Brosten ara les espores que, com a resposta a la pandèmia, Ars Electronica havia disseminat arreu. Ho fan en forma de jardins de Kepler, que creixen paral·lelament —qui sap si ja també quànticament entrellaçats— del 9 al 20 de setembre de 2020 a 120 ciutats de tots els continents del planeta que hem castigat tant. En altres èpoques, els visitants viatjaven a Linz. Viatjàvem, de fet; i era a fi de gaudir de les creacions més capdavanteres que a parts iguals rebien influències de l’art, la ciència i la tecnologia. D’ençà del seu naixement el 1979, Ars Electronica no ha deixat de ser un punt de trobada imprescindible. Les tecnologies de la informació i la comunicació, que, al menys des dels anys noranta, havien estat element clau d’un festival particularment interessat en les manifestacions artístiques basades en la telepresència, han evolucionat prou com per a ser a la base de l’actual versió completament híbrida, malgrat o gràcies al coronavirus del 19, tan accessible en línia com als llocs específics dels esdeveniments. Ars Electronica ve a nosaltres i nosaltres som Ars Electronica.
Autonomia - Democràcia, Ecologia - Tecnologia, Humanitat i Incertesa, són els eixos temàtics d’aquests jardins de Kepler. A causa de la pandèmia, som ara majoritàriament més conscients de la necessitat de deslocalització; tanmateix, és una resposta natural a les cuites dels nostres temps. A Liepaja, rere les passes de Guattari, construeixen un Resort For Mental Ecology. Són jardins físics i virtuals en línia per l’autosostenibilitat, l’exercici mental i la retirada. No trigarem a patir pujades astronòmiques dels preus dels vols. L’escassetat de combustible fòssil i les propietats de les energies alternatives faran insostenible l’actual forma de viatjar. Hi ha qui, com konS - Garden for Contemporary Investigative Art and Tactical Media, d’Eslovenia, s’interessa per la interconnexió sistèmica de les comunitats, les institucions del coneixement, els centres de recerca i l’economia a fi de crear un futur sostenible, segur i ètic. Encarats a les problemàtiques gairebé insolubles de les grans concentracions de persones, aviat assimilarem els avantatges dels petits nuclis de població. Quan els models econòmics no ho necessitin -i no falta pas tant-, les grans concentracions humanes perdran sentit; i també, glamur. No seran desitjables. Com a conseqüència, la deslocalització i les formes telemàtiques de gaudir de l’art i de la cultura, de les relacions humanes, esdevindran cada vegada més necessàries.
Al límit, la condició d’aïllament extrem. Víctor Mazón Gardoqui, que tracta de copsar l’energia dels espais aïllats, presenta Harvesting Isolation. Recull dades d’una antena de gel instal·lada a la base GARS O’Higgins de l’Antàrtida i s’interessa pels conceptes de presència, absència i densitat d’ones mecàniques i electromagnètiques antropogèniques. La proximitat i el contacte són cabdals. És una intuïció forjada durant mil·lenis d’experiència quotidiana. La tenien ja els nostres ancestres quan encara no eren humans; però proximitat i contacte són, definitivament, termes a revisar. De la física bufen cada vegada més fortes ràfegues d’un perfum fet d’històries de partícules que, malgrat la separació d’immensitats d’espai-temps, es comuniquen instantàniament. Crec que, per això, Jennifer Katanyoutanat i Scott Kildall, a Garden Bangkok, exploren el panpsiquisme i l’animisme. Amb Michael Ang, Scott ha creat una instal·lació en directe que dona veu a les plantes tailandeses. Jennifer, amb Grace Cong Xin Wong i Zden Brungot Svitekova, proposa un camí d’exploració de sensacions remotes de la mà de la meditació. I a Seül, Garden of Third Life, que imagina l’ecologia humana futura i emfatitza el fet que l’adopció de l’ecologia i la tecnologia ja no és opcional sinó part inevitable de les nostres vides i del nostre destí, suggereix una experiència vital alternativa als mons d’abans i durant la pandèmia. Shifting Proximities, a Amsterdam, estudia la forma en què els canvis socials i tecnològics condicionen l’evolució de les relacions humanes de proximitat. Sari Depreeuw, Francesco D’Abbraccio i Heleen Blanken, entre d’altres, posen en dubte el paper de la intel·ligència artificial, la percepció de l’espai i el lloc dels visitants remots i locals. Hi ha, però, qui enfronta directament la incertesa i l’ecologia: Hangar, NewArtFoundation, Col·lecció BEEP, UOC - ISEA Barcelona, Institut Ramon Llull i Offf Barcelona ho fan al deixant de les sensibilitats artístiques de Roc Parés, TopLap, Santi Vilanova i Mònika Rikic. El contrapunt formal al conflicte ve de l’hedonisme de propostes com ara remote/displaced, de quietSpeaker, a Hèlsinki. És una exploració immersiva d’un espai físic inhumà: un tanc de petroli d’acústica molt peculiar, relíquia de la cultura de combustibles fòssils, fet accessible per a visites audiovisuals immersives des de telèfons mòbils i ordinadors personals.
Cal revisar tant! La presentació del festival ho recorda: arreu hi ha gent que lluita pacíficament contra la destrucció de l’entorn, es rebel·len contra els poderosos, denuncien les condicions de vida extremes de tants i exigeixen que el desenvolupament cada vegada més frenètic de la tecnologia s’orienti cap als humans i des dels humans. Ars Electronica ha estat sempre una al·legoria inabastable d’un món inabastable, una ona reverberant de l’àpeiron aristotèlic; però aquesta edició encara ho és més. Dues persones poden tenir experiències completament diverses i això fa del festival una perfecta obra oberta. La mida i l’estructura del festival, el context informatiu, les exigències dels patrocinadors, com passa a altres grans festivals, generen un efecte paradoxal: els creadors queden soterrats per allaus d’informació especialment centrada en la novetat. Vivim una cultura que es delera per la novetat i s’estremeix pel rar. La novetat es construeix. El rar, inconstruïble, tan sols és.