La pandèmia de la COVID-19 ha canviat els hàbits quotidians de tothom. I un dels molts exemples se’n veuran en la pròxima Diada de l’11 de Setembre. Enguany, l’Assemblea Nacional Catalana ha fet una aposta explícita per mantenir la mobilització i evitar que l’independentisme, desorientat pel moment polític actual, amb presos polítics, exiliats i baralles internes entre els grans partits, caiga en el desànim. Malgrat tot, les mobilitzacions d’aquest any estaran clarament limitades en nombre d’assistents i l’ANC assegurarà la distància mínima entre els manifestants, que s’hauran d’inscriure abans d’assistir al centenar de concentracions que hi haurà arreu de Catalunya.
Ara fa tot just 102 anys, el 1918, el catalanisme celebrava la Diada davant del monument de Rafael Casanova (1660-1743). L’estàtua del jurista austriacista havia estat traslladada a la seua ubicació actual, a la Ronda de Sant Pere, des de l’Arc del Triomf tot just quatre anys abans, el 1914, quan el catalanisme commemorava el bicentenari de la caiguda de Barcelona.
El 1918, al setembre, encara no s’havien decretat les restriccions més serioses per fer front a la pandèmia. I per tant, la celebració de la Diada no se’n va veure ressentida. Així ho explica el catedràtic d’Història de la Universitat Autònoma de Barcelona, Albert Balcells: «la grip va començar a ser realment forta a l’octubre, que és quan les autoritats van ajornar l’inici de curs acadèmic i van començar a prendre altres mesures».
De fet, al diari nacionalista La Veu de Catalunya, en l’edició matinal del 12 de setembre, se’n feia una crònica en què la pandèmia i els seus efectes estaven totalment absents en l’escrit. Segons la crònica, des de les 10 de la nit de la vigília de la Diada, el monument de Casanova havia rebut assistents que hi dipositaven flors. «La corrua comença llavors i segueix ininterrompuda». «El lloc d’emplaçament de l’estàtua del Conseller en cap Rafel Casanova, l’antic Baluard de Sant Pere, que tan heroicament fou defensat i on va caure ferit greument l’heroi de les llibertats de Catalunya, estigué molt concorregut durant el dia. Una anella, sempre compacta de gent, enrondava el monument: gent que s’anava renovant sense interrupció, de manera que podem dir que tot Barcelona va passar per davant l’estàtua de l’immortal Conseller».
La Diada de 1918 va estar marcada més per un altre fet, també d’abast internacional. El final imminent de la Primera Guerra Mundial havia estat precedit per la proposta del president nord-americà Thomas Woodrow Wilson (1856-1924), qui al gener d’aquell 1918 havia redactat els seus catorze punts, que havien de servir per acabar amb aquell conflicte. Entre aquests hi havia la salvaguarda de determinats territoris ocupats per altres estats, «la seguretat de les altres nacionalitats sota domini turc i la plena possibilitat de desenvolupar-se de manera autònoma», i altres referències a la llibertat dels pobles.
Segons l’historiador Enric Pujol, de la Universitat Autònoma de Barcelona i membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans, en el context de la Primera Guerra Mundial havia sorgit «un independentisme polític que apostava pel reconeixement del dret a l’autodeterminació aprofitant els punts de Wilson, que donen ales al moviment independentista». Tant va ser així que, tal com explica el mateix historiador, l’avanç d’aquests sectors generaria una discussió sobre la commemoració de la derrota de 1714. Alguns pretenien celebrar el corpus de sang de 1640, protagonitzat pels segadors el 7 de juny d’aquell any i punt de partida de la revolta catalana contra el govern del comte-duc d’Olivares que desembocaria, finalment, en la Guerra dels Segadors.
L’editorial del mitjà del partit reusenc Foment Nacionalista Republicà, dirigit llavors per un jove Salvador Torrell (1900-1990), reflectia l’esperança nacional del moment: «Cal creure en l’hora propera que ja per llei biològica van finant els esclavatges de les nacionalitats oprimides i llavors Catalunya, emancipada, s’incorporarà a la vida del món, la que avui sols pot conviure espiritualment, lligada per vandalisme vil i oprobiós. Llavors esdevindrà el moment de seguir el curs de l’Internacional, reconeguts com una força de poble digne que l’apena l’oprimiment» [sic].
Tot i que, tal com documenta l’historiador desaparegut Pere Anguera (1953-2010) al seu llibre L’Onze de Setembre, Història de la Diada (1886-1938), editat conjuntament pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i per Publicacions de l’Abadia de Montserrat el 2008, «l’expectativa de reconstrucció del mapa polític d’Europa amb la creació de nous estats era una esperança de la qual els catalanistes se sabien al marge en no haver participat en la guerra».
Aquell mateix 1918 acabaria, al mes de novembre, amb el trencament del Govern espanyol presidit pel mallorquí Antoni Maura (1853-1925), del qual formava part Francesc Cambó (1876-1947) com a ministre de Foment. Era un nou tret d’eixida per a la campanya autonomista que iniciaria el catalanisme a través de les bases presentades per Josep Puig i Cadafalch (1867-1956), llavors president de la Mancomunitat, i els diputats catalanistes, que articularien un projecte d’Estatut que acabaria essent rebutjat per les Corts espanyoles. En aquell moment, ja a les acaballes de 1918, la grip espanyola ja havia irromput amb força. El catalanisme creixia i accentuava les seues reivindicacions, malmeses cinc anys més tard amb el cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera, que establiria una dictadura militar de set anys de durada.