A l’Oficina de l’Estat Major republicà a Cassà de la Selva, el brasiler Gay de Cunha, es resisteix a inscriure els noms de Román López Silveira i Regino Baes, tots dos uruguaians, a la llista dels voluntaris internacionals que han de marxar a defensar el front del sud. Gay de Cunha sap que es tracta d’una expedició suïcida. L’un està malalt, i l’altre és massa gran per poder suportar tants dies d’enfrontament directe amb les tropes franquistes. La insistència dels dos uruguaians el fan claudicar i tots dos passen a formar part dels sis-cents vuitanta-sis companys de la XV Brigada que, com tants d’altres, acaben pujant a un tren, pràcticament sense armes i amb les forces més que debilitades, cap a una destinació de final cert, la mort. O pitjor, van cap a un final més trist encara, l’oblit.
Aquesta és una, només una, de les seixanta històries que recupera i narra amb destresa, sensibilitat i rigor en Jordi Martí-Rueda.
Al setembre de 2017, com a conseller d’Afers Exteriors, Relacions Institucionals i Transparència, vaig poder visitar Cassà de la Selva. Ens trobàvem en ple desplegament del Pla de fosses de Catalunya. Després d’anys de desídia, silenci i abandonament, havíem començat a desenterrar novament la nostra història. Calia fer-ho, per conèixer-la, prendre’n consciència i sobretot per poder-la explicar.
Enmig del bosc de Cassà hi havia la «tomba del soldat desconegut», en un paratge per on cada dia circulen desenes o centenars de persones, la majoria de les quals molt possiblement ni n’eren conscients.
El Pla de fosses és un deute històric que tenim, com a institucions i com a societat amb les generacions que van haver de viure, patir i lluitar a la guerra. El vam crear, així com el Programa d’Identificació Genètica, amb la clara voluntat que esdevinguessin els pilars d’una democràcia digna. Perquè no hi pot haver una mirada clara cap al futur si no tenim una mirada neta cap al passat.
Localitzar, assenyalar i obrir fosses després de vuitanta anys és una tasca feixuga, complexa i difícil. La memòria es deteriora, i de vegades simplement es perd. Els records d’aquells qui van protagonitzar uns fets que encara avui hem de lamentar sovint queden contaminats pel pas del temps. I en molts casos, aquests records moren sense haver-los ni tan sols pogut recollir, emmagatzemar o estudiar.
A Cassà de la Selva hi havia una tomba. Una fossa individual que durant anys havia estat senyalitzada amb una simple, trista i indigna pila de rocs. La memòria oral identificava les restes com les d’un soldat republicà, enterrat allí després de la seva mort en combat en plena retirada cap a França, el 3 de febrer de 1939. L’havien abatut els soldats franquistes.
Al soldat se’l van trobar mort al marge del camí, amb prou feines el van poder cobrir d’emergència fins que al cap d’uns dies el van enterrar a correcuita sota unes pedres. Cap làpida, cap referència, cap manera d’identificar qui era aquella persona que havia vingut a lluitar, no pel seu país sinó per la República, que entenia sinònim de democràcia i llibertat.
El soldat desconegut de Cassà era un d’aquells homes i dones, brigadistes, que amb la maleta plena de somnis, valor i un punt d’inconsciència van decidir agafar un tren o un vaixell per sumar-se a una guerra que consideraven que també era la seva. Lluitaven per uns ideals, en una batalla contra el feixisme. Una amenaça global que, com llavors, encara ho és avui.
Per això és tan necessari recuperar la identitat d’aquestes persones. Explicar les seves històries. Conèixer les seves raons. Perquè fent-ho ens adonem que els motius que els van dur a jugar-se la vida en nom d’una causa que entenien comuna i universal continuen ben vigents.
Són les històries que en Jordi Martí-Rueda s’ha dedicat a recollir durant anys. Amb la paciència de l’investigador conscient de la importància de la seva recerca. I amb la sensibilitat de l’humanista que no només vol veure per entendre, sinó que sobretot vol explicar perquè s’entengui.
En Jordi té formació d’historiador i vocació d’escriptor. Fins i tot de poeta. La manera com explica cadascun dels seixanta relats són petites píndoles de realitat, amenitzada de literatura. Una literatura que en cap cas manlleva ni un gram de la força, la duresa i la gravetat dels fets que narra, i que al mateix temps ens colpeja en la nostra desmemòria col·lectiva amb la dolçor de la morfina, la que servia, quan n’hi havia, per alleugerir el dolor dels ferits o els moribunds.
En Jordi posa noms i cognoms i, quan n’hi ha, rostres en blanc i negre a aquestes persones. Que no són tota, sinó només una part de la història. La que s’ha pogut guardar i recuperar. La que ha tingut la sort que algú la conservés, i que algú altre s’hi interessés. Però no hem d’oblidar mai que una part molt més gran encara roman oblidada, i fins i tot desapareguda. En Jordi escriu els seus noms i els retorna de manera simbòlica a la vida. És obligació nostra fer que siguin recordats, i que no s’oblidi mai la immensa generositat ni el seu sacrifici.
Es van fer seva una lluita i una guerra que, en realitat, era de tots. Una guerra i una ferida que, en certa manera, no s’han tancat encara. I que no ho faran fins que desenterrem la història i l’omplim de dignitat.
