Itinerari

Narcís Garolera, el 1965 «després de complir setze anys», aconseguí un primer certificat que l’autoritzava a ensenyar el català i, des d’aleshores, ha passat per tots els graus de la docència fins que el 2009, ja a la Universitat Pompeu Fabra, aconseguí l’acreditació que li permeté accedir a una càtedra de Filologia catalana.  Aquestes Memòries volen reconstruir tot el que, des del seu naixement (Vic, 1949), ha condicionat, dificultat o potenciat el seu ofici de filòleg.  

L’autor confessa, amb un evident sentit de l’humor, que és «una de les persones més garlaires del món!» i ho demostra. Ressegueix molt minuciosament  —certament massa— tota la seva nissaga des dels seus rebesavis. En qualsevol cas, el retaule és molt complert —les branques familiars, els llocs d’on procedien, i, sobretot, les tradicions locals— que pot interessar, especialment, als osonencs d’una certa edat que s’hi reconeixeran, i als interessats en la història de la vida quotidiana del país en la qual l’autor hi troba signes d’un espontani i inequívoc catalanisme.  

La seva formació començà a un col·legi dels maristes però es consolidà, sobretot, al  Seminari de Vic (1960-1968) on accedí —i ho valora molt— a la cultura humanística gràcies a professors com Antoni Pladevall, Segimon Serrallonga, Eduard Junyent o Ricard Torrents. Una formació, escriu, «molt completa, en comparació amb la que rebien els [...] que estudiaven el batxillerat». No hi falten, és clar, alguns aspectes, diguem-ne costumistes, del tarannà —«reclòs i casernari»— de la institució que, pel meu gust, són menys interessants.    

Deixà el Seminari i s’inicià en la Filologia acadèmica a la Universitat de Barcelona (1968-1973). N’explica moltes coses però, sobretot, quatre aspectes d’interès: la seva vida a dispesa, minuciosament —i excessivament— explicada; els professors —positius o pintorescos— que va tenir; la revolta estudiantil que ell es mirava a una notable distància; i, per guanyar-se la vida, les primeres feines com a docent i com a corrector. S’inicià també en un món cultural més ampli amb viatges i amb converses molt productives amb, per exemple,  J. V. Foix i Gabriel Ferrater. En qualsevol cas, diu,  «els anys de la carrera, a Barcelona, van procurar-me una felicitat [...] real i positiva». La mili a Mallorca —amb la consegüent «alteració humoral i gàstrica»— interrompé l’itinerari. 

La segona part d’aquestes Memòries està dedicada al que ell en diu «L’aventura professional». S’hi alternen els èxits i els entrebancs, i de les dues coses en deixa complerta i explícita constància. La seva passió filològica —recerca i docència— s’inicià amb feines menors (editorials i plataformes de divulgació del català) i s’encarrilà, ja com a docent, amb les primeres classes que li assignaren a la UB. Explica amb claredat que se sentí amb més responsabilitats que competència, la qual cosa, diu, li provocà «unasituació personal –física i psíquica– molt perjudicada». Fou, remata, un «annus horribilis». Posteriorment, guanyà una càtedra a l’ensenyament mitjà i reorientà la seva dedicació a la filologia treballant —set anys—a la Generalitat en el moment clau de la  normalització escolar del català. Garolera no en guarda gaire bon record però a mi em sembla que és un dels aspectes més interessants del llibre. L’orientació del personatge, però, seguia sent acadèmica i preparà la seva tesina de llicenciatura preludi de la seva tesi doctoral, i inicià un llarg itinerari per la docència universitària que el dugué a  la Universitat de Girona —sempre enyorada— a la Universitat de Barcelona (1973-1983) i a la Universitat Pompeu Fabra (des de 1993) on —finalment— acabà guanyant, com ell mateix diu, «l’anhelada càtedra universitària» 

El nom de Narcís Garolera, d’altra banda, està associat també a les edicions crítiques de grans autors del país com Verdaguer, Josep M. de Sagarra o Josep Pla. El lector hi trobarà la feinada i les asprors de l’itinerari, des de la recerca dels originals fins a l’edició definitiva. Però al llarg de les Memòries  l’autor deixa també constància dels que el van ajudar i dels que va aprendre —recerca i docència— com, per destacar-ne només uns pocs, Martí de Riquer, Joan Solà o Joan Corominas.

Aquestes són unes memòries ben escrites, més exhaustives que selectives, enfocades als aspectes professionals públics més que a la seva vida privada i més interessat en els fets que en la reflexió teòrica. A la segona part del llibre, sobretot, l’autor sembla voler saldar alguns comptes pendents amb personalitats que o no el van valorar, o que perjudicaren, maliciosament, la seva carrera. Entre els més damnificats, Joaquim Molas, Dolors Folch i Amadeu Soberanas. Certament abunden també els elogis i les mostres de gratitud a molts d’altres però el lector farà bé, malgrat les evidències,  de no reduir el text a la confrontació entre reconeixements i injustícies o entre complicitats i hostilitats en relació a l’autor, perquè el més important d’aquest text és tot el que hi consta de la quantitat d’estudiosos i professors —filòlegs, molts—que s’han dedicat a la llengua i a la literatura del país perquè creien que així, com deia Espriu, «Salvàvem el mots de la nostra llengua». I és cert.