havien eixit al descobert. En aquell intercanvi de SMS, Rajoy es mostrava comprensiu amb el seu amic i li enviava ànims: “Lo entiendo, Luis. Sé fuerte”.
El xofer, com no podia ser d’una altra manera, va acceptar l’oferiment de participar activament en l’operació, per la qual va guanyar un mínim de 53.000 euros procedents dels fons reservats, sempre sota la supervisió del sinistre comissari José Manuel Villarejo. El conductor no sols va facilitar desenes de seguiments a Bárcenas, sinó que va sostraure de sa casa documentació molt valuosa que explicava el funcionament de la caixa B del partit. Una veritable joia, tenint en compte que el disc dur dels dos ordinadors de la seu central del PP —al carrer de Gènova de Madrid— que emmagatzemaven la informació relativa a la comptabilitat interna ja havien quedat absolutament destrossats. Aquest modus operandi va dur el PP, com a organització, al banc dels acusats.
Un degoteig d’investigats
La detenció de Villarejo i la seua entrada en presó provisional, l’any 2017, va destapar la capsa dels trons. Va ser-ne el punt d’inflexió. A partir d’aquell moment es va fer pública una manera d’actuar completament mafiosa, emparada des del Govern de l’Estat, que buscava d’esborrar les proves comprometedores i salvar l’honorabilitat de Rajoy. L’inici de la investigació judicial, en 2018, ha deparat un in crescendo d’encausats en nombre i importància.
A més de Villarejo, ràpidament van trobar-se a l’ull de l’huracà el director general operatiu de la policia, Eugenio Pino, així com el cap de la Unitat Central de Suport Operatiu, Enrique García Castaño. Dos alts càrrecs policíacs que van veure com els seus adjunts i d’altres col·laboradors també passaven a resultar imputats. A escala política, el primer damnificat va ser Francisco Martínez, secretari d’Estat de Seguretat. El número 2 del Ministeri de l’Interior. Poca broma.
Com era d’esperar, però, les responsabilitats polítiques no s’acoten ací. Encara que fins ara Martínez s’ha negat a declarar, és obvi que les instruccions no partien d’ell. Per aquest motiu, a instàncies de la Fiscalia Anticorrupció, l’exministre de l’Interior Jorge Fernández Díaz té molts números de sumar-se a la nònima d’investigats, així com María Dolores de Cospedal, que aleshores exercia com a secretària general del PP, i el seu marit, l’empresari madrileny Ignacio López del Hierro, que hauria mediat perquè Cospedal i Villarejo planificaren en una reunió conjunta l’abordatge al xofer de Bárcenas.
Els informes desclassificats de la investigació duta a terme per l’Audiència apunten la participació de més de 70 agents de policia i inspectors a l’operatiu en qüestió. També s’ha conegut que els pagaments —en efectiu, és clar— van efectuar-se mensualment a través d’un altre comissari ben fosc, Andrés Gómez Gordo. Un vell conegut de Cospedal, a qui acompanya des del seu pas per la presidència de Castella-la Manxa entre 2011.
Alguns dels malnoms ideats per Villarejo en el marc d’aquesta trama —elLargo, elGordo— semblen plagiats d’una novel·la de Ferran Torrent. Potser és que l’excomissari més famós —i perillós— de l’Espanya contemporània llegeix tots els seus llibres. Res ja no sembla descartable.
Els últims informes secrets que han eixit a la llum indiquen la possibilitat que Rajoy no sols estiguera informat de totes aquestes pràctiques, sinó que n’hi podria haver sigut l’instigador. Divendres passat, en una trobada sobtada amb un periodista del diari El País a una cafeteria de Madrid, l’expresident espanyol va rebutjar la pregunta que li va plantejar ipso facto el redactor: “No me haga preguntas porque no las voy a oír. Y así no podrá usted decir que no le he respondido”, va etzibar-li literalment Rajoy, que va excusar-se sota l’afirmació que ja no es tracta d’un “personatge públic”. I és que les bones novel·les negres, fins i tot les més tèrboles, sempre inclouen alguna dosi d’humor.
Així com l’expresident socialista Felipe González va poder escapolir-se del cas GAL, Rajoy confia tenir ara la mateixa sort. Tothom ensuma que és “la X” de tota aquesta història, però ell se’n desentén per complet. Els jutges tenen la darrera paraula en un context polític enormement crispat, en què al Govern del PSOE i Unides Podem —afectat per un altre cas de presumpta corrupció— ja li va bé de dirigir els focus sobre el PP. L’acceptació d’una comissió d’investigació sobre el cas Kitchen, a diferència del cas Dina que involucra la formació morada, n’és la prova més evident. Entre els compareixents previstos a petició dels podemites figuren Rajoy i l’actual president dels populars, Pablo Casado, que integrava la direcció del partit quan van produir-se els esdeveniments.
I encara que la justícia és —o ha de ser— plenament independent del poder judicial, la presència de l’exministra del ram Dolores Delgado al capdavant de la Fiscalia General i del magistrat Fernando Grande-Marlaska —molt ben connectat amb la crème de la crème judicial— al front del Ministeri de l’Interior, fa pensar que potser Rajoy, ara, no ho tan fàcil per eixir-ne indemne.