Bart Snels és una mena de Robin Hood neerlandès. Però ell –expert en finances del grup parlamentari dels Verds– no lluita amb l’arc i les fletxes, sinó amb les armes del dret tributari. Això sí, hi té gairebé tanta traça com el personatge literari.
Els adversaris de Snels –exprofessor universitari de 54 anys– són empreses que aprofiten la competència entre Estats per aconseguir avantatges fiscals, com la multinacional Unilever. Aquesta companyia fins ara tenia dues seus principals, una a Londres i una altra a Rotterdam, però a començament de juny va anunciar que en un futur concentraria el negoci al Regne Unit. Entre altres coses, pels avantatges fiscals.
Snels vol impedir el trasllat, i ho vol fer amb una proposta de llei que ell mateix qualifica de “brutal”. La llei preveu introduir un impost al canvi de domicili fiscal. Segons la proposta, les grans empreses haurien de pagar un 15 % dels beneficis no distribuïts si es traslladen a un país que no recapta impostos sobre els dividends, com el Regne Unit. Si s’aprova la llei, Unilever hauria de pagar prop d’11.000 milions d’euros com a comiat. “És un últim intent de fer recapacitar Unilever”, diu Snels. I un avís per a Shell, la companyia petrolera, que també té una segona seu a Londres.
Al juny, quan Snels va presentar la iniciativa legislativa al parlament de la Haia, no el van aplaudir només els sospitosos habituals de l’esquerra. També van mostrar-se favorables a la proposta representants de tres grups parlamentaris del govern de centredreta. Davant d’això, Unilever va deixar entreveure que probablement faria marxa enrere en el trasllat en cas de tirar endavant el projecte de llei.
Una llei com aquesta causaria força sensació. Perquè significaria que els Països Baixos fan un gir en la seva política fiscal en matèria empresarial. Fins ara el país ha atret grans companyies amb uns impostos baixos. Moltes empreses que operen internacionalment s’han valgut d’empreses pantalla neerlandeses per traslladar-hi els guanys. Aquestes falses empreses portaven noms com “Un irlandès doble amb un sandvitx holandès” i han convertit els Països Baixos, al costat d’Irlanda i Luxemburg, en el paradís fiscal d’Europa.
Per determinats ingressos obtinguts a l’estranger, els Països Baixos recapten pocs impostos o cap: per exemple, pels interessos o pels ingressos de royalties. Per això empreses com Ikea hi traslladen els guanys. Segons l’agència pública nord-americana BEA, a final del 2019 –comptant només multinacionals dels EUA– s’havien traslladat als Països Baixos 860.000 milions de dòlars en inversions estrangeres directes: més que a cap altre país del món.
La major part d’aquests diners són, segons un estudi publicat pel Fons Monetari Internacional, inversions “fantasma”. Les companyies fan passar els seus beneficis per empreses purament nominals per reduir la seva càrrega fiscal global. Juntament amb Luxemburg, els Països Baixos acullen gairebé la meitat d’aquestes inversions fantasmes internacionals. “El nostre país és l’aranya que teixeix la xarxa de l’evasió fiscal internacional”, diu Bas Jacobs, professor de finances públiques a la Universitat Erasme de Rotterdam.
Perquè Unilever es quedés al país, el 2017 el cap del govern, Mark Rutte –exdirectiu d’Unilever i líder del Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia (VVD, en neerlandès), favorable a les empreses– fins i tot volia eliminar el 15% de retenció fiscal als dividends per a les multinacionals. L’aleshores director de l’empresa, Paul Polman, havia amenaçat anteriorment sense reserves: “Si volen que Unilever posi la seu central als Països Baixos, no hi pot haver l’impost sobre els dividends”. El màxim responsable de Shell, Ben van Beurden, també va jugar aquesta carta.
Primer semblava que el pla de Rutte sortiria bé. Després de l’anunci de Rutte, la cúpula d’Unilever va explicar que havia escollit Rotterdam per situar-hi la seva futura seu central. Però aleshores als Països Baixos es va desfermar una tempesta d’indignació. El govern va descartar la supressió de l’impost als dividends. I Unilever va descartar el pla de Rotterdam.
