Quan allà per les darreries del mes de març assistíem a les compareixences del “gabinet de crisi” del govern espanyol, més d’un i més d’una ens ho miràvem amb perplexitat pel to bèl·lic que se li va donar. Estàvem en guerra, deien. Això justificava, doncs, una política de concentració nacional on el virus no entenia de territoris. Una estratègia que algun assessor espavilat va pensar que era una oportunitat per reviscolar l’esperit nacional. Ja ho diuen, res uneix més que un enemic comú. Una pixada fora de test més, tampoc caldria escandalitzar-se massa, atès aquest Estat manté una monarquia hereva del règim franquista.
Ara, sis mesos després, a les portes de la tardor i tot i havent superat un estiu en què es pretenia salvar el turisme (es veuran estadístiques de tots els colors), resulta que el virus ja n’ha aprés de territoris. Ara, els que realment manen, li han tibat les orelles al govern per fer-li saber que ni pensar de fer cap numeret de confinament total. Ací no s’atura res, perquè com tothom sap, l’economia passa per davant de la salut. Què més dona que morin 20.000 persones més? Si són pensionistes, això que el sistema s’estalvia; si són treballadores, les borses de l’atur les reposaran gustosament. La maquinària capitalista ha de continuar endavant, fins al punt de voler fer-nos creure que no hi ha cap altra alternativa.
Públicament ja no se’n parla de l’estat de guerra. Ja no es veuen jaquetes plenes de medalles i discursos rancis per informar del dia a dia, però l’estratègia de combat segueix viva. Això sí, sense que siga massa evident. De la primavera s'ha aprés que amb confinaments estrictes no es guanya el virus, se l’atura. S’impedeix que avance i que col·lapse el sistema sanitari, però no es venç. Només hi ha dues vies d’assolir la victòria: tenir una vacuna efectiva o tenir un 70% aproximadament de la població immunitzada. Ara mateix s’està lluny de totes dues possibilitats.
Apostar per la primera via implica mantenir confinaments estrictes, paralitzar l’economia i esperar que la comunitat científica presente una vacuna solvent i es puga, a més, vacunar de forma massiva la població. Aquesta mesura seria la més segura i la que més vides estalviaria. Tal com es pot imaginar, per a això cal temps, potser algun any. I es pot suposar també que hi ha qui no està disposat a aturar l’economia ni un segon més malgrat que això tinga costos en vides humanes. Al final no és més que mà d’obra del sistema productiu que pot ser reemplaçada de forma eficaç en poc temps. Es pot dir-li ja neofeudalisme?
L’altra opció és aconseguir la immunitat per a una part important de la població, posem per cas més de dos terços de la societat. Aconseguir la immunitat passa perquè la població s’haja contagiat i haja desenvolupat anticossos. En aquest procés hi haurà un percentatge de la població que no se’n sortirà, així que cal trobar un sistema que ho permeta, però intentant que aquest percentatge de baixes siga el menor possible. Mentrestant l’economia no s’atura, tot continua en marxa al mateix temps que la població es va contagiant i immunitzant. La nova normalitat, vaja.
Doncs bé, aquesta ha estat l’opció triada. Per aconseguir-ho es faran servir les escoles i instituts com a laboratoris on anar testant com funciona el pla. D’entrada els centres educatius han hagut de redactar uns plans de contingència en virtut de la seua autonomia de centre (ergo ja se sap cap a on aniran les crítiques si quelcom no funciona) que, malgrat l’augment de recursos que hi ha hagut en alguns llocs, els ha convertit en unitats de conciliació familiar o centres de contenció de menors (també en diuen pàrquings), on tot contacte està prohibit i on qualsevol activitat pedagògica es veu absolutament limitada i es converteix en una epopeia. Totes les administracions treuen pit dient que les escoles són llocs segurs. Cal tranquil·litzar la societat. Cal convèncer-la que portarà als seus infants a llocs segurs (que està per veure, això) i que a més, aprendran. L’engany no pot ser més gran, i les properes setmanes ho anirem veient.
Qui ha dissenyat aquest pla sap, perfectament, que és impossible fer complir les normatives de seguretat, distància i demés, a menors i un mínim de sis hores al dia. Saben que hi haurà contagis i brots. Saben que s’hauran de tancar aules i centres. Tot això és conegut, però també saben que quan s’hagi de fer això tindran un culpable a qui atribuir el desgavell: el pla de contingència o la mala praxis dels docents que no han sabut fer-lo complir. D’altra banda, saben que els menors, estadísticament, són els que millor suporten la malaltia i, per tant, tenen menys casos crítics (però n’hi ha). Si s’immunitza aquesta part de la població es pot aconseguir tallar la propagació, sovint els menors són assimptomàtics. De retruc, la població convivent, mares i pares, potser també es contagia i s’immunitza. A mitjà termini tindrem la població per baix dels 60 anys que es va immunitzant de forma semicontrolada. Però no ho oblidem, un percentatge d’aquesta passarà per les UCIs i alguns, malauradament, no en sortiran amb vida. Danys col·laterals.
Aquest és l’escenari al que ens han abocat. Retornant al llenguatge de guerra, a l’òptica bel·licista, de tothom és conegut que a les guerres sovint es fan operacions que d’entrada suposaran un desgast important en vides humanes, però que algú ha considerat necessàries i que cal assumir. D’exemples n’hi ha a cabassos, però aquests dies es pot recordar el d’aquells joves de 17 anys que, a la Guerra Civil, foren cridats a files per a defensar la República amb una sabata i una espardenya i sense gairebé instrucció. Salvant les distàncies, sense ànims de banalitzar i amb el màxim respecte cap aquells joves he vingut a batejar aquesta generació nostra de joves com la Lleva de la COVID. El seu Estat que presumeix de ser catalogat com a “estar del benestar” els llança als peus dels cavalls, als lleons, a primera línia de foc, amb un “tot anirà bé” per bandera. Cuidem-los, cuidem-nos.