“Els partits estaven sota sospita de preocupar-se només pels interessos de les empreses multinacionals”, diu Arnold Merkies, de l’ONG Tax Justice NL. I els ciutadans van dir prou. Ara, diu Merkies, hi ha un debat sobre el dúmping fiscal.
Molts neerlandesos dubten de la política financera del seu govern. “Durant els últims anys, del nostre sistema tributari se n’han beneficiat sobretot les grans empreses, mentre que les petites i mitjanes empreses se n’han beneficiat ben poc”, diu Kees van Paridon, professor emèrit d’economia a la Universitat Erasme de Rotterdam. “I quan l’Estat va haver d’estalviar, va retallar fortament els sistemes de benestar social. Molta gent es pregunta si això és just”.
Segons l’agència d’estadística neerlandesa CBS, la càrrega fiscal efectiva de les grans empreses entre el 2008 i el 2017 va disminuir d’un valor mitjà d’un 22,9% a un 17,1%. Entre el 2016 i el 2018 Shell no va pagar cap impost als Països Baixos malgrat obtenir uns guanys elevats a causa d’una normativa especial que fins i tot Rutte, de tendència proempresarial, ha qualificat de “disbarat”.
A més, cal sumar-hi les crítiques creixents que venen de l’estranger. Durant l’estira-i-arronsa al voltant dels ajuts europeus pel coronavirus, en què els Països Baixos van encapçalar el grup dels “Cinc Frugals”, els països del sud d’Europa els van retreure que aplicaven una doble moral. El país demostra “falta d’ètica i solidaritat”, van afirmar en to de crítica uns polítics italians en un anunci al diari. Els Països Baixos arrabassen anualment 11.200 milions d’euros en ingressos fiscals als seus veïns, ha constatat fins i tot el Parlament Europeu en una resolució: “I se’n beneficien les empreses multinacionals i els seus accionistes”.
Davant la pressió, ara el govern de Rutte ha anunciat reformes. Vol dificultar que les empreses, igual que Shell, redueixin els guanys pels quals han de pagar impostos imputant pèrdues a l’estranger. A partir d’ara les empreses multinacionals hauran de pagar una taxa si traslladen els ingressos per interessos o per royalties a països amb impostos baixos. L’evasió que ha estat habitual fins ara es podria impedir considerablement d’aquesta manera, diu Jacob. “En un futur, els Països Baixos ja no tindran un paper tan central en l’evasió fiscal internacional”.
La idea de Snels va avançant amb determinació. I es podria convertir en el símbol del canvi de rumb. Actualment, el projecte l’està examinant el consell d’Estat, un òrgan consultiu del govern. La seva feina és sobretot determinar si els plans entren en conflicte amb la legislació europea.
Els impostos per canvi de domicili fiscal no són del tot nous a Europa. Per exemple, els titulars de participacions de societats de capital alemanyes han de tributar des de fa temps per les seves reserves ocultes en cas de trasllat a l’estranger. El govern fins i tot ha endurit la legislació, coneguda com a Llei Horten: el govern alemany la va aprovar el 1972, després que l’empresari Helmut Horten traslladés el seu patrimoni a Suïssa per estalviar-se impostos. La variant neerlandesa seria fins i tot retroactiva, i l’esperança de Snels és que per la seva severitat sigui un senyal de cara a altres països de la UE perquè no es facin competència deslleial en matèria tributària.
Està per veure què implicarà això per a Curevac, l’esperança immunitària alemanya. El fabricant té la seu a Tübingen, ja que es va fundar a la universitat de la ciutat. Però, poc abans de sortir a borsa als EUA, Curevac AG es va ficar sota el paraigua d’una societat gestora neerlandesa. És “un vehicle corrent entre els inversors (nord-americans)”, es diu en una nota del Ministeri d’Economia alemanya. De moment.
Traducció d'Arnau Figueras